10. Un final de curs bestial!

Parc Nacional de Yosemite. Patrimoni Mundial de la Humanitat. Califòrnia. (EUA) Patricia Ramos Arroyuelo

Arriba l’estiu. Bona època. Malgrat la calor, és temps de vacances majoritàries, tranquil·litat, poca roba de vestir i de fer el llit, i escassa activitat en general per a bé i en ocasions per a mal, perquè no trobes a qui necessites. I, especialment, és una temporada de viatges. Uns contaminant en cotxe, altres en tren, i molts en avió a països diversos i altres exòtics.

En aquest panorama estaven la colla de segon de batxillerat de l’institut de Massamagrell que durant tot l’any havien arreplegat diners per anar-se’n de viatge de final de curs, amb un bon grapat de problemes amb la venda de loteries, productes de Nadal i diverses ofertes que els havien fet. Però ho havien aconseguit. Tot el viatge no, però més de la meitat sí, i això que el seu objectiu era ni més ni menys que la Califòrnia dels Estats Units.

I a quins massamagrellencs i massamagrellenques se’ls ocorre anar allà? Doncs el viatge tenia el seu truc que fins a cert punt era una miqueta màgic. Resulta que havia vingut al poble una professora per a donar reforç d’anglés que era de Bakersfield. A la seua joventut se li afegia una metodologia innovadora i la il·lusió per “complicar-se” la vida amb projectes aventurers. I fou en una classe on es va produir l’alineació dels planetes i la proposta unànime d’anar-se’n de viatge de final de curs als Estats Units. Aquesta decisió va produir en l’alumnat preuniversitari un furor dinàmic que no es va traduir massa en l’estudi, però sí en la realització d’activitats per a aconseguir el seu objectiu d’una forma frenètica. Això sí, amb la complicitat del tutor, que deixava fer i desfer amb l’única condició d’anar al viatge i que no li complicaren la vida.

Elizabeth, que així li deien a la professora, va contactar amb Núria Dordal, que treballava de lectora de català a la University of Califòrnia, Los Angeles i immediatament s’il·lusionà i els va proposar un fum d’activitats que se seleccionaven en les diferents assemblees respectives. Tenien clar que la seua central seria Los Àngeles, on van trobar un motel molt assequible i des d’allí farien excursions per tota Califòrnia – a parcs naturals com el famós desert de Death Valley, a la ciutat de San Francisco i el seu magnífic pont de Golden Gate, per la costa del Oceà Pacífic, a parcs d’atraccions com el de Disneyland, el primer parc temàtic construït per Walt Disney i que fou obert en 1955, i Universal Studios en Hollywood, platges com Santa Monica i Malibú, inclús un museu com el MOCA, a proposta de la docent, clar està.

I pensat i fet. Després de les PAU, autobús cap a l’aeroport i vol directe a Los Angeles. Allí els va rebre Núria, que en un perfecte valencià els va fer de guia nativa, i Elisabeth va poder practicar el que havia aprés d’aquesta llengua en la seua estada al País Valencià. Foren uns dies magnífics, però d’entre totes les anècdotes, pot ser la que més els va cridar l’atenció fou la visita al Parc Natural de Yosemite, on tot és “a lo bèstia” de gran. Allí se’ls va quedar gravat un os de considerables dimensions que estava sempre donant voltes en un reduït espai, sense gàbia i sense fer cas dels visitants. I clar, varen preguntar en el seu anglés massamagreller:

—Why doesn’t he escape? (o siga, I com és que no s’escapa?)

—Doncs perquè ha estat tota la vida tancat en una gàbia, i encara que ara es troba a l’aire lliure, no sap viure d’una altra forma.

Molts dels murs que ens empresonen no són reals sinó mentals (recordem la cançó de l’Estaca de Lluís Llach). I ja hi ha qui s’encarrega que no ens adonem durant tota la vida perquè podria ser molt perillós… per a ells. Quan es tracta d’una dictadura, tothom sap qui posa la gàbia. El problema és quan arriba la democràcia i tothom pot votar i tindre unes llibertats. Aleshores, per què no les utilitza?

Quantes vegades tenim dret a reclamar en un restaurant, en una estació de tren o autobús, en un hospital o en un supermercat i no ho fem? En quantes ocasions veiem normatives absurdes o injustícies i callem?

Segurament, més d’una vegada hem estat donant voltes a un rogle, quan teníem tot un parc natural per a gaudir. Però açò és una història de ficció i cadascú te la seua pròpia aventura tots els dies.

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Patricia Ramos Arroyuelo. Originària de San Francisco-Califòrnia (EUA) i resident a Alboraia (l’Horta)

A partir d’ara, tots els mesos, apareixeran unes noves històries a Saó Digital que ens narraran amb optimisme, humor i ironia aspectes quotidians i ens ajudaran a conèixer i disfrutar del nostre país a través de totes les comarques Estaran numerades per si les vols col·leccionar. També podrem gaudir dels nostres parlars a través dels àudios amb diferents accents. I si t’agraden, en pots trobar moltes més a: RAMIRO ROCA, Enric (2016): Una ribera d’històries. Alzira: Reclam Editorial RAMIRO ROCA, Enric (2019): Un país d’històries. Aproximació literària a la geografia del País Valencià. Castelló de la Plana: Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I, i a