La revista degana en valencià

40 #postals

14/07/2020

Peu de foto: València no s’acaba mai: enmig del confinament, des d’un terrat, una parella llançava bambolles de sabó

De sobte, la ciutat s’ha plegat sobre ella mateixa. Al Carme ha desaparegut el rebombori de les nits, l’alegria de les escoles i la diversitat de llengües dels turistes, però ha reaparegut un veïnat fins ara invisible. Els balcons i els terrats han guanyat una vida insospitada. Març i abril avancen com un diumenge estrany i sense fi, mentre nosaltres assistim atònits i impotents a la solsida.

Quan vaig començar la col·laboració regular amb saó l’any 2010, la meua secció es deia «Debats i bits». El joc de paraules evocava un interés sincer per les tecnologies de la informació i la comunicació, que va decaure a poc a poc fins que vaig anunciar un replantejament en el número 417, en el qual celebràvem el 40 aniversari de la publicació. Era un número especial per a tot el món; en el meu cas, ho fou encara més pels dos articles amb què hi vaig contribuir. El primer formava part del dossier sobre l’efemèride. Per una confusió, vaig entendre que em demanaven un exercici de ficció, com si el text estiguera escrit al cap de 40 anys, és a dir, en el 2056. I això es va publicar, un joc quasi literari que em va divertir molt i que em ve sovint al cap en aquests dies de confinament. Em fa l’efecte que «El món d’ahir. La cultura, encara» és una de les coses més importants que he escrit mai, si és que l’adjectiu important es pot aplicar a algun dels meus papers ociosos. M’hi permetia fantasiejar amb la idea d’una gran crisi, provocada pel canvi climàtic; potser estem en la primera fase d’un escenari així, encara que mai de la vida se m’havia passat pel cap que el desencadenant seria una pandèmia. Siga com siga, el futur que hi dibuixava és ara molt més pròxim i probable.

D’altra banda, en aquell exemplar d’estiu de 2016 també va aparéixer l’últim lliurament de «Debats i bits», on feia un balanç dels seixanta-sis articles precedents. Per al número següent vaig enviar la primera #postal, titulada «València no s’acaba mai». La intenció inicial era dedicar cada peça a un racó de la meua ciutat, que serviria com a pretext divulgatiu, però també polític: des d’aquestes pàgines he volgut participar, humilment, en el debat obert sobre el model de ciutat que volem per al Cap i Casal. Tanmateix, bona part de les reflexions que hi he abocat han caducat a causa de l’impacte de la major crisi col·lectiva que viu Europa des de la Segona Guerra Mundial. Una crisi que farà repensar completament l’espai –físic i virtual, públic i privat– i que, per tant, transformarà l’experiència i la idea mateixa de la ciutat.

Al cap de 40 #postals, escric aquestes línies tancat a casa, guaitant l’horitzó de la meua finestra indiscreta, des d’on intuïsc, darrere de teulades i terrats, els edificis més antics i venerables de la ciutat. València no s’acaba mai: n’ha vistes de molt grosses, però persevera. I amb ella, nosaltres.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top