Tens 0 productes a la teua cistella
15/07/2020
La caracterització –encara que interessada– no és de qualsevol. La va anotar dins d’un informe, pels volts de lʼany 1543, un príncep de sang reial despullat de la seua herència napolitana pels tripijocs dels reis de França, Lluís XII, i dʼAragó, Ferran II, que, per capricis del destí, va casar amb la vídua del segon, la reina Germaine de Foix, i va ocupar la primera magistratura del Regne de València –la Lloctinència General– fins al dia de la seua mort (26-X-1550). El duc de Calàbria coneixia molt bé el percal. Com a president nat del Reial Consell i de lʼAudiència Reial, sabia del valor de les 620 localitats valencianes, així com de les envestides i colps que es prodigaven els qui litigaven per les seues magres rendes o pels seus drets de propietat. Ell mateix era senyor del castell i vila de Xèrica, dels llocs de Pina i Barraques, Viver, Caudiel, Toro i Novaliches –més el castell i vila de Manzanera a Aragó–, i no se li escapava com de compromesa era la vida dels terratinents dʼaquell temps.
Els preus havien pujat molt. Els qui podien vendre la seua collita, o el treball de les seues mans, o els qui havien adquirit a lʼengròs, podien guanyar diners. Els qui vivien de rendes ho passaven pitjor –excepte si percebien lloguers i arrendaments– perquè la moneda no havia deixat de depreciar-se des de principis del segle xvi. En qualsevol cas, les desigualtats eren grans. Els camperols del Baix Segura, de les hortes dʼAlacant i de València o de la Plana de Castelló no es guanyaven malament la vida, especialment ara que la sericicultura sʼestava imposant i que els velluters de la capital i de la comarca de la Ribera col·locaven prou bé els seus productes dins i fora de les nostres fronteres. Tampoc vivien en lʼestretor aquells que, en lʼinterior i en les àrees muntanyenques, es dedicaven al cereal, a lʼolivera, a la garrofera, a lʼametla, a la vinya –sobretot si transformaven el seu fruit en vi o en panses– o a la ramaderia extensiva aprofitant les nombroses deveses i pastures a l’abast en un territori amb prou feines poblat: 270.000 habitants, és a dir, uns 10/12 habitants/km2.
La major part del territori valencià pertanyia a la noblesa; una noblesa molt desigual que, en conjunt, semblava més un obelisc que una piràmide: el fust ocupat per un fum de propietaris dʼalqueries, senyors alfonsins, barons de mig pèl i aristòcrates de més o menys renom; el pinacle integrat per només 13 títols de prosàpia, molts dels titulars dels quals posseïen també dominis a Castella, Aragó, Catalunya i Sardenya. Al cim es trobava el duc de Gandia, amb els seus vergers i predis eriçats de canyamel, amb milers de vassalls moriscs, amb negocis i interessos mercantils dins i fora del regne. Li anaven darrere el comte dʼOliva, el duc de Sogorb, el marqués de Dénia, el duc de Villahermosa, els comtes d’Albaida, dʼAlmenara i de Cocentaina, els marquesos dʼElx i de Guadalest, el vescomte de Xelva i el senyor comte de Xèrica. Més de la meitat del territori (el 55 %) els pertanyia. Més de 420 de les 620 poblacions del regne eren seues (67 %). I si no fos perquè la capital, València, patia dʼhipertròfia demogràfica (entre 45.000 i 55.000 habitants), les més de 25.000 famílies de vassalls de la noblesa representarien prop del 60 % de la població valenciana, en lloc del 46 % que, en realitat, representaven.
LʼEsglésia també gaudia de la seua part. Algunes poblacions properes a València –Benimaclet, Burjassot, Puçol, per exemple– pertanyien a lʼarquebisbat. Lʼorde del Cister, a través de la comunitat monacal de Santa Maria de la Valldigna, posseïa Simat, Benifairó, Tavernes, el llogaret de lʼAlcudiola, la granja de Barx. Lʼorde de la Cartoixa i el seu cenobi de Valldecrist era senyora dʼAltura i dʼAlcublas. Els ordes militars també formaven part de lʼestament eclesiàstic i, entre elles, la més poderosa era la de Montesa i Sant Jordi dʼAlfama, propietària de les riques batlies de Cervera, Montcada, Sueca i Montesa i de les comandes dʼAdemús, Culla, Benassal, Ares, Vilafamés, Benicarló-Vinaròs, Onda, Borriana, Alcalà, Montroi, Silla i Perputxent.
