1989: Als valencians, des de l’esperança

La identitat de les valencianes i valencians és segurament un dels temes més convulsos i conflictius dels que es poden escriure a casa nostra. No debades, la història constata els centenars d’agressions físiques, insults, amenaces o, per emprar un camp semàntic que els englobe, atacs que ha rebut el nacionalisme valencià en el moment en què s’ha plantejat el debat. Algun dia, alguna gent haurà de demanar perdó per tot el que va fer; altres pel que van permetre, i altres pel que van callar. Però és que resulta que parlar de la identitat nacional al País Valencià és, i permeteu-me la insolència, molt fàcil: majoritàriament i durant tot el segle XX ha sigut –i és– l’espanyola. Però molta cura! Amb això no vull dir que ja estiga tot el peix venut o que no s’haja treballat ni es treballe per una nova identitat col·lectiva: dic que aquesta no va saber sobreeixir políticament ni econòmica ni social fins entrat el segle XXI. Hem de reconèixer que als darrers trenta anys del segle passat, si alguna tasca va dur a terme el nacionalisme polític valencià no va ser solament la d’eixamplar la base: va ser també, i sobretot, la de resistència. Que vist el panorama des de l’actualitat, ja és molt.

El que sí és una tasca difícil és parlar de la identitat quan parlem del nacionalisme polític valencià. Difícil tot i la perspectiva que donen els anys, però també per les indefinicions, sobretot a partir dels anys noranta. Indefinicions o silencis conscients que d’altra banda van servir per assentar-se a algunes esferes de poder com eren les municipals –i no a tot el territori, s’ha de dir– i que amb el temps acabarien donant els seus resultats. I això amb un marc jurídic que semblava més un entrebanc que no una eina; m’explique. Si bé la nació quedava clara a nivell social, aquesta encara es veia més reforçada amb una carta magna ben definitòria en aquest sentit. Solament cal llegir el primer article de la Constitució: no quedava espai per a cap altra nació. No obstant això, sí per a una altra idea de nació espanyola, que és molt diferent. Aquell va ser l’últim tren al qual van poder pujar els nacionalismes perifèrics. Per tant, tampoc quedava espai per pensar possibles eixides polítiques influïdes pel pensament de Joan Fuster, que a partir d’aleshores quedaven reservades per al camp de la cultura o absorbides en major o menor mesura –després de passar algun que altre filtre– per un socialisme que a poc a poc ho abastava tot i reduïa la seua vessant més valencianista a l’estrat municipal en una clara estratègia de control i domini del partit. Per damunt de tot, una Espanya clarament definida però àmpliament reinterpretable.

L’Estatut autònomic vingué a reforçar aquesta idea i, per tant, encara que va ser un punt de partida necessari per a un País Valencià ara rebatejat com a Comunitat Valenciana, també va significar el punt final de moltes de les aspiracions que les formacions nacionalistes valencianes havien defensat fins aleshores. Tan punt final era que calia una reordenació de l’imaginari nacional al si d’aquestes: si un suposat País Valencià amb elements propis com els que s’havien reconegut a Catalunya, País Basc, Galícia o Andalusia era pràcticament impossible, és fàcil imaginar, doncs, on quedava un marc com el dels Països Catalans. Una utopia irrealitzable en les condicions que s’hi donaven reduïda al camp de les idees i a certa intelligentsia que sovint no arribava a la resta de capes o estrats socials. Amb un marc jurídic en contra, una societat en desacord i amb els mitjans de comunicació a ple rendiment, es van tancar totes les portes a qualsevol opció electoral que no tingués Espanya en la seua base (una altra cosa seria quina Espanya, però aquesta no es posava en dubte). Ni tan sols algunes reformulacions del fusterianisme primigeni van tenir cap opció política fins als anys noranta. I açò és un aspecte que el nacionalisme polític valencià va tenir clar. Tocava de nou treballar per redefinir-se.

