Tens 0 productes a la teua cistella
El calendari astronòmic guarda coincidències fascinants. Precisament un 12 d’agost, com el que acaba de fer història enguany amb el gran eclipsi solar total que ha creuat la península Ibèrica, va produir-se 372 anys arrere el mateix fenomen solar. El 12 d’agost de 1654, el Sol també va ocultar-se i va deixar una empremta inesborrable en la ciència en convertir-se en el primer eclipsi de la història cartografiat en un mapa.
El 12 d’agost de 1654, Europa i Àsia van ser testimonis d’un dels esdeveniments astronòmics més importants de l’Edat Moderna: un eclipsi total de Sol. Des del País Valencià i el conjunt de la península Ibèrica el fenomen no va poder contemplar-se en la seua plenitud fosca, sinó com un eclipsi parcial, ja que la franja de totalitat discorria més al nord. L’ombra de la Lluna va recórrer Escòcia, la península de Jutlàndia, l’Europa oriental, la península de Crimea, el Caucas, Pèrsia i el sud de l’Índia.
Malgrat que l’eclipsi no va cobrir del tot el disc solar a les nostres latituds, va marcar un abans i un després en la història de la ciència per ser el primer eclipsi cartografiat.
El primer mapa d’un eclipsi en la història
Des de l’època de l’astrònom alexandrí Claudi Ptolemeu (i de temps abans) ja es traçaven diagrames prou precisos dels eclipsis solars. No contrastant això, cal esperar a l’edat moderna per a trobar els primers mapes de la trajectòria d’un eclipsi solar a la Terra.
La creació dels primers mapes d’eclipsis es deu a la convergència de diversos avanços en el pensament científic: el model heliocèntric de Nicolau Copèrnic, les lleis del moviment planetari de Johannes Kepler –desenvolupades a partir de les observacions de Tycho Brahe– i el nou coneixement geogràfic basat en el sistema de coordenades de longitud i latitud.
El factor catalitzador que va permetre l’aparició dels primers mapes d’eclipsis va ser la publicació de Tabulae Rudolphinae de Johannes Kepler en 1627. L’obra descrivia amb exactitud el moviment del Sol, de la Lluna i dels planetes, dades que permetrien calcular els futurs eclipsis solars amb més precisió.
El mapa més antic d’un eclipsi solar del qual tenim constància va ser creat per a cartografiar l’eclipsi total de Sol del 12 d’agost de 1654. Els autors, Erhard Weigel, professor de la Universitat de Jena, i Andreas Günther Seiffart, el seu estudiant, estaven involucrats en una disputa acadèmica sobre la teoria astronòmica dels eclipsis. Una disputa acadèmica és un debat entre acadèmics o investigadors sobre la validesa d’una teoria. El mapa va publicar-se la vespra de l’esdeveniment (11 d’agost) i va incloure’s en l’obra Secundae Partis Geoscopiae Selenitarum Disputatio Secunda De Eclipsibus. Weigel i Seiffart van basar-se en les indicacions de Tabulae Rudolphinae de Kepler per a fer els càlculs.
Com s’ha d’interpretar el mapa de Weigel?
VISIÓ DES DE LA LLUNA (Projecció ortogràfica de Weigel, 1654)
( 1 ) ————> ( 2 ) ————> ( 3 ) ————> ( 4 ) ————> ( 5 )
inici penombra inici ombra màxim fi ombra fi total
(Crimea)
El mapa de Weigel presenta una perspectiva molt original per a l’època: està dibuixat com si un observador situat a la Lluna (selenita) estiguera mirant a la Terra mentre s’esdevé l’eclipsi:
– La trajectòria recta: La línia recta que creua el globus representa el recorregut del con d’ombra central (la línia on l’eclipsi és total). En els mapes moderns eixa línia és un arc sinuós que resulta del moviment combinat de l’ombra de la Lluna i de la rotació de la Terra al voltant d’un eix inclinat. Tot i que els càlculs matemàtics de Weigel ja tenien en compte la inclinació de 23° de la Terra respecte a l’eclíptica, en la representació gràfica va traçar la trajectòria de l’ombra com una línia recta (en el mapa apareix amb la llegenda «Via Umbrae Lunae»).
– Els cercles penumbràtics: Es mostren cinc grans cercles que representen l’avanç de la penombra de la Lluna sobre la superfície terrestre d’oest a est:
1r contacte extern: La penombra toca la Terra per l’oest (Amèrica/Atlàntic).
2n contacte intern: L’ombra toca el nord-oest d’Europa (punt negre de l’esquerra).
Màxim de l’eclipsi: Marcat amb el punt negre del mig sobre la península de Crimea.
Darrer contacte intern: L’ombra s’endinsa en l’oceà Índic (punt negre de la dreta).
Darrer contacte extern: La penombra deixa definitivament el planeta pel sud-est asiàtic.
Les reconstruccions digitals modernes fetes amb sistemes d’informació geogràfica (SIG) demostren que el càlcul de Weigel tenia una coincidència i precisió astoradores amb la realitat astronòmica de 1654.
