50 anys de la Marxa de la Llibertat al País Valencià

El 4 de  juliol feu 50 anys de la Marxa de la Llibertat. Cinc columnes es posaren a caminar a Catalunya eixint des de Roses, Oliana, Esterri d’Àneu, la Sénia i Girona amb la intenció de confluir al monestir de Poblet dos mesos després. Assumien les reivindicacions de l’Assemblea de Catalunya: l’amnistia; les llibertats i el respecte dels drets de les persones incloent el dret a l’autodeterminació dels pobles; l’Estatut de 1932 com a primer pas cap a l’autodeterminació; un parlament, la Generalitat i un president amb el seu Govern, i la coordinació de totes aquelles persones i organitzacions implicades en l’afany per alliberar-se de la dictadura. Tot això des de l’acció no violenta dels promotors de Pax Christi i els moviments antimilitaristes, amb caps visibles com Arcadi Oliveres, Àngel Colom o Frederic Roda, entre d’altres, i la influència clara de Lluís Maria Xirinacs. A aquestes cinc columnes s’ha de sumar la de Guardamar del Segura, les marxes de cap de setmana a la Catalunya Nord i diverses activitats a les Illes Balears, especialment a Eivissa.

El 5 de maig, quan ja feia mesos que es treballava a Catalunya, es constituïa a Sueca el Secretariat Local Provisional de la Marxa de la Llibertat, fent seua la crida de Pax Christi, imprimint entre 3.000 i 4.000 adhesius amb el lema “Poble dels Països Catalans, posa’t a caminar”, i posant-se en contacte amb uns altres grups com el de Vinaròs. No he sabut trobar una relació directa i personal de Joan Fuster amb la Marxa de la Llibertat, però no sembla casual que el secretariat s’activara a Sueca. De fet, els postulats defensats pels marxaires coincidien amb el fusterianisme polític i cultural.

Dies després trobem grups treballant a la Plana, els Ports, el Baix Maestrat, l’Alcoià, l’Horta i la Safor que donaran lloc a la creació de l’Assemblea de la Marxa al País Valencià, el 18 de maig, què impulsà la creació de secretariats a Alacant, València i Castelló. Comptaven amb l’adhesió de Pax Christi de València, el Secretariat de la Llengua de València, Alacant i Castelló i el Moviment d’Objectors de Consciència de València. Al juliol s’adheria la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, però sense gaire convenciment.

Eixe mateix mes de maig, el ministre Fraga Iribarne prohibia la Marxa. Lluny de rendir-se, es mantingué la intenció de posar-se a caminar. El secretariat de la Marxa al País Valencià afirmà que la prohibició “ens mostra el llarg camí de lluita que encara ens resta per recórrer… No esperàvem altra cosa del senyor Fraga, que vol continuar ignorant la tasca d’un poble en l’esperançada construcció de la seua història.” Insospitadament, serà aquesta prohibició la que donarà a la Marxa la propaganda que li faltava, ja que els mitjans, d’un signe o altre, es faran ressò. Artistes de renom en eixe moment, com Raimon, faran d’altaveu en els seus concerts de la Marxa de la Llibertat.

El 5 de juny de 1976, es presentà públicament la Marxa de la Llibertat a la Facultat de Filosofia de la Universitat de València, incloent la lectura d’un manifest de Lluís Maria Xirinacs. El recorregut previst eixiria de Guardamar, es dividiria en dues columnes, una aniria per les comarques de la costa i una altra per l’interior per a tornar a ajuntar-se a Gandia o Sueca, continuant camí cap a Poblet. La intenció era passar per Elx, Alacant, Alcoi, Ontinyent, Xàtiva, Dénia, Sueca, València, Llíria, Sagunt, Borriana, Castelló i Vinaròs abans d’entrar al Principat. S’ha de dir que un sector del Secretariat hauria volgut iniciar la Marxa a Oriola, però finalment s’acordà que els oriolans, si volien adherir-se, podien començar des de la seua localitat per a unir-se a la resta després.

L’1 de juliol, el governador civil d’Alacant, Luis Fernández Fernández-Madrid, notificava la prohibició de la Marxa de la Llibertat fent referència expressa a la columna que ha d’eixir des de Guardamar. Poc abans del dia que havia de començar la marxa, es produïren detencions d’organitzadors al País Valencià, contribuint així al fet que la columna tinguera un funcionament irregular.

El dia 4 de juliol, les sis columnes intenten començar a caminar. Centenars d’agents de la Guàrdia Civil i la Policia, actuaran contra totes les columnes practicant nombroses detencions, de vegades amb contundència. A Guardamar, a l’extrem sud dels Països Catalans, era complicat congregar gent. Tot i això, un petit grup de persones es reuní davant l’església amb una senyera fins que la Guàrdia Civil detingué set persones, tres xiques i quatre xics, els quals ingressaren a la presó. El motiu de la detenció fou el d’estar al costat d’una senyera. El Govern Civil imposà multes de 5.000 pessetes a tres dels detinguts que foren posats en llibertat al cap de 15 hores. Cap al migdia arribaren contingents de la Guàrdia Civil des d’Alacant i Elx que feren desviar el trànsit i muntaren controls als accessos de la localitat causant més enrenou els agents que els propis marxaires.

