2026: any Jaume I

Últims moments del rei don Jaume I el Conqueridor en l’acte de lliurar la seva espasa al seu fill don Pedro (1881), Ignasi Pinazo.

Fill i successor del rei Pere II d’Aragó al tron de la Corona d’Aragó i de Maria de Montpeller. Jaume I nasqué a Montpeller el  2  de febrer de 1208   i va morír a la Casa de l’Olivera d’Alzira (València), un recinte fortificat en el qual s’allotjava durant les seues estades a la vila riberenca.

Per tant,   l’any que ve es complirà el  750  aniversari del traspàs del monarca que fou: Rei d’Aragó, de Mallorca,  de València,   comte de Barcelona i d’Urgell i Senyor de Montpeller (1213 – 1276)

Quedà totalment orfe de pare i mare el 1213, quan solament tenia cinc anys. Simó IV de Montfort reclogué el xiquet al Palau Trencavel de la ciutat de Carcassona i així el de Montfort va poder continuar atacant els vassalls del rei d’Aragó. Finalment, es va imposar la via militar com a única solució al conflicte.

Des de l’any 1204, la Corona d’Aragó estava jurídicament sota la sobirania directa del papa Innocenci III. A més, la mare del nostre Jaume també li havia encomanat al Sant Pare la protecció del seu fill Jaume. Per disposició del papa, Jaume va ser restituït a l’organització de la Corona d’Aragó per tal que es poguera establir una regència durant la minoria d’edat del xiquet.

Entre el 18  i el 25 d’abril del  1214  es va portar a efecte la restitució del xiquet Jaume.

Va ser rebut pel comte Sanç d’Aragó,   el mestre de l’Orde del Temple fra Guillem de Montrodon, el gran prior de l’Orde de l’Hospital i per una comissió de magnats aragonesos i catalans. Per si de cas,   el xiquet va quedar sota la custòdia i protecció directa del legat del papa Innocenci III.

L’agost del  1214  es va celebrar una assemblea a Lleida on s’acordà que havia de ser fra Guillem de Montrodon, el mestre de l’Orde del Temple, qui s’havia de fer càrrec de Jaume, el qual tenia en aquell moment sis anys d’edat.

Fins als nou anys, els Cavallers Templers van instruir Jaume com a rei al Castell de Montsó (Osca).

El cardenal i legat papal Pietro di Benevento va fer les funcions de regent (o procurador). Primer designà al jueu Azac com a mitjancer per tal d’establir una treva entre la Corona d’Aragó i els sarraïns. Després es procedí a l’elecció oficial del Procurador de la Corona d’Aragó, responsabilitat que recaigué sobre el sexagenari Sanç d’Aragó, el qual havia de ser assessorat per un Consell de la Procuradoria.

Sanç d’Aragó donà suport a la causa occitana, però el nou papa Honori III, defensor de Simó IV de Montfort,   amenaçà amb una nova croada contra la Corona d’Aragó si el regent no deturava el seu suport a la causa occitana.

Davant d’aquest clima de tensió, un grup de magnats aragonesos i catalans optaren per traure Jaume del Castell de Montsó i així posar fi a les disputes per la regència.

Al mes de juny del 1217, als nou anys, el nostre Jaume va eixir del Castell de Montsó i el portaren al Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, on el xiquet Jaume va poder retre honors a la sepultura de son pare, el difunt rei Pere el Catòlic.

Per culpa de les amenaçadores butlles pontifícies dels anys 1217 i 1218, el Consell Reial decidí que Jaume I oferira total submissió al papa Honori III. El comte Sanç d’Aragó es va traslladar al Comtat de Provença, des d’on va prosseguir la seua política de suport a la causa occitana i a Ramon IV de Tolosa. L’any 1218  acabà la regència de Sanç d’Aragó.

Durant els primers anys del seu regnat, el rei Jaume va mantindre diverses lluites contra la noblesa. L’any  1219  va ser nomenat un nou Consell Reial encapçalat per l’arquebisbe de Tarragona, consell que es perllongà fins al 1221, quan Jaume es casà amb Elionor de Castella. Es van celebrar Corts d’Aragó a Daroca.

L’any  1220  el nostre Jaume hagué de fer front a la primera revolta nobiliària liderada per l’aragonés Rodrigo de Liçana. Davant la impossibilitat de conquerir Albarrasí, es decidí aixecar el setge i acceptar el perdó de tots els nobles revoltats.

Com hem dit adés, el casament entre Jaume I i Elionor de Castellà tingué lloc el 6 de febrer del 1221 a la ciutat d’Àgreda. Jaume i Elionor se’n van anar cap a Tarassona. Allí, a l’església de Santa Maria de la Vega, el rei Jaume I   fou armat cavaller cenyint-se ell mateix l’espasa que hi havia sobre l’altar.

El mes d’abril del  1221  els reis se’n van anar cap a Osca a celebrar Corts d’Aragó. En aquestes Corts van estar presents el bisbe de Saragossa, el bisbe d’Osca, el bisbe de Tarassona, el mestre de l’Orde del Temple, el mestre de l’Orde de l’Hospital, el majordom del regne d’Aragó i altres personalitats rellevants.

