40, per ara

Editorial

En són molts, quaranta anys, per a una publicació: prou com per poder veure’ls, els qui els hem viscuts acompanyant-la en el seu naixement i evolució, amb una perspectiva relativament objectiva, encara que –com és natural– no del tot desapassionada. Els avatars inicials de la nostra revista –no necessàriament els més difícils o atribolats–, els dels seus primers onze anys, es poden rastrejar, en els seu ets i uts i en les seues raons de ser, dins un llibre, fonamental per a aquest propòsit, com el de Francesc Martínez Sanchis, La revista Saó (1976-1987), cristians i esquerrans nacionalistes. Del 1988 ençà, Saó ha anat fent més història en, del i per al País Valencià, una història que alguna vegada s’haurà d’estudiar i cerndre com cal. De moment, però, i grosso modo, dues coses criden l’atenció dins la seua trajectòria.

La primera, que, a desgrat de les inveterades reticències i recíproques i calculades ignoràncies, quan no hostilitats, que encara perduren –també ací, al País Valencià– entre àmbits socials i culturals tan difusos i tan marcats alhora com els que en diríem religiós, o cristià, i laic, o civil, n’hagen sigut els estrats més bàsics –més conscienciats, però més allunyats d’uns poders i d’altres– els que més cas han fet i més suport han donat a la revista: als seus posicionaments socials i religiosos i a la seua fidelitat lingüística i cultural. Òbviament, no era massa estranya la prevenció creixent de tots dos Palaus davant d’una publicació que, com la nostra, naixia per lliure i evolucionava com ho feia. Però, a partir de 1996, els vint anys de desert sobrevinguts amb el PP van anar assecant un a un els pocs pous de trellat que encara hi pogueren quedar, en les esferes oficials de la societat i de l’Església: la desconnexió d’aquestes instàncies del que passava al carrer es feia dia a dia més patent. Cosa aquesta de què ha estat una mostra –només una petita mostra–  el fet, per exemple, que ni cap president de la Generalitat o conseller del PP, ni cap arquebisbe o bisbe a l’ús –llevat de la tímida excepció d’en Carlos Osoro, qui almenys ens va rebre–, es van dignar a concedir una entrevista a Saó. No està de més recordar que, en punt a desconnexió d’aquests dos poders respecte de la vida real, el més lamentable –i tràgic– ha estat la seua contumaç negativa  a rebre les víctimes de l’accident del metro.

Un segon tret que es pot observar en la trajectòria de la revista és el de la contradicció o desequilibri entre la creixent i sovint brillant concentració, a les seues pàgines, de signatures qualificades que hi col·laboren i l’escassa o nul·la –quan no minvant– expansió en nombre de subscriptors o lectors de la publicació. Un desequilibri que potser siga normal –la qualitat no té per què anar forçosament unida a un ressò majoritari–, però que ens obliga a preguntar-nos si hi estarem davant d’un problema «de Saó» –d’habilitat o competència comunicativa i, fins i tot, d’adaptació a noves tecnologies–, o d’un problema «de País Valencià» i de la seua i nostra gent. I, en aquest darrer supòsit, no ens resignem a pecar de pessimistes: ara com ara, i havent travessat vint anys de desert, dels quaranta que ha fet, Saó se’ns apareix com una presència ben digna i ben plantada. Com una publicació dreta i feta: disposada, ara com abans i com el seu país i nostre, a seguir vivint la seua pròpia història.

«Res no s’acaba i tot comença»

J. V. Foix: Onze nadals i un cap d’any

Editorial del nº 417 (juliol/agost de 2016), corresponent al número de celebració dels 40 anys. Ací pots fer-te amb un exemplar