Els organitzadors esperaven una afluència més elevada de marxaires a Guardamar durant la vesprada aprofitant l’arribada d’aquells que la nit anterior havien assistit al concert de Raimon al Nou Estadi del Llevant Unió Esportiva, a València, qui animà a participar-hi en la Marxa. Diverses persones s’havien adreçat a Guardamar amb la il·lusió “de poder caminar tots junts pel camí de la llibertat. Teníem ganes de deixar ben clar d’una vegada per sempre que la gent dels Països Catalans és capaç de caminar moltes setmanes seguides sense violència i sense alterar l’ordre públic, que és allò que neguitejava els senyors que manen.” Després de fer els gairebé 300 kilòmetres que els separava de València en un cotxe que no passava dels 70 km/h els esperava la Guàrdia Civil que els identificà i els comissà les senyeres que portaven. El mateix feren amb altres vehicles i un autobús que procedia de la Marina. El Govern Civil deixava clar que la Marxa no estava autoritzada i que tota publicitat o propaganda de la mateixa era il·legal i seria sancionada. No obstant això, alguns aconseguiren arribar a Guardamar, com un grup de veïns de Castelló i un altre d’Almassora.

Aquell mateix dia, el Baix Maestrat també fou escenari de la Marxa, quan unes quaranta persones intentaren accedir a la Sénia des del Rossell per eludir els controls a Catalunya. Foren retornades en tren via Vinaròs. Aquesta columna, la Rafael de Casanova, acabarà dissolent-se pocs dies després per la pressió policial i l’escassa mobilització aconseguida.

La Marxa havia d’arribar el dia 5 a Alacant, on no tingué cap ressò. El mateix dia, a Mutxamel aparegué propaganda de la Marxa. En canvi, el dia 9 de juliol, la Guàrdia Civil i la Policia ocuparen Alcoi per dissoldre un centenar de marxaires després d’encerclar-los i d’identificar-los. La Policia comissà els carnets d’identitat d’alguns participants. Malgrat tot, un centenar de persones pogué arribar a Cocentaina, on s’aplegà gent d’Alcoi, Cocentaina, Muro, Ibi i altres poblacions. Intentaren pujar a l’ermita de Sant Cristòfol, però la Guàrdia Civil els ho impedí. Aquestes accions foren possibles gràcies a la implicació de militants del PCE i de CCOO de la comarca.

El dia 11 hi hagué una concentració a Xàtiva, amb no gaire ressò entre la gent de la comarca. A València, coincidint amb la gran manifestació del 12 de juliol de 1976 que reuní unes 120.000 persones sota el lema de ‘Per la llibertat, per l’amnistia, per l’Estatut d’Autonomia’, hi hagué algun acte de la Marxa, segons es diu en alguna entrevista, que passà desapercebut.

El 18 de juliol, els marxaires penjaren al Perelló, la Ribera Baixa, dues pancartes on es llegia “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia. Marxa de la Llibertat” i “Marxa de la Llibertat” després de manifestar-se sense ser molestats per la Guàrdia Civil. A Gandia, el mateix dia, un centenar de persones s’aplegaren en un acte de la Marxa. Mentrestant, a Sueca aparegueren nombroses pintades que al·ludien a la Marxa, barrejades amb les de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia’”, “País Valencià Lliure” i “Sindicat Obrer”.

El dia 23 de juliol, un grup de marxaires eixien des de l’Alqueria de Martorell (Gandia) cap al Real. Pel camí cap a Gandia es trobaren amb un altre grup. En total eren un centenar de persones de diverses comarques caminant sota una senyera. Hi havia personalitats del món cultural i polític. Hi hagué lectura de poemes i del Manifest de la Safor on es parlava dels problemes generals que pateixen els Països Catalans, però també se centraren en els comarcals. La Marxa, ací o al Principat, feia d’altaveu de les problemàtiques que existien a les comarques per on passaven amb la intenció de sumar gent als seus actes i estendre el seu missatge. En acabar es cantaren l’Estaca i els Segadors i hi hagué crits a favor de la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia.

El 29 de juliol, el Secretariat del Congrés de Cultura Catalana al País Valencià, davant la intolerable repressió de la Marxa que només vol aconseguir la llibertat de forma pacífica, fa costat i s’adhereix als marxaires. També ho farà uns dies després la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià i el Secretariat de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya.

El dia 8 d’agost, l’Avui informa que la Marxa convocava un seguit d’actes per a parlar dels problemes del camp, de la ciutat i del País Valencià, amb la participació, entre d’altres, d’Alfons Cucó. A partir d’ací, no he trobat més notícies sobre la Marxa al País Valencià. Alguns marxaires valencians arribaren a Poblet on es volia fer la cloenda de la Marxa, però trobaren un fort dispositiu de la policia.

