Cada any té un 12 d’octubre

 

Fotograma de ‘También la lluvia’ (Icíar Bollaín, 2010) Foto: Morena Films.

Ja som en les vespres de la polivalent i contradictòria data del 12 d’octubre, que és el dia que se celebra el descobriment d’Amèrica, raó per la qual, cada any, ens enfrontem els hispanòfobs i els hispanòfils, en un enfrontament dialèctic i pacífic, on cadascú podem dir el que pensem.  És del meu gust participar-hi i crec que és convenient fer-ho, tractant-se d’un debat que roman obert, des del mateix dia de l’arribada de Colom al continent que acabava de descobrir. Què significà per a Europa aquest descobriment i què significà per a Amèrica? Per descomptat que comportà uns canvis profunds en les relacions polítiques i econòmiques de les societats europees i també de les societats natives americanes, però, aquell famós i fortuït descobriment colombí fou com obrir el món de cap a cap a veure què n’eixia, i n’isqué un nou continent, la terra ferma i els oceans doblaren les seues dimensions i les seues perspectives… i naturalment, no tothom pensà ni pensem el mateix.

 

Per a saber si els natius, que Colom confongué amb indis, entengueren i entenen el que els passà en 1492 i si ho feren de la mateixa manera que ho entengueren i ho entenen els nous amos europeus que se’n feren càrrec, l’única possibilitat raonable és llegir els llibres d’història que es publiquen ací i enllà, començant pels manuals escolars, seguint pels universitaris i estudiant i contrastant les investigacions dels historiadors. Si ho fem, veurem que els textos de les colònies (o siga, dels vençuts) no diuen el mateix que els textos de les metròpolis (dels vencedors), per tant, no ha d’estranyar-nos que el 12 d’octubre no siga una festa igual per a uns que per als altres, inclús que en moltes repúbliques no siga dia festiu, o si ho és, que no siga pel mateix motiu que, per exemple, a Espanya on és la festa nacional, el Dia del Descobriment d’Amèrica, i s’intitula com el Dia de la Hispanitat i fins i tot, quan jo anava a escola, es deia Dia de la Raça. Quin nom rep aquest dia en les repúbliques iberoamericanes? Veiem alguns exemples: als Estats Units, Dia de Colon i Dia dels Pobles Indígenes. A Veneçuela, Dia de la Resistència Indígena. A l’Argentina, Dia del Respecte a la Diversitat Cultural. A Bolívia, Dia de la Descolonització. A Xile, Dia de l’Encontre de dos Mons. A Colòmbia, Dia de la Raça i Dia de la Diversitat Ètnica i Cultural. A l’Equador, Dia de la Interculturització i del Plurinacionalisme. Etc. Com es veu, a les colònies no es diu res de la Madre Pàtria, ni de la Hispanitat; això és cosa dels vencedors. Els vençuts o no diuen res o reivindiquen el que perderen.

 

Només tornar Colon del seu primer viatge i presentar davant dels Reis Catòlics les proves del que havia descobert, la reina de Castella, Isabel, que no era tonta, a la vista de l’enorme fortuna que s’ensumava, se n’apropià, decidint que tot allò era per a la seua Corona, malgrat que el primer viatge no el pagaren els castellans, sinó que fou possible gràcies al banquer jueu valencià Lluís Santàngel (el rei Ferran, que estava molt enfigat, digué amén).

 

Un altre fons d’informació per a saber quin grau de compromís mantenen les repúbliques iberoamericanes amb Castella són els himnes nacionals. Cada any airege algunes mostres, encara que Empar Saragossà m’ha advertit que em repetisc com l’allioli i jo li tinc repetit que els hispanòfils també repeteixen cada any els mateixos tòpics. Aquesta vegada repetiré unes línies que vaig escriure l’11 d’octubre de 2019 en un article publicat al Repunt sobre els himnes nacionals d’algunes repúbliques iberoamericanes. El de l’Equador diu: “indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibèrica audàcia de la injusta y horrenda desgracia del monstruo sangriento…”. El del Perú diu “largo tiempo el peruano oprimido, la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre, tres siglos de horror tres siglos gimió…”. En el de l’Argentina, més peripatètics ells, diuen: “oid mortales el himno sagrado  libertad, libertad, libertad, oid ruido de rotas cadenes...”, A Bolívia: “es ya libre este suelo, ya cesó su servil condición...” Al Paraguai i qui ho diria: “a los pueblos de América, tres centúrias un cetro oprimió. Mas un dia, soberbia surgiendo,  !basta! dijo y el cetro rompió...”. Evidentment, el ceptre i les cadenes són les de Castella, la servil condició és la de súbdits.

‘El abrazo de la serpiente’ (Ciro Guerra, 2015).

