Tens 0 productes a la teua cistella
En menys de vint-i-cinc anys, Apple —la primera—, Facebook, Tesla, Alphabet, Amazon i Microsoft han superat el bilió de dòlars (mil milions d’euros).
Va ésser dels primers a arribar, gràcies a la seva creació d’una plaça pública virtual. Quan es «va inaugurar», va aconseguir atreure la gent perquè hi passaven i es contaven cada cop més coses. Així que no trigà a omplir-se. Però, com va aconseguir que s’omplís tant i tan ràpidament? Estimulant la gent per tal que contés històries i pugés imatges.
Tanmateix, Zuckerberg, el seu creador, no havia estat un «pioner» en Internet. D’altres empreses l’havien precedit, però no van aconseguir rendibilitzar els serveis que proposaven perquè la gent havia de pagar per ells. La solució passava per oferir prestacions que suposessin un «cost zero» per als clients. Llavors, quin sentit tenia entrar en les xarxes socials si no s’hi obtenien beneficis? Zuckerberg va trobar la solució: convèncer dos mil milions de persones que li regalessin el seu temps treballant per a ell —sense saber-ho ells, és clar—, ja que el treball és un producte de valor, com els diners. I en què consisteix el treball dels usuaris de «Facebook Square»? A contar llurs penes, alegries i pensaments —inclosos els més íntims— i a mostrar llurs vídeos i fotografies més personals. En síntesi: tot allò que constitueix la seva existència.
Més endavant, el «mag de les tracamanyes» va constatar—o algú al seu servei tan astut com ell li ho va fer veure— que la plaça s’omplia encara més —és a dir, rebia més «visites»— si aconseguia que els usuaris aportessin continguts ofensius, polaritzats, extremistes i polèmics. Perquè els pitjors continguts des del punt de vista social són els que més tràfic hi generen. Així que una nova remesa d’«esclaus» va visitar la seva plaça, va entrar al seu servei i van facilitar que els seus objectius s’acomplissin. A partir d’aquell moment, «Facebook Square» es va omplir de tuguris.
Ara bé, hi ha alguna cosa que sorprèn a qui llegeix les barbaritats que es publiquen a Facebook o X (antic Twitter) i li queda un pessic de seny. Com és possible que els seus usuaris puguin dir, escriure i pujar les imatges que vulguin —sempre que no siguin manifestament pornogràfiques— i els mitjans de comunicació tradicionals i les editorials no? Perquè, si ho fessin, podrien ésser multats amb comptes milionaris.
He al·ludit a un veto en les xarxes socials: la publicació de continguts pornogràfics. De fet, existeix una llei que regula aquesta prohibició i és per aquí per on va entrar una nova artèria de Zuckerberg, perquè va elaborar una normativa que protegia els seus interessos: cap proveïdor o usuari d’un servei interactiu telemàtic no podia ésser considerat editor o portaveu de les informacions que produïen els seus «esclaus». És a dir, els tercers proveïdors de continguts. La conseqüència més nefasta d’aquesta normativa ha estat la proliferació i el triomf dels «fakes» que patim i que encara creixeran més gràcies a la IA i els objectius de les «Big Tech».
La pregunta que em plantejo a continuació és per què els polítics no anul·len la normativa i continuen mantenint-la després de 25 anys. Potser perquè intoxicar tots els àmbits de la vida pública i afavorir les «Grans Vampires Tecnològiques» acabarà beneficiant-los a ells?
Crèdits verds
En realitat, es van crear per tal que els països que més contaminen poguessin continuar fent-ho. A canvi, calia comprar crèdits als països que no contaminen o contaminen poc. Aquests darrers no ho faran, però els primers sí. L’objectiu real, però, era reduir l’emissió de CO₂ —un dels màxims agents contaminants del planeta i, doncs, responsable del canvi climàtic i de la mort de cada cop més gent, no ho oblidem pas—, però han esdevingut en una autèntica trampa per a acabar amb aquest canvi i en un passaport a la fortuna als qui se’ls concedeixen.
Un dels seus màxims beneficiaris ha estat Mr. Tesla; és a dir, Elon Musk. Tant que, si Apple va arribar la primera al bilió, Tesla n’ha estat la segona. I això enmig de la més greu crisi del segle XXI fins ara: la pandèmia per COVID. Malgrat que la gent no estava llavors per a gastar-se vora 50.000 dòlars per un cotxe ni tampoc ara, penso…
Com la indústria automobilística és una de les que més contamina, se li concedeixen molts crèdits verds. Als Estats Units d’Amèrica, cada crèdit verd equival a 3.300 dòlars, que suposen 100 km. Per tant, si un fabricant de cotxes declara que els seus vehicles tenen una autonomia de 320 km —com el model 5 de Tesla— li pertoquen gairebé 10.000 dòlars per vehicle. Musk va aprofitar aquesta mena de regal de Nadal, però extensible a tot l’any, convertint-se en bilionari sense fer massa esforços. Cal afegir que els seus coneixements sobre els cotxes elèctrics no li han costat tampoc massa diners, perquè s’ha aprofitat dels centres d’investigació, que reben ajudes estatals importants, i, doncs, pagats amb els nostres impostos. Després, els neoliberals diuen que el millor mètode per a créixer i augmentar la riquesa és mitjançant les inversions privades. Deu ser quan ens les cobren a nosaltres.
Finalment, la decisió de Mr. Tesla de traslladar el seu empori a Texas per a no pagar impostos sobre la renda encara l’ha fet més ric. D’aquí que hagi arribat tan prompte a aconseguir el seu primer bilió.
Ara ja sabem en què consisteix la «cultura de l’esforç» per a aquesta gentola.