Les ciutats i viles reials pertanyien a la corona i –sobre el paper, almenys– gaudien dʼun grau dʼautonomia més gran que les localitats de la noblesa i de lʼEsglésia. Al capdavant de totes elles es trobava la capital, el cap i casal, València, amb 11.432 habitatges segons el repartiment del donatiu aprovat en les Corts de 1510, seguida de les restants ciutats de regne: Xàtiva (2.385 llars), Oriola (1.937 focs) i Alacant (780 cases). Alzira era vila, però el seu veïnat (954 focs al 1510) superava Alacant, el privilegi com a ciutat de la qual havia estat recentment concedit pel rei Ferran (1490). Altres viles reials prou poblades eren Ontinyent (652 cases), Sagunt (554) i Castelló de la Plana (514). Una part important dʼaquestes localitats, sense deixar de fer front a les seues obligacions feudals amb el rei a través de la batlia local, s’autogovernava mitjançant un sistema de sorteig dels càrrecs de govern –o insaculació– molt pragmàtic, amb un segle de tradició ja cap al 1530, que regia en poblacions com Xàtiva (1427), Oriola (1445), Alzira i Castelló (1446), Alacant (1459), Alcoi (1503), Xixona i Ontinyent (1513). La capital del regne també havia intentat obtenir un privilegi insaculatori, però la corona preferia exercir un control més estret sobre els seus jurats elaborant directament la llista –o ceda– dels sortejables.
Viles i ciutats reals, abats, priors, mestres i prelats, cavallers, nobles i aristòcrates eren les forces vives del regne. Dividits en tres braços –reial, eclesiàstic i militar– quan el monarca els convocava a Corts, i en tres estaments quan del que es tractava era de percebre i gestionar el servei a través de la Diputació del General o Generalitat, representaven la voluntat particular –actes de cort– o general –furs– dels vassalls valencians de Ferran el Catòlic i del seu net, lʼemperador Carles V. Ferran II va realitzar dues convocatòries de Corts: 1484-1488 (Tarassona-València-Oriola) i 1510 (Montsó). El cèsar ho va fer, però, en sis ocasions diferents (1528, 1533, 1537, 1542, 1547 i 1552, totes a Montsó) tot i que, a canvi, sempre va obtenir dʼelles cada vegada un crescut donatiu de 110.000 lliures.
Front a la simplicitat que llavors posseïen les institucions del regne, sʼalçava lʼimponent edifici de les institucions de la corona, un conglomerat de magistratures polítiques, judicials i econòmiques, algunes de les quals es remuntaven a lʼEdat Mitjana –governacions, batlies, tresoreries, mestre racional– encara que altres, segurament les més autoritàries i eficaces a llarg termini, eren de creació recent. Ferran el Catòlic havia conferit estabilitat a la figura del virrei o lloctinent general, lʼhavia dotada dʼun Consell i, al mateix temps, alt tribunal o Reial Audiència –creada el 1506-07 i reformada pel seu net en 1527 i 1543– i havia introduït el temible Tribunal del Sant Ofici (1482) encarregat de reprimir lʼheretgia, principalment entre els cristians nous de jueu (marrano) i de moro (morisc).
¿La ciutat i el regne que amb tanta llarguesa havien finançat els exèrcits dels reis Alfons el Magnànim, Joan II i Ferran el Catòlic oferien una imatge miserable i dessubstanciada a l’any 1543? Per descomptat, lʼexpulsió de més de 1.000 famílies jueves valencianes en 1492, la mort de més de 12.000 persones i les pèrdues econòmiques provocades per la revolta i la Guerra de les Germanies (1521-1522), la conversió forçosa de prop de 120.000 mudèjars valencians al catolicisme (1525), les revoltes que molts dʼells van protagonitzar a les serres de Bèrnia i de lʼEspadà (1526) o la sagnia de fugats moriscos cap a Barbaria i les quantioses despeses dirigides a reforçar les defenses costaneres al llarg de la primera meitat de la XVI havien contribuït molt poc a animar lʼeconomia valenciana de lʼetapa. Els encerts –que també nʼhi va haver– van ser escassos i modestos: creació de lʼEstudi General (1499-1501) i del Col·legi dels Jesuïtes a Gandia (1547), i els primers i efímers passos de la diòcesi dʼOriola (1510-1518). Però la importància definitiva de totes aquestes institucions per al futur encara trigaria més de mig segle a resultar evident.
