28-M. Què hi farem?

El “què hi farem?” remet, sens dubte a un estat de resignació. També podríem haver fet servir l'”a joc de daus vos acompararé” dels magnífics versos de Veles e Vents d’Ausiàs March, magistralment cantats per Raimon. Tot i que els esmentats versos subratllen la incertesa de l’amador, ja ens va bé el símil del joc de daus per a establir l’estat d’ànim amb el qual fem front a la propera convocatòria electoral. Ja posats, el Match Point de Woody Allen, també podria haver servit de titular.

Resignació i incertesa, doncs, dominen el panorama i no ens lleven la por del cos les recents declaracions de Joan Baldoví: “tot el que hem guanyat al País Valencià es pot perdre en dos dies amb un govern de dretes”. Malauradament, hi som d’acord, però la pregunta escaient pot ser si des del 2015 el govern tripartit, genèricament progressista, ha fet els deures tant per tornar a guanyar a les urnes com per a fer difícil que el vent de ponent ens deixe nets i nus en un tres i no res.

S’apressarem a dir que la perspectiva -que tothom veu probable o possible- de tornar a ser “governats” per una dreta política tant familiar com insuportable (la dreta econòmica mai ha deixat de manar, per cert) no és cap motiu de joia i sí d’esglai. Quan creus que ja s’acaba torna a començar. De nou ens obliguen a l’Ai!!!, a reviure el “quina toquem mestre, la mateixa de sempre” i a treure del bagul les catilinàries de Ciceró (“Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència?”). Si hi ha sort funcionarà el vot útil i barrarem el pas a una dreta on no hi ha ni un gram de futur i que no té cap problema ni pudor en tornar a un regionalisme ben entés, farcit de tòpics, servil amb el poder econòmic, l’església i la tradició més mentidera i paralitzant. Un regionalisme made in l’Exposició de 1909, arrelat en una suposada idiosincràsia valenciana que reviu allò de “tenémoslos por más muelles” del Comte Duc d’Olivares, alhora que ofereix noves glòries a Espanya.

Aclarides, doncs, les “preferències”, tornem a l’incòmode rol que, de nou, ens atorguen als potencials votants de l’opció “progressista”. En pura teoria democràtica, els vots haurien de servir per a expressar l’acord o desacord amb la praxi dels governants. Però el “vot útil”(descartada l’abstenció que “fa el joc”- SIC- a la dreta) li lleva qualsevol valor “indicatiu” al vot. Si pels pèls i sense eufòria, superem la “prova”, la lectura, el “relat”, serà el de sempre: hem recolzat les polítiques del Botànic (o el Rialto, en el cas de la ciutat de València). Doncs no. Les discrepàncies hi són presents i hi ha acords i desacords. Tenim alguna possibilitat d’exercir la crítica sense que ens recorden que no podem entrar en “dinàmiques autodestructives”? Doncs tampoc.

Hom podrà dir -i és parcialment cert- que les “corrents de fons” (el domini de l’anomenat neoliberalisme econòmic, ideològic i cultural) està en l’origen de comportaments individuals i col·lectius que afavoreixen a la dreta (sense adjectius) i que la socialdemocràcia no té armes i instruments per a fer-hi front. Tanmateix, bona excusa té el malalt, com diu la dita. Fins i tot amb l’evidència que demostra que mantenir-se en la representació s’imposa a la fidelitat amb els votants, no sembla de rebut l’interessat fatalisme (fem el que podem). Sobretot perquè – i ara parlem de casa nostra- l’acció de govern des del 2015 ha estat -per utilitzar un eufemisme- manifestament millorable.

No farem ara i aquí cap memorial de greuges, però reivindiquem el dret a la crítica i reclamem més ambició, més esquerra, més País. I molta més transparència i pedagogia social (explicar les polítiques). El País -el nostre País- viu, des de fa massa temps, un procés no sols de secessió dels rics, negat reiteradament pels generosos creadors de riquesa i benestar, sinó també de dimissió de les elits i de submissió als anomenats poders fàctics. Les polítiques econòmiques, socials i culturals (i en aquest darrer apartat, què farem amb la llengua?) són de vegades inexistents (la política territorial, la política agrícola, la reducció de la política industrial a les gigafactories…), de vegades submises (les renovables, el lobby portuari, el mai resolt problema de finançament…,) i sovint notòriament insuficients (l’habitatge, la política lingüística…). I, a més, el llenguatge políticament correcte (la sostenibilitat, la neutralitat “climàtica”, la inclusió etc.) pot romandre un slang que sols serveix per a l’autosatisfacció de la pròpia parròquia.

Per últim, els governs de coalició han de conciliar, necessàriament, les diferents sensibilitats, però han de guardar les formes i no exterioritzar tant que es governa en coalició a desgrat. Un bon amic que malauradament ha faltat m’ho deia de forma molt gràfica: s’ignoren odiosament. Caldrà recordar (sols com a exemples perquè que hi ha per donar i vendre) el trist episodi de Mònica Oltra, l’alineació de la Generalitat amb el lobby portuari o la presa de Sandra Gómez en autoproclamar-se l’alcaldessa que necessitem, molt abans que comence la campanya electoral?

L’atzucac del vot útil no hauria de servir de plebiscit i, si passem l’examen (com desitge de tot cor), alguns haurien de prendre nota i corregir polítiques i comportaments en lloc de somniar en el retorn del bipartidisme. D’utopia també es viu. Tots aquests “precs” es fan, per descomptat, amb el permís dels que aprofiten pandèmies i guerres per a fer l’agost mentre els que mouen els fils juguen amb foc, menyspreen la vida i el benestar dels perdedors i malbaraten quasi tota l’esperança en l’espècie humana. Salut!!!