06/05/2019 Enguany fa cinquanta anys que deixava de publicar-se definitivament la revista Al Vent a Castelló de la Plana. Pocs mesos després naixia a Ràdio Popular de la Plana, Nosaltres els valencians. Volem amb aquest article recordar i homenatjar aquestes dues fites en la llarga lluita per la normalització de la premsa i la ràdio en valencià.
Al maig de 1964 eixia al carrer la revista Al Vent: l’objectiu principal era «l’enaltiment, cultiu i expandiment de la nostra cultura autòctona». Els impulsors van ser dos joves, Albert Sánchez-Pantoja i Frederic Rivas. Van trobar aixopluc en el Club d’Estudiants de l’Institut Francesc Ribalta. Per problemes legals, va sortir ciclostilada i s’imprimia als baixos del Palau Bisbal. Del primer número, se’n van fer 300 exemplars i tenia únicament 5 pàgines. Però de tot arreu va començar a arribar gent interessada en la subscripció, fins al punt que van aconseguir prop d’un miler de subscriptors. La revista va anar augmentant de pàgines i de col·laboradors. Els temes eren cada vegada més variats. Van tenir un èxit enorme els números monogràfics dedicats al Mercat Comú i al Concili Vaticà II. L’èxit de la publicació va alarmar l’autoritat governativa, que el 1967 va comunicar al bisbat l’ordre d’interrompre amb caràcter immediat la publicació de la revista 15 llargs mesos. Amb l’estat d’excepció de 1969, la revista va ser prohibida definitivament. La raó oficial és que no complia els requisits exigits per la Llei de Premsa i Impremta de Fraga Iribarne.
El 28 de maig de 1969 naixia a Ràdio Popular de la Plana el programa Nosaltres els valencians. La idea sorgeix en uns cursos de valencià que Vicent Pitarch impartia als Lluïsos de Vila-real. Vicent Pitarch va ser el pilar fonamental sobre el qual va recolzar el programa durant els seus onze anys d’existència. Va ser molt important el suport que els va donar el bisbe Pont i Gol, així com el director de l’emissora Joan Soler, qui només els va exigir una cosa: que almenys el programa durara tres mesos. Des del primer moment van tindre clar que no volien fer un programa ni de danses ni de folklore, sinó un programa normal de ràdio que tocara tots els temes. Es tractava de promoure la percepció entre els oients de la plena aptitud de la llengua pròpia del país per a qualsevol àmbit. El programa va donar a conèixer semblances de personatges rellevants del nostre àmbit lingüístic, des de Pompeu Fabra fins a Pau Casals, passant per Joan Fuster, Raimon o Carles Salvador. També van passar pels micròfons les figures més destacades de la cultura catalana del moment. Així mateix, va ser plataforma per a la Nova Cançó. Una novetat en aquell moment va ser donar molta participació als oients que escrivien cartes al programa. Van engegar campanyes com la de «Valencià a l’escola», que va acabar amb una petició al Ministeri. Amb l’arribada de la Transició, entre 1976-1978 van fer campanya en favor de l’Estatut d’Autonomia i contra la violenta activitat del blaverisme en l’anomenada Batalla de València, motiu pel qual l’emissora va sofrir atacs verbals i físics. El programa va deixar de fer-se quan Vicent Pitarch es dedicà a l’activitat política.
El record d’aquelles experiències pioneres ens ha de refermar en la defensa i salvaguarda de valors i drets tan fonamentals com la llibertat d’expressió i l’ús de la llengua catalana als mitjans de comunicació del país. Són qüestions que, encara avui, trobem seriosament amenaçades per pulsions involucionistes clarament presents en el panorama polític.