La revista degana en valencià

Resistirem?

15/12/2020

Tot i que la cançó ho afirma, no n’estic tan segur…

Una vegada més i com no podia ser d’una altra manera, la famosa -per intocable- Constitució ha estat  bandera i punta de llança de la dreta confessional i tardofranquista- per atacar al govern legítim i democràticament escollit a les urnes. Ho fan des de la ignorància culpable –doncs no cal sinó llegir el text de la Carta Magna-, per comprovar què és –poc o molt- però millorable[1]. Ells, però, confonent aquella Disposició, amb els Principios Fundamentales del Movimiento –que eren “inviolables” i, per tant, “eternos”- la defensen com a intocable i, fins i tot, –bons catòlics que es pensen que són-, “dogma de fe”. Així aprofiten l’efemèride -42 anyets- per significar-se com a constitucionalistes, és a dir immobilistes, quan no retrògrads. Ja em direu on es pot anar amb uns tals companys de viatge, quan algun grupuscle de la seua corda ha afegit, a aquella crispació, l’ostentació de crits i banderoles preconstitucionals i feixistes, en les manifestacions promogudes en “favor” (!?) de la Constitució…

En la mateixa línia de defensar allò indefensable, els mateixos “constitucionalistes” (!?), ara posen pels núvols el “legado” de l’emèrit, per contrarestar el reconeixement explícit que en fa ell mateix, en demanar la regularització (!) de l’ús fraudulent de targetes de crèdit. Certament ja és lamentable que algú que podria haver passat com a defensor de la democràcia –tot i ser l’hereu de Franco-, en oposar-se al colp d’estat de Tejero i els “seus” i haver “suavitzat” el patrimoni de la dictadura cap a una convivència més tolerant i cívica, ara -per diners- ho ha llançat tot en orris. Clar que no cal esperar gran cosa de la justícia espanyola, lligada com es troba de mans i peus, a l’“establishment”. Perquè de les aventures amoroses no cal ni parlar-ne, doncs els borbons -ja se sap- històricament han estat proverbials…

I si en faltava alguna, ara va i un grapat de militars retirats, signen un document -que envien a Felip VI- contra el govern –legítim i democràticament escollit a les urnes- perquè posa en perill la uni(formi)tat de la pàtria… Acostumats com estan al “ordeno y mando” no poden sofrir que Pedro Sánchez, Iglesias i els seus dialoguen i pacten –com correspon a una democràcia i entre persones civilitzades- qüestions d’interès general, com ara els pressupostos. Ells –els militars jubilats i els que els secunden- preferirien, pel que es veu, que –la seua- Espanya- seguira sense dotació econòmica per al 2021… Increïble!

Altrament les europes –perquè en són més d’una i desunides- segueixen donant l’exemple -poc exemplar- de les seues dissensions i egoismes d’Estat: la més clamorosa és la d’Anglaterra –perquè Escòcia és prou més solidària- que emmirallada pels EEUU –ja des de temps de la Tatcher i Reagan- no para de minar la confiança amb la UE, que ha culminat amb un “brexit” precipitat i anàrquic, fent (des)honor a la seua condició “insular”. Van tot seguit  -en insolidaritat i pretensions- els governs nacionalistes i patrioters de Polònia i Hongria, escorats a la dreta més extrema –i antidemocràtica- que no paren de posar la traveta a les propostes de la Unió. Però la resta de països –entre ells Espanya- tampoc s’estan “lluint”, doncs van cadascú a la “seua”, com ara en el tema de la immigració, qüestionant les “quotes” de distribució dels que han aconseguit “colar-se” deixant-se la pell –i molts la vida- pel camí. I posant –tots- les majors dificultats –Espanya “concertines” a les tanques de Ceuta i Melilla- perquè puguen accedir-hi.

         Mentrestant Donald Trump no para de significar-se, en els últims dies que li queden a la Casa Blanca. I, fent honor a la dita poc graciosa, de què “por el poco tiempo que me queda en el convento…” fa realitat la previsió dels menys optimistes: ni amb el revés del Suprem –de majoria “seua”, conservadora- que no admet a tràmit –per unanimitat!- el nou recurs, per declarar “il·legals” els vots per correu que no li són favorables (!), no para d’incordiar. Ara contra  el propi Tribunal, del què, en el seu compte de Twitter –habitual dels seus despropòsits- diu que l’ “ha decebut de veres”, perquè –afegeix- “no té ni saviesa ni coratge” (?) Carrega també contra els governadors –republicans!- de Georgia i Arizona perquè defensen la integritat del sistema electoral i els resultats obtinguts per Biden, que li donen la majoria i la presidència dels EEUU i els acusa de què l’han atacat a ell i al partit republicà…per haver permès que li “roben” la presidència… En fi, un paranoic de cap a peus. Tant de bo no torne a la política, perquè capaç seria d’enfonsar el planeta.

Encara com Obama, a les seues memòries, li reconeix a Michelle –la seua dona- la vàlua i la influència que ha tingut –i té- en la seua vida i els seus èxits professionals i polítics, fins al punt d’haver-se fet famosa la frase “efecte Michel”, per expressar-ho.  I estén aquell reconeixement a totes les dones. Clar que els psicòlegs ja fa temps que hem constatat –reiteradament- la “superioritat” del mal anomenat sexo débil, doncs sent iguals d’intel·ligents que nosaltres, trauen molt més profit de les seues actuacions, en aplicar-hi major esforç i constància i de forma molt més pràctica, alhora que governant les emocions de forma més intel·ligent –Goleman dixit -. Apliquem-nos, doncs, la lliçó.

Encara com.

[1] El títol X  de la Constitució es dedica a “La reforma constitucional”: així de clar. I en els arts. 166, 167, 168 i 169 passa a desenvolupar-ho.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top