La revista degana en valencià

Entrevista a Laura Ballester i Beatriz Garrote

Molt s’ha parlat de l’accident de metro de València des que Jordi Évole hi dedicara un programa, però encara hi ha moltes preguntes, poques respostes i zero responsables. Hem volgut parlar amb la periodista Laura Ballester –que acaba de traure Lluitant contra l’oblit, un llibre en què relata el llarg trajecte de les víctimes– i amb Beatriz Garrote, presidenta de l’AVM3J. Dues dones que comparteixen una lluita en comú, que no és més que donar resposta i aclarir què va passar aquell 3 de juliol de 2006. Perquè no torne a passar…

 

–Per què hem de lluitar contra l’oblit?

–Laura Ballester: Perquè un accident no isca debades, i damunt un accident en un transport públic que se suposa que ha de conduir les persones des del lloc de procedència fins al de destinació de forma segura. També per a fer constar que qualsevol acció comporta una responsabilitat i que aquestes s’han d’assumir si s’ha pres alguna decisió equivocada.

–Beatriz Garrote: I sobretot en aquesta història, perquè el govern valencià ha fet molts esforços per tal que el tema s’oblidara. Tot el que hem treballat, tant les famílies com els periodistes, és per lluitar contra eixe oblit. Per aconseguir les teues reivindicacions és necessari que la història es conega, i això s’ha demostrat, perquè una vegada la gent ha estat informada hi ha hagut suport a la plaça i s’ha mogut el tema judicial.

–La vostra lluita es pot resumir amb la paraula «responsabilitat»?

–BG: Perfectament. En el fet que assumisquen les responsabilitats de gestió, les penals –si n’hi ha– i les polítiques. Perquè eixes responsabilitats porten darrere una reparació i fer veure que es tracta amb la dignitat que correspon. A més, s’hauria de fer tot el possible perquè això no torne a passar.

–El tema de l’accident de metro encara molesta?

–LB: Moltíssim. Molesta als responsables de l’Administració, als qui en aquell moment tenien competències, i a les persones que han ocupat responsabilitats. Els molesta que els preguntes, perquè per a ells el tema està tancat i perquè encara hi ha por de parlar-ne. En el jutjat s’ha vist que treballadors de FGV negaven situacions que després s’ha vist que sí que es comentaven en el Comité de Seguretat. Fins i tot entre els companys periodistes hi ha por encara de parlar sobre les pressions que rebien.

–BG: Crec que hi ha una por generalitzada. Nosaltres hem trobat por en experts ferroviaris i tècnics, que no volien signar informes per les possibles repercussions. Això s’ha de treballar molt en la societat valenciana i intentar canviar-ho.

–Què significa «Lluitant contra l’oblit» per a vosaltres?

–LB: Per a mi, una catarsi. M’ha permés arreplegar el fruit de la feina d’aquests huit anys, aprofundir més en l’accident i adonar-me que a dia d’avui encara estem coneixent coses noves. Era la millor manera de fer un tribut a les víctimes.

–BG: Per a nosaltres és molt important que el llibre l’haja escrit Laura, perquè és una periodista que sempre ha estat molt propera a nosaltres i a la nostra història. Feia molts anys que li estàvem demanant que l’escriguera perquè és un format que roman en el temps i per a nosaltres és molt important que aquesta història perdure. És un reflex de com la societat valenciana estava acostumada a tragar i es tragà 43 morts també sense donar-hi cap importància, sense pensar que ja estava bé de mirar cap a un altre costat.

–«Ací no passarà res si ningú no perd els nervis» va dir el conseller d’Infraestructures a la gerent de FGV tal com es revela en el llibre. Però sí que ha passat; les víctimes s’han mobilitzat…

–BG: Però ha sigut un miracle, una anomalia. Vergonyosament, la política que va seguir a aquest comentari els va eixir molt bé: majoria absoluta en les eleccions, un oblit total de la ciutadania… Ells no comptaven que els familiars aguantarien 7 anys ni que hi hauria periodistes que no abandonarien el tema, i molt menys que Jordi Évole se’n fera ressò en Salvados; de fet, sense aquest programa els hauria anat molt bé.

–LB: Tenien la maquinària ben greixada des del primer dia, com demostra aquesta frase, però les persones podem rebel·lar-nos i no tragar-nos la versió oficial. Això que digueren que la Línia 1 era segura sona a acudit, quan van morir 43 persones. Com a periodista no accepte la versió oficial i cal fer tot el que estiga al teu abast per a respondre els interrogants.

–Es va posar en marxa una estratègia comunicativa, política i judicial. D’on ve l’ordre?

–BG: Ve del despatx de Presidència de la Generalitat. La cúpula del govern tingué clar que s’havia de tapar perquè això contradeia el lema «els valencians som els millors del món» i perquè cinc dies després venia el papa i hi havia un embull econòmic darrere que no es podia enfonsar.

