50 anys en acció

12/08/2021

Ben possiblement, ningú del nucli fundador d’Acció Cultural del País Valencià allà per l’any 1971 podia imaginar que en el llarg termini aquella primigènia entitat instal·lada en un minúscul pis del carrer de Moratín de València, i que passava per ser una acadèmia de valencià amb una única professora titular, arribaria a l’any 2021 amb una trajectòria tan dilatada com consistent a lʼesquena, i a constituir un ens referencial per a diverses generacions ja en la defensa de la llengua i de la cultura d’aquest xicotet país allargassat nostre. Segurament, i això ho saben ben bé els qui han gestionat l’entitat, els qui han col·laborat en diferents etapes, i inclús els treballadors actuals i els socis i simpatitzants, el viatge no ha estat plàcid ni còmode. Ans al contrari, des dels inicis hi hagué problemes tan sols per constituir-se legalment, la qual cosa no es pogué dur a terme fins a l’any 1978, avançada ja la Transició democràtica, i els entrebancs perquè un grup de joves i entusiastes activistes tiraren endavant qualsevol mena d’iniciativa en favor de la llengua i de la cultura pròpies als darrers anys del franquisme eren notables.

Paradoxalment, institucions agermanades que naixien també en aquells anys com Òmnium Cultural a Catalunya o l’Obra Cultural Balear a ses Illes ho tingueren més fàcil, es pogueren constituir i funcionar sense excessius problemes des del primer moment, senyal ja de com eren les coses de complicades al nostre territori i a la nostra societat per engegar qualsevol projecte associatiu sense traves. Amb un equip entusiasta ple de limitacions, s’engegaren les primeres activitats: els primers cursos de valencià, els primers aplecs per la llengua, o juntament amb l’Editorial 3 i 4 es posaren en marxa els llavors referencials Premis Octubre. Tanmateix, possiblement el més important de tot fou la posada en funcionament d’un Secretariat de l’Ensenyament que va arribar a formar més de 10.000 professors de valencià, que, sens dubte, van constituir la mà d’obra inicial per al sector educatiu quan va entrar en vigor la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià a l’any 1983. L’entitat començava a abandonar la trinxera, i els primers anys 80 serien de molta efervescència i intensitat amb fites importants com ara l’Aplec del 25 d’Abril a la Plaça de Bous de Castelló, que va reunir milers i milers de ciutadans davant un grapat dels històrics intel·lectuals signataris de les Normes del 32 o la posada en marxa dels repetidors de la TV3 per tal que per primera vegada en la història els valencians poguérem gaudir d’una emissora en la nostra llengua. Són anys en què una nova generació de joves se suma al nucli d’activistes fundacionals convençuts de contribuir a la recuperació històrica i territorial del país, a una reconstrucció de la identitat nacional al si d’un nou Estat democràtic de les autonomies que començava a caminar, però que més aïna va acabar deixant un regust amarg en la boca de molts davant les frustracions que provocaren els primers governs socialistes i més endavant l’arribada d’un personatge com Zaplana al poder.
A més a més, l’entitat mai ha abandonat la tasca didàctica, i els Cursos de Valencià Carles Salvador continuen funcionant. Com afirma Anna Garcia Pitarch, metgessa de Benicàssim i sòcia de l’entitat des de fa 40 anys, «gràcies als cursets de català, molta gent que no havíem tingut l’oportunitat d’aprendre la llengua a l’escola vam gaudir de l’oportunitat de començar a estudiar-la i escriure-la correctament». Avançada la dècada dels 80, Acció Cultural seguia fidel als seus principis de mantindre una absoluta independència respecte de les forces polítiques actives al territori. Qualsevol aproximació o percepció d’aproximació creava malestar entre grups de socis que en demanaven la baixa o creava recel entre uns partits o altres. Malgrat que la democràcia avançava, ens havien atorgat un Estatut d’Autonomia precari i Joan Lerma estrenava el primer govern autonòmic; la Batalla de València s’acarnissava i es feia més i més crua i insuportable. L’acció política de la dreta més reaccionària i antivalenciana, instal·lada en coneguts sectors de la premsa, els atemptats a la casa de Fuster o a la Llibreria 3 i 4, o l’aparició del blaverisme més bel·ligerant de la mà del GAV i d’Unió Valenciana i el desaparegut Vicent González Lizondo, lluny de fer trontollar l’activisme de l’entitat significaren un nou impuls per tal de reforçar un teixit cívic i cultural que havia de contrarestar i fer front a tots eixos atacs.