Al regne de Castella començaren a organitzar-se per a digerir la xamba de la troballa de Colom i començaren a enviar vaixells, amb capitans castellans i nobles castellans proveïts de nomenaments per ocupar els càrrecs de govern de les terres que s’havien d’annexionar en nom de la Corona castellana; començaren a dirigir exploracions, a arrabassar l’or dels indígenes, a imposar-los les lleis castellanes; en cada expedició també anaven frares, amb la missió de tapar-los les vergonyes als indígenes i d’evangelitzar-los, substituint els seus déus per la Creu i el santoral catòlic; es crearen convents i començaren a ordenar frares indígenes; ensenyaren el castellà i crearen escoles i universitats…

 

Evidentment, els vaixells eren d’anada i tornada, i per això eixien carregats de deutes, obligacions i decrets reials. També embarcaren la Santa Inquisició. I els vaixells havien de tornar carregats d’or, plata i esclaus. Amèrica feu possible que Castella es convertís en un imperi i la mateixa sort la intentaren Portugal, França, Anglaterra, Holanda…

 

Amèrica era xauxa, una mina inesgotable, però que, a la llarga es convertí en una desgràcia per als castellans, als quals els acabà passant el mateix que a l’ambiciós rei Mides, que tot el que tocava es convertia en or, de manera que no podia menjar ni beure res, i acumulà una fortuna, però es va morir de fam. Els castellans, encegats per l’or d’Amèrica, abandonaren els telers i les fargues de Castella i se n’anaren a fer fortuna. Amb els guanys americans podien comprar als Països Baixos les teles i les eines que deixaren de confeccionar, de manera que l’or americà a qui feu rics fou als teixidors i als forjadors flamencs i a la Corona.

 

Hi ha la qüestió de la propietat dels descobriments. Per decisió d’Isabel, totes les conquestes americanes s’incorporaven a la seua corona, i quedaven exclosos de participar-hi els regnes de Ferran (Aragó, Catalunya i València) i els seus súbdits no podien anar-hi a fer fortuna. O siga que allò de tanto monta monta tanto Isabel como Fernando funcionava quan era a favor d’ella, però no per a Ferran, tal com aquest havia acceptat. I amb aquestes condicions, la parella començaren a tenir descendència (mot que rima amb València), que anaren casant a Portugal, a Anglaterra i a Àustria, pensant en posteriors polítiques de pactes. L’únic matrimoni que tingué èxit, però, fou el de Joana la Boja que els feu un net als avis catòlics: Carles I, que heretà de Joana la Corona de Castella i tots els descobriments d’Amèrica i també de part de son pare Felip el Formós, les possessions que tenia a centre-Europa i quan morí l’avi Ferran, tota l’herència catalanoaragonesa.

 

En conseqüència (rima amb València), Castella s’expandia cap a l’oceà Atlàntic, després al Pacífic i Oceania i Àsia. La confederació catalanoaragonesa hagué de concentrar-se en el Mediterrani i formar federacions amb petits estats italians, Nàpols, les grans illes de Sardenya i Sicília i obrir-se pas en Grècia i els Balcans i cercar pactes amb els governadors àrabs del nord d’Àfrica. Per a completar la sort dels monarques, el papat va estar durant molts anys governat pels papes de la família Borja, valencians, amb els quals mantingueren excel·lents relacions. Els dignataris de l’església a Roma s’exclamaven dient o Dio, la chiesa romana in mani dei catalani…

 

Tornant al 12 d’octubre i a la vista de la poca o nul·la implicació i participació que la federació catalanoaragonesa tinguérem en el negoci americà, és natural que la nostra visió siga més displicent i poc americanista. Lamentablement, sembla que l’única cosa que ens deixaren fer als segles XVIII-XIX, era transportar esclaus negres des de les costes africanes als mercats de les colònies americanes, tema aquest que no està molt estudiat o que es procura que no s’estudie massa. La investigació històrica té molts punts foscos que, per qüestions polítiques, no s’hi remouen gaire.

Fotograma de ‘1492: Conquest of Paradise’ ((Ridley Scott, 1992).

Hi ha uns preciosos diàlegs entre personatges importants del bàndol dels vençuts (inques, i asteques) i conquistadors castellans, que es publicaren a Mèxic en el segle passat, en l’editorial del Fondo de Cultura Econòmica, que no he pogut esclarir si estan exhaurits. Jo en tenia uns quants, que una benemèrita amiga, que marxà al Brasil, em demanà i no m’ha tornat mai i que ara ja no m’importa recuperar al cap de mig segle. Recorde molt bé com anaven els diàlegs: el conquistador, ple d’orgull, li explicava a l’indi que el Déu, la llengua, els costums, la història, que tot el que era dels conquistadors era millor que els déus, les seues llengües, els seus costums i les seues històries. L’indi, humiliat, li anava contestant: sí, el vostre Déu serà millor, però és que els nostres són els nostres. Sí, les vostres lleis seran millors, però és que les nostres són les nostres. Sí, la vostra llengua serà millor, però és que les nostres són les nostres… A mi m’impressionà tant el diàleg que fou la lectura que em confirmà en la meua actitud proindigenista, quan jo tenia crec que 22 anys. Si ningú pot dir alguna cosa respecte a aquests diàlegs, li ho agrairé profundament.

 

I una observació, per acabar el 12 d’octubre d’enguany, L’actitud que mantinc tota la vida de respecte als pobles indígenes vençuts, és tan profunda i antiga que sempre m’ha agradat que els indis guanyaren en les pel·lícules. Repensant-ho ara crec que em moriré amb la consciència tranquil·la. Els vençuts som els millors, i encara que ens aniquilen, com als indis, als jueus de l’Holocaust, les víctimes de les Inquisicions, els desnonats que tiren al carrer, els immigrants i els fugitius de les guerres i la fam, perdurarem. En el bàndol dels vencedors hi ha la púrria dels menyspreables, dels prepotents, dels supremacistes, dels pocavergonya, dels cobdiciosos, dels bel·licistes, dels gàngsters i dels mafiosos, dels trumpistes, dels putinistes i dels netanjahistes… Són els dolents, que són més i tenen la força, però no tenen la raó.