La revista degana en valencià

160 anys de certàmens literaris

03/01/2020

Peu de foto: Paranimf de la Universitat de València, on tingueren lloc els Jocs Florals de 1859 (Foto: Carles Padilla)

El passat 23 d’octubre es varen complir 160 anys de la restauració dels Jocs Florals de València, el certamen literari més simbòlic de la nostra contemporaneïtat. La seua gestació començà huit mesos abans, en febrer de 1859, quan l’entitat Liceu Valencià anuncià una reunió per a procedir al nomenament dels escriptors que havien d’actuar com a jutges del concurs, que es preveia immediat. Cinc dies després, es varen fer públics tant la data escollida per a la celebració dels Jocs –el 29 de maig– com el nom dels set mantenidors: Antoni Aparisi i Guijarro, Miquel Vicente i Almazan, Josep Juanes, Peregrí Garcia i Cadena, Pasqual Pérez i Rodríguez, Vicent Boix i Ricarte –que feu de secretari– i el mallorquí Marià Aguiló i Fuster –que hi exercí de president.

Per motius que ara com ara resulten desconeguts –«por cosas valencianas largas de contar», tal com explicà Marià Aguiló en la carta que adreçà el 8 de juny a Bartomeu Muntaner–, els Jocs Florals no es portaren a terme en la data inicialment prevista. I pocs dies després el Diario Mercantil de Valencia comunicà que hi hauria un nou intent de portar-los a terme, aquesta vegada sota la protecció de l’Ajuntament de València i el comandament d’una entitat de nova creació: l’Acadèmia Literària i Artística, que anava a intentar celebrar-los el primer diumenge d’octubre.

Així, després d’un primer intent fallit, la maquinària es posava novament en marxa. I el 15 de juliol es feu públic el cartell que recollia la dotació de cinc premis: dos en castellà, dos en valencià i un sense especificació lingüística. Finalment, i després de véncer no poques dificultats, els Jocs Florals se celebraren, efectivament, durant el mes d’octubre de 1859 al Paranimf de la Universitat de València. Però no el primer diumenge, sinó el dia 23. Gràcies a la crònica periodística que es publicà dos dies després sabem que els guardonats varen ser sis: el català Víctor Balaguer, que obtingué la Flor d’Or per una poesia dedicada a Ausiàs March, en el quatre-cents aniversari de la seua defunció; Teodor Llorente, jove universitari valencià que s’emportà la Flor d’Argent i Or per la composició «La nova era», de títol ben emblemàtic; Miquel Amat, guardonat amb una Flor d’Argent per una oda a la conquesta de València; Lleó Galindo de Vera, per una oda a la pau; Vicent W. Querol, estudiant universitari –i, com Llorente, deixeble d’Aguiló–, que guanyà una Ploma d’Or per una altra oda a la pau; i Benet Altet i Ruate, per una nova oda al mateix tema. De totes aquestes composicions, tan sols consta que dues foren escrites en la llengua d’Ausiàs March: les de Balaguer i Llorente.

Malgrat que varen aconseguir véncer tot tipus de dificultats, derivades bàsicament d’una societat culturalment castellanitzada que no els considerava necessaris, aquells Jocs Florals han sigut escassament rememorats en el present. Tanmateix, no hauríem d’ignorar que aquell isolat concurs aconseguí capgirar una tendència aleshores nefasta: la que assenyalava que la nostra llengua tan sols era apta per a fer riure. I que plantà el germen dels nombrosos certàmens literaris, tan fructífers i significatius, que se celebren actualment al llarg del territori valencià.

 

Article publicat al número de novembre 453

Inscriu-te al nostre butlletí

Top