A banda de la posada en funcionament de la Xarxa Vives d’Universitats, es va intensificar la recerca de més socis i col·laboradors assumint que calia eixamplar la base d’activistes per tot el territori, i que per a tal fi era necessari obrir seus arreu del país. El final dels anys 80 i la dècada dels 90 foren els de les inauguracions de prop dels 30 Casals Jaume I que l’entitat va arribar a tindre de Castelló a Elx, passant per Perpinyà o la Franja de Ponent. Mentrestant, es va apostar també per explorar noves vies per penetrar en el teixit social i econòmic amb la constitució de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa (IIVEE), institució que ha incidit des dels inicis en la necessitat de cercar vincles, potencialitats i sinergies entre els territoris que conformen l’Arc Mediterrani, clamant, ja des de ben abans que se nʼocupés la classe política, per la urgència que l’anomenat Corredor Mediterrani de mercaderies té per als interessos del teixit productiu valencià. Així, al desembre de 2010 l’IIVEE va presentar al Parlament Europeu les conclusions del Llibre blanc de les infraestructures de l’Arc Mediterrani. A més a més, la institució ha atorgat infinitat de beques a la investigació de l’economia i l’empresa i ha organitzat diverses jornades que han comptat amb destacats ponents tant del sector públic com del privat. En aquest sentit, Càndid Penalba, exregidor del Bloc a Albaida, soci de l’entitat i expresident d’ATEVAL (patronal del sector tèxtil valencià), assenyala mirant al futur que «Acció Cultural, que ha desenvolupat una tasca magnífica en la recuperació de la llengua i la cultura en aquest país, hauria de redoblar esforços per obrir-se al sector industrial i a la classe empresarial, particularment en un entorn de canvis a tots els nivells com els que vivim en l’actualitat», i afig que «per fer país, cal apostar també per una mirada més llarga i per la transversalitat».

Mentrestant, una fita cabdal en el començament del nou segle ha estat sens dubte la posada en funcionament del Centre de Cultura Contemporània Octubre, ubicat a l’antic edifici El Siglo, al carrer de Sant Ferran de València. L’Octubre, com és conegut arreu, s’ha convertit per a molta gent en un punt de trobada a la capital. No solament es tracta un bellíssim espai representatiu del modernisme industrial de finals del segle XIX i de 3.200 metres quadrats distribuïts en tres altures –una planta baixa i un subterrani on hi ha una sala d’actes i una sala d’exposicions–, sinó que és un lloc on hom pot gaudir quasi a diari d’un bon café, una projecció d’un documental o comprar qualsevol novetat de la millor literatura valenciana i catalana a la Llibreria Fan Set que gestiona l’escriptora Núria Cadenes.

Seguint amb les valoracions a la trajectòria de l’entitat en aquest cinquantenari, l’advocat i exdiputat de Compromís Enric Bataller opina: «Sense Acció Cultural del País Valencià, no gaudiríem d’una cultura encara viva i amb vocació de projecció al món. I possiblement tindríem la llengua com a objecte de cultiu molt minoritari, dʼensenyament funcionaritzat però sense ànima», i afegeix com a fet destacat «la seua fundació oficial com a ACPV al 1978, quan el meu pare va fer-seʼn soci immediatament molt il·lusionat perquè anava a mantindreʼs la consciència natural dels valencians com a integrants dʼun espai cultural compartit amb catalans i balears, la qual cosa, a més a més, era el que ensenyaven els avis al nets a València quan érem menuts». Una altra veu consultada per a aquest reportatge és la de la sociòloga alcoiana Sandra Obiol, qui durant un grapat d’anys ha estat coordinadora del Centre Ovidi Montllor a la seua ciutat. Per a Obiol, «ACPV ha estat una eina fonamental per a la construcció de la identitat valenciana, així com per a la recuperació de la llengua i la cultura, alhora que per a moltes generacions ha estat una escola de participació en la societat civil». A sobre, posa en valor «l’anticipació a les forces polítiques i a les institucions en demandes cabdals per al país com són la reforma del finançament i la construcció del Corredor Mediterrani». Pel seu costat i des del món de les arts i el feminisme militant, la gravadora i galerista d’art morellana Pilar Dolz té una visió un tant crítica i potser amarga, i desvetlla que «en una societat com la nostra, tan malmesa culturalment, era molt necessària la irrupció d’una entitat com Acció Cultural, que sens dubte ha desenvolupat al llarg dels anys una gran feinada en la qual he procurat acompanyar. Malauradament, però, la tasca engegada ha de continuar laborant, ja que ni de bon tros hem arribat al que cal. Potser no veurem nosaltres un país sobirà, però cal continuar».

