22-1-19 Castelló

Où sont les neiges d’antan…? Podriem dir, emulant la transformació i corriment del pensament d’aquells intel·lectuals dels anys  seixanta, setanta,i fins i tot vuitanta i que , seguidors d’un cert marxisme, es manifestaven contra la dictadura o les escorrialles d’aquesta en la forma de la Transició. On han anat a parar aquelles crítiques? Sembla que el moviment mental espanyol més pur ( deixem de banda ara el que es produeix a casa nostra) ha tirat cap a un discurs on els mals que afecten avui l’estat venen tot per culpa del nacionalisme: Del català en general però ,implícitament també, dels perifèrics. Mai, naturalment, de l’espanyol.

I en la construcció d’aquesta narració podem veure al costat de les firmes més preclares de l’antiga progressia les d’aquells que han representat i representen la part més rància i carpetovetònica espanyola.

Tenir un enemic externs o intern sempre ha estat una excusa per a atacar millor. I això serveix igual per a tots, també per al nostre discurs, per a la nostra intel·lectualitat.  I en aquesta nòmina entren igualment tot i totes, d’una banda o de l’altra. I publicar des de les trones més o menys orgàniques és el benefici que en treuen. Les veus dissidents tenen poca cabuda en el relat oficial. I és des d’aquestes escletxes, precisament, on hem de contrarestar la narrativa imperant. I construir la nostra. Ja portem anys fent-ho i no ho deixarem. Ideal però, fora el diàleg i no la simple exposició des de les trinxeres.