Moltes foren les formacions que intentaren crear una escletxa electoral arrelada a un marc valencià que no obviava un horitzó comú amb Catalunya i les Illes Balears, tot i les diferències ideològiques entre elles. L’encara independent i autònom Partit Socialista del País Valencià distava en molts aspectes de la Unió Democràtica del País Valencià. Si bé en qüestió d’eix polític quedava clara la seua diferència, en termes nacionals els primers arribaren a autoidentificar-se dins de la nació catalana amb trets autònoms, mentre que els segons assumien la seua valencianitat sense tractar altres termes en aquest sentit. De la mateixa manera, mentre que el Partit Nacionalista del País Valencià de Francesc de Paula Burguera seguia un model similar al PNB basc (interclassisme i territorialitat delimitada al País Valencià i un estadi superior compartit amb Catalunya i les Balears mai assumit clarament), l’Agrupament d’Esquerres del País Valencià i Esquerra Unida del País Valencià (la històrica) no evitaven parlar de futurs comuns en major o menor mesura amb la resta de territoris de parla catalana. No obstant això, allò no va torpedinar la creació de la Unitat del Poble Valencià, que a partir del 1984 va afirmar postures trencadores amb el sistema establert en matèria d’identitat nacional per a, amb el temps, anar filtrant-les per fer-ne una ferramenta possible.

Si bé s’ha marcat la cronologia 1996-1998 com a final d’un procés per al nacionalisme polític valencià en què s’assumien definitivament les tesis de Joan Francesc Mira on es deslligava el marc politicocultural dels Països Catalans per dividir-lo en dues vessants independents i autònomes, l’inici del final es pot retrotraure fins al 1989, any de la 4a Conferència de la UPV. Cal tenir present que la qüestió tercerviísta, així com un regionalisme en auge, es trobaven en un dolç moment després de la publicació de diverses obres referides a la temàtica sobre quina era la nació de les valencianes i valencians. Val a dir també que el debat intern dins del nacionalisme polític valencià vingué donat més per la necessitat política i per la supervivència electoral que no per una socialització del problema valencià. Més que creença ideològica, era adaptació electoral. Un exemple clar d’aquests canvis es pot veure als documents, els quals confirmen com és a finals dels anys vuitanta quan la Unitat començava a presentar-se més sovint sota el mot «valencianisme polític» i no com a «nacionalistes», i com les definicions lligades a una unitat politicolingüística queden en un segon pla i prenen més preponderància en els escrits temes relacionats amb l’esquerra –amb qui venia de pactar en unes eleccions autonòmiques– i l’ecologisme («Per l’esquerra verda valenciana», assenyalava el seu lema de campanya a les generals de 1989).

La 4a Conferència va ser segurament una de les més crítiques i de debat que va tenir el nacionalisme polític valencià al llarg de la seua història més recent. Tant, que alguna gent del sector més valencianista, la coneguda com Assemblea d’Almussafes, acabaria abandonant la sala mentre l’altre grup, segons que conten els assistents, els saludaven a mode d’adeu. L’enfrontament estava servit i els bàndols eren clars: els qui defensaven una reformulació de la Tercera Via com a eix polític per eixir de l’estancament electoral, i els pròxims a una esquerranització del partit, pròxims als òrgans de poder intern de la formació. El final va quedar vist per a sentència quan l’esmena a la totalitat presentada per l’Assemblea d’Almussafes va quedar rebutjada, iniciant-se en aquell moment el germen d’una nova plataforma política: el Partit Valencià Nacionalista.

Aquella 4a Conferència de la Unitat del 1989 es tancava amb una sentida dedicatòria que, vista amb perspectiva, semblava premonitòria dels temps que actualment corren: «Als lituans, letons, estonians, bielorussos, ucraïnesos, moldans…i a aquells russos que els comprenen i els donen suport. Als bascos i als catalans, i als poquets espanyols que els comprenen i els donen suport. Als valencians, des de l’esperança». L’esperança, supose, de poder superar definitivament el marc nacional espanyol, majoritari entre la societat d’adés i, per què no dir-ho, d’ara. O, com a mínim, l’esperança de poder, per fi, amb els canvis que s’estaven gestant al si del partit, tenir certa estabilitat tant interna com electoral. Un fet que s’hi donà en part: si bé la UPV va viure a inicis dels 90 una certa solidesa interna, a nivell electoral tornava a estar reclosa a l’àmbit municipal de les comarques centrals, septentrionals i costaneres del país. Amb els anys, les aigües tornaren al seu llit i el retrobament entre ambdues formacions constatà un nou element amb el valencianisme d’esquerres a la seua base. La història del Bloc Nacionalista Valencià posterior, amb uns inicis incerts, acabà per enlairar-se, ara sí, per eixir dels marges i assentar-se electoralment. Amb una escletxa menuda, l’esperança passava a ser il·lusió.

Revista número 489. Març 2023.