La «Passió segons San Joan», o com lloar Déu des de la partitura

El proppassat 23 de març i dins la programació del Palau de la Música de València, es va interpretar «La Passió segons St. Joan» per la francesa orquestra i cor «Les Arts Florissants», que va fundar i dirigeix el clavecinista i director William Christie des de l’any 1979. La seua interpretació fou excel·lent.

Però ací, l’autèntic personatge, és Johan S. Bach. Tant en l’Església de St. Nicolau com en la de St. Tomàs, de Leipzig,  passa i compongué la major part del seu corpus musical. Era un compositor tremendament fecund. El catàleg de les seues obres passa del miler i a més són obres de temàtica religiosa.

Però ell escrivia per al «Gran Déu». La passió per la música i la fe en Déu, establien un tàndem d’on eixien les peces més genials i preades. De vegades la senzillesa era la clau: dues veus blanques, una soprano i un contrabaix, construïen una cantata o melodia que deixa estupefacte el melòman més exigent.

I quan el “gran músic” entrava en obres de considerable magnitud; «El Magnificat», «L’Oratori de Nadal», «La Missa en Si menor», les dues Passions, ací treia tots els seus recursos musicals, però atenció: també la seua fe en Déu. Ell volia venerar i lloar Déu amb la música. I qui potser  a fet mai d’una manera tan excelsa, palesa i apassionada? Qui no està enamorat de Déu i del seu ofici, no pot fer semblant cosa.

Però deixem el mestre i tornem a la Passió segons St. Joan. Aquesta –com també la segons St. Mateu– són obres que recullen la tradició medieval de llegir a les esglésies, textos relatius al martiri i mort de Jesucrist.

Tècnicament el format musical, passa de la monodia gregoriana i es guarneix, a partir del Renaixement, amb la polifonia dels cors. Així ens aplega convertida en Passió Oratori de les grans obres barroques que ens han arribat.

La interpretació de l’orquestra francesa ens va colpir, emocionar, commoure! La majoria dels seus components, feien servir instruments antics autèntics. El so del conjunt de l’orquestra, tenia eixe tiny d’antigor que sona un poc més apagat, però que molt de tard en tard podem fruir. La plantilla de l’orquestra no era nombrosa, una orquestra barroca generosa. El cor, atenció; sis veus femenines i onze d’homes (inclosos els solistes, excepte el tenor  Evangelista). Per primera volta, veiem més homes que dones en un cor! Cap problema, quan cantaven semblava que n’eren quaranta. Afinats, compactes, vibrants, harmònics!

El director es mereix unes consideracions particulars, perquè no hi ha dubte que  fou l’ànima del tot plegat.

William Christie estava amerat de Bach. El portava a dins. El coneixia, s’ho sabia tot d’ell. No sols l’obra que anava a dirigir, estava ben abeurat del compositor d’Eisenach.

La tendresa de la seua direcció,  convidava els músics a interpretar l’esperit de la música «bachiana». La manera d’acompanyar els intèrprets pretenia, que no se n’oblidaren que l’autor componia per al «Gran Déu».

El director William Christie, deixava espais sense indicar cap cosa als músics perquè s’afegiren a la màgia del moment. I tornava amb dolcesa a guiar la formació com si ell, fora el mateix Johan S. Bach.

Jo crec que ho era perquè dels violins eixien acords i  pregàries. El cor excel·lia ja sense mirar la partitura i Bach surava per l’espai tan alt del Palau de la Música de València per dir-nos: «Així, m’adrece jo a Déu».

Cinc minuts d’aplaudiments ininterromputs, va ser el regraciament del públic als músics, al director i a l’autor!