Nacions, nacionalismes i conflictes congelats

Pepa Úbeda. Escriptora.

En sentir alguns adalils nacionalistes discursejant sobre el pes de la tradició –aplicada al poble al qual diuen representar, naturalment!–, no puc evitar una sobtada tremolor. Estic d’acord amb la teoria que no hi ha dos processos de construcció nacional idèntics. Ara bé, segons aciençats estudiosos que en saben prou per no fer el ridícul, les nacions s’afermen en factors polítics, econòmics i culturals semblants. Això sí: tenint-ne en compte la idiosincràsia de cadascuna.
Hi ha qui creu que la seua nació ho és per una mena d’extraordinari designi. I que els seus orígens emanen d’una tradició singular. Viatjar, examinar diferents “constructes” nacionalistes i posar-hi distància m’han ajudat a ser una mica menys grandiloqüent. I a comprendre millor el món. Es fa més fàcil així elaborar una explicació lúcida. Sense oblidar que és resultat d’un cos documental consistent, un mètode entenedor i una actitud imparcial i assenyada.
Em ve aquest raonament al cap perquè és època de vacances i, doncs, d’excursions per a turistes que sols tenen l’estiu per anar en pelegrinatge. Si, a més, són dels que en volen traure un considerable profit, quina millor avinentesa no serà observar-ne el fenomen? Amb compte, però! Podrien acabar com jo maig passat, en decidir airejar-me un parell de dies per Nagorno-Karabakh. El meu cap va acabar convertit en una olla de grills després d’haver intentat comprendre’n la qüestió nacional. A pesar d’haver obviat aquelles explicacions basades en essències, mentalitats, caràcters col·lectius o “formes de ser” dels pobles. Comptat i debatut: hi vaig aplicar el mateix mètode que havia emprat prou abans en decidir escorcollar el “nostre” procés nacional. En tots dos casos, vaig procurar no deixar-me arrossegar per implicacions emocionals, projeccions pretèrites i “memòries històriques” aplicades als orígens d’un poble.
En el cas de Nagorno-Karabakh i les seues comunitats veïnes, gràcies a la distància que em donava no ser armènia, s’hi veia clarament: un grapat d’ètnies transitant amunt i avall durant segles i sota diferents imperis, sense fronteres de cap tipus i amb una mateixa “història” econòmica, política i cultural. Difícilment poden erigir-se en nacions en un segle. Ni recórrer tampoc a un passat històric distintiu.
Tanmateix, la cosa canvia quan “s’escorxen” interessos estratègics. Com ara tenir prop els dipòsits de gas natural més grans del món. O cabalosos jaciments petrolífers. O lluitar les potències mundials i els seus aliats pel domini dels gasoductes i els oleoductes que travessen els seus territoris. Amb la intenció de vendre’ns als europeus el producte final. Són raons que semblen de pes. Com també ho és fer d’intermediari entre els qui enceten conflictes interns, els manifassers mundials, i els qui els pateixen. És una situació de profit. N’hi ha prou amb els casos d’Iraq, Iran, Síria, Líbia i Turquia com a exemple? O d’engrescar el personal amb moviments independentistes. Precisament aquells que han fet d’intermediaris entre ací i allí. És a dir, entre el poder central i els seus conciutadans. I durant molt de temps. Algun benefici deuen haver-ne tret. I no sols polític. A tall d’exemple, l’afer Pujol es correspon força bé amb el que acabe de dir.
I, si no fos que ja vaig endevinant de quina textura està feta la “matèria” humana, també se’m faria el cap una olla de grills en llegir determinades informacions. És el cas d’aquells polítics autoanomenats independentistes que no volen saber res de l’actual govern en funcions. Amb tot i això, ajuden a ser presidenta del Congrés a una diputada del partit que més els nega el pa i la sal. O que, a continuació, sol·liciten grup parlamentari d’un país al qual no volen pertànyer.
Em ve també al cap que els conflictes que els experts en política i la premsa anomenen “congelats” poden deixar de ser-ho. Sempre que comencen a calfar-los els interessats. I amb resultats excel·lents per al qui ho fa, sobretot si ho fa a poc a poc. Això és el que passa a Nagorno-Karabakh. Això és el que podria passar ací. Sempre que hom vulga pressionar per obtenir poder, augmentar-lo o recuperar-ne el perdut. Que la ciutadania en pague les conseqüències, importa poc. Siguen del tipus que siguen.
Em pregunte si deu ser aquí precisament on podríem aplicar aquells factors comuns a tots els processos nacionals. Caldrà escorcollar-ho en profunditat si no volem pecar de crèduls.
O escorcollar-ne altres aspectes en un article a venir…