1974

09/09/2020

Josep Piera. Els fantàstics setanta 1969-1974, Institució Alfons el Magnànim, València, 2020, 235pp.

La Drova: punt d’arribada d’un cicle vital. 1974. Si a Puta postguerra Josep Piera cordava el passat (plàstica definició del que per a l’escriptor significa ‘recordar’), abastava tot el primer cicle autobiogràfic fins al 1968, en aquest lliurament estableix els encontorns geogràfics (la geografia és una forma de memòria) i humans que expliquen un segment, potser el segment més significatiu per a comprendre els orígens d’una vocació d’escriptor. Aquests entorns són inexplicables, és clar, sense la narració d’un món viscut: d’un heimat interior, del qual forma part Marifé, la seva companya i pionera en la valencianització de l’ensenyament a La Safor i a la resta del País (de fet, aquesta ‘memòria’ també la situa i explica).

El cicle 1969-1974 és màgic. I no tan sols per la vivència de la generació de Piera pel que fa a les dimensions del 68 –sempre manifestades de manera autònoma, pròpia, sense esquemes previs, ni previstos–, sinó que els cinc anys esdevenen una etapa on conflueixen i desclouen dues trajectòries: la dels anys seixanta i la dels anys setanta. Per aquest motiu trobem que en ambdós espais vitals existeixen referents coincidents i, també, nous punts de partença, que això és la història: un constant recomençar que, això sí, depèn del sentit que s’hi vol donar.

L’aportació de la memòria literària, humana, més que no pas política del poeta de Beniopa, rau a definir, amb precisió, mons que oscil·len entre l’àmbit rural i l’urbà: la reciprocitat cultural primera d’indrets “descoberts” entre Gandia i València i els caps de pont que permetien conèixer a un jove d’una vintena d’anys un primer guiatge coetani en la sensibilització cap a la llengua (Joan E. Pellicer) i una mestra (Raquel Payà), vinculada a una certa tradició literària valencianista (Maria Ibars) de planta pedagògica republicana. Aquests nusos viscuts delaten diverses cruïlles existencials que van entrecreuant-se –entre passat i present– a l’entorn de la nova generació poètica de relleu Carn Fresca (1974).

Cal remarcar la descoberta de realitats inconegudes, de llocs de memòria iniciàtics, com les habituals llibreries Can Boïls, Concret Llibres, Ausiàs March de València i Concret de Gandia, veritable pulmó intel·lectual i cívic als baixos del número 13 del carrer La Puríssima entre 1968 i 1988, amb el bon enginy dels sis socis constituents, entre els quals Francesc Candela. També, el món de la bohèmia (Capsa 13), viatges ataülladors. Barcelona sempre hi era. I… Portugal, amb el rerefons final de la revolució democràtica dels clavells.

Són cinc anys elèctrics; que, això sembla, foren irrepetibles. El món present sembla ser als antípodes de qualsevol “aventura”. Explorar, indagar, experimentar i viure. Accions de la millor pedagogia, que brollen al torrent narratiu de Piera: emergeixen com a fruitosa llera que venia a substituir un “ordre” degenerat (qualsevol “ordre” oficial, imposat, ho és).

Amb tot, crec que la trajectòria de l’autor d’El Paradís de les paraules deu tenir un afegit d’originalitat en el fet (no tant de reparar en l’ús d’una llengua literària) de ponderar l’impacte i la coneixença de poetes de la generación del 27 i represaliats, com Juan-Gil Albert, que fou clau en el coneixement dels ambients civils i culturals dels anys trenta. L’ascendent d’una generació republicana en llengua espanyola és a títol gairebé individual? Correspon a un àmbit destacat de la literatura valenciana als anys setanta? N’hi ha exemples ben significatius, com l’homenatge a Luis Cernuda –llegit per Piera– a la revista universitària de començaments dels anys seixanta dirigida per Jacobo Muñoz, La Caña Gris. La trajectòria poètica segueix tota una altra tradició respecte de la tradició narrativa? En qualsevol cas, Piera retrata camins i opcions obertes: qualsevol via era bona si duia a conèixer els senyals aïllats, dels tot infreqüents, que incitaven a la creació. Foren, doncs, els espais subterranis, els cenacles multiplicats, els que dugueren l’autor de Cingle verd a col·laborar a Gorg i a “aquell” rotatiu Las Provincias. La primeria dels anys setanta aixoplugà un món intel·lectual de primera magnitud, que esdevingué una experiència irrepetible…

Quan hom cerca caps de brot definitoris d’una època acostumem d’esmentar fets, assaigs, intel·lectuals, situacions polítiques, que caracteritzen una generació. Aquest marc, que no deixa de ser cert, no hauria d’obviar altres referents que són bastits per actituds, dinàmiques, voluntats que en cada activitat de l’esperit humà ha concretat una fita. També, en aquest sentit, els anys setanta foren un termenal que assenyalà que la funció de consciència dels anys seixanta tenia una nova saó de superació: de Fuster a Marqués, dels “poetes universitaris valencians” als poetes dels anys setanta. Certament, endegament fresc. Cada àmbit vivia, definia –i aquest era el mèrit– uns referents, transmissors de fets i significats territorialitzats a la Conca de la Safor: Josep Camarena, Josep Rausell, Mascarell i Gosp. També, l’imaginari cultural occità, referent definitori d’altres bagatges vivencials saforencs. Esdevenien fites cercades davant una història viscuda sense tradicions.
Però què n’hem de fer del desig de Piera: que no degeneri l’esperança…? En això també rau el fet de recuperar, conèixer, debatre i comparar memòries viscudes amb les hostils realitats presents. De moment, pot ser que l’esperança no es regeneri. I si n’hem capit bé el sentit, d’aquestes vivències –i d’altres d’editades en l’oportuna col·lecció “Moment Memorialística”– en podrem tenir anticossos i tornar a generar. L.V. Aracil em digué un dia que ser historiador era ser drapaire del temps. Cal ser-ne sempre, com ens mostra, de manera afortunada, Josep Piera.