–LB: La gestió de l’accident es dirigeix des de Presidència, on es va crear un mur de contenció per articular el discurs –que ells creien– per evitar que es produïra un efecte dominó de dimissions, sobretot a cinc dies de la visita del papa.

–Si el papa no hi haguera vingut cinc dies després, haurien emprat la mateixa estratègia?

–BG: No ho sé. Això fou definitiu perquè tothom tinguera clar que el tema s’havia de tancar. Va ser un detonant perquè no hi haguera fissures en la versió oficial.

–Parlant de «cristians», com definiríeu l’actuació de Cotino?

–BG: Si parle de cristians, no parle de Cotino. La seua actuació és un exemple molt clar del que es creien els polítics valencians, sentint-se superiors a la resta i amb la pocavergonya de vendre’ns que ha oferit ajuda a la gent quan el que ha fet és una acció que protegeix el seu interés. Em sembla d’una hipocresia sense límits, un sepulcre blanquejat, i és lamentable que eixe personatge haja sigut president de les Corts.

–LB: A mi em sembla perversa la seua actuació, fins i tot ofén. Si el movia la solidaritat cristiana, estava fora de lloc que preguntara a les famílies si es presentarien a la instrucció judicial. I ja que estem parlant de cristianisme, sembla que tampoc Camps ha sigut molt bon cristià a l’hora d’afrontar aquesta història…

–I què vos sembla la magistrada Nieves Molina?

–BG: La meua visió personal és que aquesta jutgessa va delimitar la instrucció judicial d’una forma que impedia l’objectivitat. Desconec si va ser una baula més de l’estratègia de Presidència, però crec que es va creure des del primer moment la versió oficial. No va investigar més enllà perquè va creure que era un fet fortuït, que no teníem dret a reclamar les mesures de seguretat i que només calia analitzar l’excés de velocitat. Si ella ho creia o es va vendre a eixa creença, ja no ho sé. Per descomptat, no va complir amb el seu deure en la primera fase de la instrucció.

–LB: Va haver-hi moltes llacunes en la instrucció, i l’actuació de Nieves Molina al començament ens dóna la mesura de com va ser si la comparem amb la de l’accident de Santiago, on s’han controlat en tot moment els detalls. Crec que li venia gran, perquè mai ens havíem enfrontat a un accident d’aquestes característiques.

–Diuen que el periodisme no ha de ser el quart poder, sinó que ha de ser el contrapoder. El periodisme valencià ho ha sigut en aquests huit anys?

–LB: Una part del periodisme s’ha tragat la versió oficial sense digerir-la ni qüestionar-la. Nosaltres començàrem a contar el tema de la balisa i se’ns tractava com a bojos, i fins i tot ens van telefonar perquè deixàrem de parla de «la puta balisa». El paper de Canal 9, que en set anys no s’ha fet ressò de les concentracions de les famílies, va ser lamentable.

–BG: Un periodista ha de ser el contrapoder, no pot ser la corretja de transmissió de la veu del govern, i això és el que va ser Canal 9. Està clar que hi havia manipulació, però els treballadors no són la direcció, i en un fet tan tràgic els treballadors haurien d’haver-se plantat i haver optat per fer periodisme. Ens van fallar. És molt perillós que quan vius en democràcia et facen un periodisme típic del franquisme, perquè això era un NODO.

–Hem d’estar agraïts a Jordi Évole per haver-se fet ressò de l’accident. Però havia de vindre un periodista de fora a obrir els ulls a la societat valenciana?

–BG: Estàvem adormits i acostumats a mirar cap a una altra banda. En 2006 estàvem molt adormits, i en 2013 l’accident estava oblidat. El que importa no és que el periodista era de fora, sinó que era un programa en prime time a la televisió, i això dóna molta audiència.

–LB: Jo ho explique amb un exemple del dia a dia: hi ha vegades que tens un problema, i fins que no ve una persona que et fa d’espill o t’analitza, no veus les coses com realment són. I això és el que va fer Évole. La vàlua de Salvados és vindre amb ulls nous i resumir els huit anys en 55 minuts d’una forma espectacular.

–A hores d’ara, confieu en la Justícia?

–LB: Jo sí que hi confie, sobretot pels canvis que s’han produït darrerament. Ara la Fiscalia està fent el seu paper, cosa que no va fer en la primera instrucció.

–BG: Hi estic totalment d’acord, però afegiria que per tal que la Justícia done respostes a les demandes dels ciutadans s’ha de dotar de més agilitat i més recursos. I això continua sent una xacra en el nostre cas. Crec que la Justícia també s’ha despertat.

Entrevista publicada al nº 398, corresponent a novembre de 2014

Inscriu-te al nostre butlletí

Top