El  1222  es van celebrar novament Corts, en les quals el vescomte Guerau IV de Cabrera feu reverència al rei Jaume en senyal de la seua reducció al seu servei.

Hi hagué una segona revolta nobiliària entre el 1222 i el 1223. Jaume I va haver de prendre partit pel seu parent Nunó Sanç d’Aragó, en detriment del seu antic defensor Guillem II de Bearn. Nunó fou obligat a unir-se a la coalició contra Jaume I aquest acabà empresonat a Alagó. L’any 1224  va haver de pagar un rescat de 20.000 morabatins per la seua llibertat.

A les Corts de Tolosa de 1225, Jaume I, que aleshores tenia 17 anys, proclamà la necessitat de reprendre la conquesta de noves terres als sarraïns. L’any  1226  planejà una nova expedició, en aquesta ocasió sobre València eixint de Terol, però aquesta expedició tampoc no es va dur a terme pel fracàs de la convocatòria entre la noblesa. Però Jaume I obtingué d’Abú-Zayd el compromís de pagament d’una pària consistent en  1/5  de les seues rendes a València i Múrcia a canvi d’obtindre una treva. Fou precisament el trencament d’aquesta treva el que provocà una nova revolta nobiliària, la qual es va resoldre gràcies a la intervenció papal a través de l’arquebisbe de Tarragona amb la signatura de la Concòrdia d’Alcalà (març del 1227).

Aquest tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els nobles i li donà al rei l’estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans. Semblava que tot estava quasi a punt perquè Jaume I conquerirà Mallorca. Va ser exactament el 31 de desembre del 1229. Pel Tractat de Capdepera (1231), els musulmans de Menorca esdevingueren vassalls de Jaume I. També les Pitiüses (Eivissa i Formentera) foren conquerides per Jaume I l’any 1235.

Ja li havien parlat al rei de la bellesa de les terres valencianes, la terra més bonica del món;   així és que l’any  1238  tropes catalanes i aragoneses al servei del rei Jaume entraren a la ciutat de València, que depenia nominalment del califa de Bagdad, Al-Mustànsir.  Per eixe motiu, el  9  d’octubre de cada any, els valencians celebrem el nostre dia festiu, la nostra diada. Després del Tractat d’Almirra (1244), Jaume I cedia a Castella la conquesta de Múrcia.

El Regne de València va ser repoblat per catalans i aragonesos: els primers van ocupar preferentment les comarques del litoral, i per això a estes comarques es parla valencià; i els segons van ocupar preferentment les comarques interiors (avui de parla castellana).

Però no tot havia de ser de color de rosa: els sarraïns valencians es revoltaren contra els cristians l’any  1244  sota el comandament d’al-Azraq. Jaume I necessitava ajuda econòmica i li la va demanar al papa Climent IV a canvi de cedir davant les seues pressions i  de l’exempció de delme. El rei signà l’expulsió dels moros de tot el territori de la Corona d’Aragó en un decret amb les Corts a València. Això va fer que una part important dels musulmans expulsats s’afegiren als rebels,   que es feren encara més forts, i abocà el Regne de València a una situació de guerra generalitzada.

En març del  1248  les tropes aragoneses van auxiliar les castellanes que estaven assetjant Sevilla, i l’enviament del contingent va deixar desguarnits els territoris recentment conquerits,   facilitant la segona revolta mudèjar,   que no va acabar fins a l’any 1258 quan al-Azraq es va rendir i lliurà al rei Jaume Alcalà, Gallinera i altres fortificacions.

Jaume I no complí les condicions de l’ajuda del papa Climent VI d’exterminar els musulmans, com ho feia Castella,   per por de debilitar València econòmicament, i preferí iniciar una sèrie d’accions legals amb l’objectiu de forçar els mudèjars a convertir-se a la fe cristiana com a condició per a poder mantindre els seus drets i possessions.

Encara hauríem de parlar de la conquesta de Múrcia (1265-1266), de la croada del 1269, de l’expedició a Ceuta (1274), etc.

Durant la tercera revolta mudèjar, el nostre Jaume es posà malalt i va deixar aquest món el 27 de juliol del 1276 (tenia 68 anys d’edat).

Abans de morir abdicà de tots els seus regnes en favor dels seus fills, ara reis, Pere el Gran i Jaume II.

Jaume I volgué ser soterrat com un monjo cistercenc al Monestir de Poblet. El Llibre dels Fets i  la documentació de la cancelleria reial situen la mort d’En Jaume a València després d’un regnat de  63  anys. La Crònica de Ramon Muntaner també situa la mort del rei a la ciutat de València.

Va ser enterrat a la catedral de València, davant l’altar major, però dos anys després les seues restes van ser traslladades al Monestir de Poblet, l’any 1278, tal com ell havia disposat.

Serà una bona ocasió que aprofitem el  2026  per a conéixer amb més profunditat la vida i l’obra de Jaume I i la seua influència sobre la nostra terra i sobre els qui actualment habitem en ella.