El pànic popular i la Batalla de Szklów
En el segle XVII la ciència convivia amb la superstició. En els mesos previs a l’eclipsi del 12 d’agost de 1654, els auguris dels astròlegs van fer arrelar la idea entre la població europea que un fet tan insòlit era l’anunci inevitable de la ira de Déu. El pànic va apoderar-se del poble, que esperava amb angoixa un seguit de desgràcies i calamitats com les descrites en el text bíblic de Job.
Enmig d’aquell clima de terror, el filòsof, matemàtic i astrònom occità Pierre Gassendi (1592-1655) va esdevindre la veu de la raó científica. Gassendi va publicar a París un fullet divulgatiu de manera anònima per a tranquil·litzar la ciutadania, explicant que els eclipsis solars no eren cap motiu de temor, sinó fenòmens còsmics naturals i del tot predictibles. No contrastant els esforços de Gassendi, el dia de l’eclipsi molts parisencs van refugiar-se en cellers i en soterranis pensant que la fi del món s’acostava.
A més a més, l’eclipsi va tindre una influència directa en la història militar d’Europa. Durant la guerra russo-polonesa (1654-1667), les tropes van enfrontar-se el mateix 12 d’agost en la Batalla de Szklów (actualment Xklov, a Belarús).
Enmig del conflicte, quan a migdia la Lluna va tapar el Sol i el cel va enfosquir-se inesperadament, va esdevindre’s un gran desori entre els combatents. El testimoni directe d’aquell moment ens ha aplegat gràcies a una missiva conservada en una compilació de cartes militars històriques escrites en polonés. Redactada des del campament lituà al sendemà del combat (13 d’agost), la carta relata la confusió provocada per la foscor total:
Des del campament lituà, el 13 d’agost de l’any 1654.— El dia d’ahir, és a dir, el 12 d’agost, enmig del mateix terrible eclipsi de Sol, va haver-hi un combat terrible i sagnant, però per la gràcia de Déu afortunat, contra l’enemic prop de Szklów. […]
Eixe eclipsi de Sol va ser fatal per a més d’un. Però els esmentats barrancs van ajudar bastant, i també va ajudar-nos, per la gràcia de Déu, el fet que un regiment de la cavalleria Reiter enemiga —que tenia molts soldats armats— va obrir foc per error contra el seu propi bàndol de Moscou. Si van equivocar-se perquè ja s’havia fet fosc o per alguna altra raó, no ho podem saber; el cas és que enmig del combat més acarnissat van sumir-se en la confusió, i això va ajudar-nos moltíssim.
El text confirma que l’eclipsi va generar tanta foscor que els mateixos russos (Moscou) van atribolar-se i van disparar contra les mateixes tropes, un error tàctic fatal que va afavorir providencialment els polonesos.
El llegat científic de 1654
La gent va observar l’eclipsi de 1654 amb mètodes diversos, com espills i poals i safes d’aigua que reflectien el Sol i vidres fumats. La gesta cartogràfica d’Erhard Weigel va obrir el camí perquè posteriorment astrònoms com Johann Christoph Sturm (1676) o Giovanni-Domenico Cassini (1700) perfeccionaren la representació dels eclipsis solars fins a l’arribada dels mapes moderns.
Glossari
cavalleria Reiter: Cos de cavalleria pesada formada per alemanys que servien en els exèrcits de Suècia, de Polònia i en altres llocs. Els regiments Reiter també van operar en els exèrcits russos entre la dècada de 1630 i principis del segle XVIII.
eclíptica: Recorregut aparent que descriu el Sol al llarg d’un any en el firmament de les estreles fixes. (DNV)
Llibre de Job: Un dels llibres sapiencials de l’Antic Testament, que explica la història de Job, un home íntegre i just que va patir diverses desgràcies, com la pèrdua dels béns i dels fills i el patiment d’úlceres doloroses per tot el cos.
projecció ortogràfica: Projecció azimutal que representa un globus de la Terra vist en perspectiva des d’una distància infinita.
Bibliografia
O’Connor, J.J i E. F. Robertson. 2008. Pierre Gassendi. Mac Tutor. School of Mathematics and Statistics. University of St Andrews, Scotland.
https://mathshistory.st-andrews.ac.uk/Biographies/Gassendi/
Laws, Emma. 2026. Eclipsing Superstition. Cathedral Life, Library and Archives. Exeter Cathedral. https://www.exeter-cathedral.org.uk/news-events/latest-news/eclipsing-superstition/
Wikipedia contributors, “Battle of Shklow,” Wikipedia, The Free Encyclopedia, https://en.wikipedia.org/w/index.php?title=Battle_of_Shklow&oldid=1370589280 (accés 1 de setembre de 2026).
Zeiler, Michael. 2025. Maps of Solar Eclipses from 1654 to 1699. Total Solar Eclipse of 1654 August 12. EclipseAtlas.com.
https://www.eclipseatlas.com/1654-to-1724