El dia 11 de setembre de 1976, es feia públic el comunicat final de la Marxa de la Llibertat a Poblet. S’hi atribuïa la menor repercussió de la Marxa al País Valencià, a les Illes Balears i a la Catalunya Nord (no es parlava de la Franja de Ponent ni d’Andorra) a una consciència de poble adormida i a la forta i contínua repressió policial. En molts pobles havia estat la primera mobilització al carrer després de quaranta anys de dictadura. No obstant això, hauríem de tindre en compte que, des de 1962 si més no, després de la publicació de ‘Nosaltres, els valencians’ s’havia anat construint un pensament nacional valencianista, catalanista si en voleu, amb Joan Fuster com un dels màxims ideòlegs i defensors dels Països Catalans. L’activitat nacionalista era tan intensa que ben prompte cridà l’atenció dels poders fàctics oligàrquics i postfranquistes madrilenys i acastellanats que mobilitzà el terrorisme ultra i alimentà el secessionisme lingüístic. Per això considere que l’afirmació d’una consciència de poble adormida no seria del tot exacta. Tot i que la discussió política al respecte es concentrava a l’àrea d’influència de València, hi havia nuclis valencianistes, sovint integrats dins d’altres opcions polítiques, especialment comunistes, a Elx, a Alacant, a Alcoi, a Castelló i en altres comarques del país. El fusterianisme havia impregnat el discurs de bona part de l’esquerra i fins i tot una part, petita, de la dreta.

Probablement l’encerten altres persones com Josep Guia quan diu que l’organització resultà molt escassa i tardana. Els preparatius començaren tan sols dos mesos abans de la data fixada, i això li restà concreció, publicitat i suports, i feu que la mobilització popular fora quasi inexistent. Només el PSAN, objectors antimilitaristes, anarquistes i gent independent col·laboraren fent pintades o mobilitzant alguns militants incapaços de contactar amb la gent dels llocs on es feien les concentracions. Mancaven a les comarques del País Valencià, organitzacions i colles populars, casinos, ateneus, clubs… que pogueren o volgueren fer-se càrrec de l’abast d’una iniciativa com la de la Marxa de la Llibertat. Una situació que contrasta, afortunadament, amb el que s’ha viscut aquest mateix any amb el Correllengua Agermanat, amb una resposta molt positiva al País Valencià, i tot gràcies al treball d’ateneus, casals, organitzacions i moltes persones entusiastes.

L’Assemblea Democràtica d’Alcoi fou una excepció. Li’n donà un suport decidit que la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià li negava amb l’excusa que l’expressió Països Catalans era una opció política d’un partit en concret, el PSAN, oblidant així tots els defensors de la idea dels Països Catalans que no militaven en eixe partit o que simplement s’havien sumat a la Marxa. Aquesta podria ser la clau de volta del seu escàs ressò, parlar de Països Catalans feia feredat a bona part de l’antifranquisme. L’anticatalanisme no és patrimoni exclusiu de la dreta valenciana.

Tanmateix, la premsa local valenciana silencià sistemàticament qualsevol fet relacionat amb la Marxa fins al punt que arribava més informació a través de la TVE que no mitjançant els cinc diaris que es publicaven a Alacant, a Castelló de la Plana, i a València. El diari Avui, des de Catalunya, dedicà molta informació a la Marxa al llarg i ample dels Països Catalans, quan feia poc més de dos mesos de la seua eixida al carrer.

No podem oblidar, tampoc, que feia només set mesos de la mort de Franco; que feia nou mesos de les últimes execucions de condemnats a mort; que totes les estructures de l’estat repressor estaven intactes; que vora 40 anys de dictadura havien estès la por i el silenci a bona part de la societat; que dos mesos abans el Govern havia prohibit la Marxa i que dies després ho feren els governadors civils per on havia de transcórrer la marxa; que la repressió suposà controls, amenaces i coaccions, multes, interrogatoris, detencions, colps de porra i de culata, pallisses…; que en les primeres hores de la Marxa hi hagué un total de 150 detinguts al llarg i ample dels Països Catalans, dels quals 123 ingressaren a la presó, ni que fora per unes hores o per uns pocs dies; que s’imposaren multes que sumaren més de 6.000.000 de pessetes pels motius més diversos; que la ultradreta amenaçà i atacà els marxaires en diverses ocasions.

Vindrà un temps en què tots vosaltres, marxaires, que representeu la totalitat dels Països Catalans, direu amb orgull: «jo hi era», i que pot ésser que els qui us escoltin no acabaran de comprendre totes les dimensions de la vostra aventura. I els qui us han perseguit, hauran de dir també: «jo hi era», amb l’eterna vergonya d’haver-se acarnissat contra els justos. Que el poble català sàpiga jutjar-los! Vosaltres, els qui heu caminat; vosaltres, els qui heu suportat cops, amenaces, i càstigs; sapigueu que la MARXA ha vençut!

(Comité del País Valencià, 12 de setembre de 1976)