40 anys d’Escalante, el teatre sense teatre

Just ara fa dos anys, vam parlar en aquesta pàgina del cas del Centre Teatral Escalante, un expedient X que ara compleix 40 anys, tot i estar ben jove i en un exquisit moment; si l’autoritat ho permet, és clar. Projecte creat als huitanta per la Diputació de València per impulsar el teatre entre els més menuts i joves, i per donar una gran importància a la formació amb escola pròpia. El projecte, pioner a l’Estat, ha rebut una multitud de premis, inclosa la Medalla d’Or de l’Acadèmia de les Arts Escèniques en el 2023 en reconeixement a un projecte referent. Però, sens cap dubte, el més important és considerar que gran part dels professionals de les arts escèniques valencianes han iniciat la seua carrera a l’escenari del carrer de Landerer, i no només actrius i actors sinó també autors, tècnics, il·luminadores, directors.

El projecte ha passat per diversos períodes, no sempre agradables, però fins i tot en els pitjors moments, gràcies a un gran equip humà i a les diferents direccions que hi han passat, ha aconseguit eixir-se’n airós, sense oblidar la pressió que s’ha fet sempre des de tot el sector de les arts escèniques valencianes.

Des dels inicis, la seu del Centre Teatral Escalante fou la sala amb el mateix nom situada al carrer de Landerer, un teatre menudet però amb l’encant dels teatres antics ideal per a les xiquetes i xiquets que s’estrenaven en el teatre. En aquest període –encara amb certa deixadesa institucional, però amb un equip humà (dirigit per Vicent Vila)–, amb molta passió i il·lusió es realitzen grandíssimes produccions (que després normalment han fet gira per comarques) i coproduccions amb la majoria de companyies valencianes.

El 2016 es crea convocatòria pública per a accedir a la coordinació artística dels Teatres de la Diputació de València, i Josep Policarpo accedeix a la direcció del teatre, amb noves idees, com el reforç de les coproduccions amb les companyies valencianes, però també amb més suport per a l’Escola de Teatre i la formació. Però als pocs mesos, la sala va haver de tancar les portes per greus desperfectes estructurals que impedien continuar amb la programació. Per desentesos i abandó dels propietaris, la Diputació deixa de llogar la sala i comença un periple deambulant per diverses sales de la ciutat, però sense deixar mai de produir i programar. S’ha parlat de la construcció d’una nova seu en diferents ocasions, projectes que estan encara sobre la taula.

Després de Policarpo, la direcció passa per diferents mans, totes elles amb aportació d’idees i projectes, i al 2021 comença un període de més estabilitat sota l’excel·lent direcció artística de Marylène Albentosa i el gran equip humà del projecte. Les actuacions es realitzen al Teatre Principal i a l’Espai Ribes del Parc Central, entres altres sales. I, malgrat el problema de no tindre seu, el teatre sense teatre ha continuat sent el bateig teatral de milers de xiquetes i xiquets i adolescents valencians, fins arribar al 40é aniversari.

Per celebrar-ho, es reposa al Teatre Principal un dels grans èxits del teatre per a xiquets en valencià, Premi MAX 2016 al millor musical: L’aneguet lleig, una producció Escalante amb Albena Teatre per a xiquets i xiquetes de 8 a 12 anys. Una versió musical del conte d’Andersen. La reposició compta amb la quasi totalitat de l’equip artístic i tècnic de la temporada inicial del 2015. Amb text d’Ernest Sorrentino i Carles Alberola, música i lletres de Josep Zapater i Noèlia Pérez, coreografia de Cristina Fernández Pintado, direcció de Carles Alberola i interpretació de Neus Alborch, Javier Arroyo, Rebeca Artal-Dato, Judith Belmonte, Ana Burguet, Héctor Fuster, Noèlia Pérez, Ramon Ródenas i Josep Zapater. L’escenografia i vestuari, quasi fidels als originals, han hagut de ser renovats perquè es perderen totalment en la dana del 29 d’octubre.

L’aneguet lleig, inspirat en el conte, s’ha adaptat totalment de manera que tots els localismes i referències ens siguen nostres, i amb això i un excel·lent guió fa que l’obra faça riure i ballar, però també pensar i emocionar-se a un públic tant adult com infantil. I tot amb una interpretació actoral i musical i coreogràfica magnífica, així com la música, l’escenografia i el moviment escènic. L’aneguet demostra que també a València es poden fer grans i espectaculars musicals, i que comptem amb actrius i actors que canten i ballen fantàsticament. Així ho evidencien les xiquetes i els xiquets que assisteixen a un espectacle que els manté enganxats des del principi, amb rialles però també grans emocions.

Felicitacions a Albena i a Marylène, a tot l’equip Escalante i a la Diputació de València per arribar als 40 i que en siguen molts més! I recorda: la Cultura és segura, i cura! I una solidaritat total amb el poble palestí.

Revista Saó núm. 517, pàg. 52. Octubre 2025