Probablement, i és el que opinen algunes de les veus consultades, la trajectòria de l’entitat té llums i ombres, i eixes ombres han costat com hem vist adés reticències, molèsties i inclús baixes de socis en moments puntuals. Fins i tot ocasionalment des de diversos sectors del valencianisme polític s’ha observat a l’entitat com un ens molest (o fins i tot un niu d’aprofitats), evitant durant anys moltíssimes personalitats fer acte de presència als actes més significatius o multitudinaris. Res no va ser fàcil als primers anys, com res és fàcil en un entorn hostil on el valencianisme militant i polític continuen sent significativament minoritaris. Evidentment, com passa en qualsevol organització més gran o més menuda, de debò que es degueren produir errades tant en la gestió, com en certes iniciatives durant els primers anys de vida i més avançats en la història de l’ens i, malgrat els substancials canvis en la gestió de la darrera dècada, ningú és capaç de garantir que es tornen a produir en el futur. Cinquanta anys són molts anys, i el gruix de les opinions valoren més positivament els encerts i el camí fet que no les coses que s’han fet malament o simplement s’han deixat de fer. Fins i tot, entre els socis i simpatitzants hem trobat algun anònim que fa una anàlisi tan simple com concloent: «parem-nos per uns instant a pensar què ha fet Acció Cultural a este país durant tantes dècades a nivell de defensa i promoció de la llengua, la cultura, la lluita pels drets civils i nacionals, la literatura, les arts, el món editorial, la música en valencià, l’associacionisme i tantes i tantes coses més, i imaginem que tot això no hagués existit». Evidentment, el buit provocaria vertigen. Hi ha qui afirma que si no hagués existit l’entitat, algú se n’hagués ocupat. Però, qui se n’hagués ocupat? La pregunta tampoc és senzilla de respondre.

Per a l’escriptor de Castelló Vicent Palatsí, «la valoració és absolutament positiva. Crec que l’entitat ha treballat de valent per la llengua i la cultura del País Valencià, encara que de vegades ha sigut un treball més voluntariós que eficaç. És veritat que els nostres enemics tenen moltes armes (econòmiques, polítiques i judicials) i que és difícil lluitar contra ells. Però, per posar un exemple, la derrota que ens han infringit amb el tancament de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio i les quantioses multes que ens van posar, i que tot continue igual… crec que no ho hem sabut resoldre. La lluita contra l’enemic és molt dura, però tant els catalans com els valencians tenim tendència a acceptar el que ens passa. I ens tanquen les cadenes i ens aguantem. I ens multen i paguem. Potser en compte de pagar podríem invertir eixos diners en advocats internacionals, denunciar la nostra situació a organismes internacionals. Ja sabem qui són els jutges espanyols. I potser té raó. Pagar perquè seguisquen reprimint-nos no té cap sentit». Per la seua banda, l’editor de Catarroja Vicent Olmos, malgrat ser d’aquells que pensen que algunes coses es podrien haver fet millor, valora que «ACPV ha jugat sens dubte un paper cabdal en la cultura de resistència, i particularment en els anys més durs ha estat referencial amb infinitat d’iniciatives valentes per al món del llibre, de la música, de la cultura i de la recuperació lingüística, alhora que de cara al futur de debò continuarà sent un punt de referència on prestar atenció». Comptat i debatut, és a bastament coneguda la trajectòria de l’entitat, així com el seu passat i un present que no deixa de ser complicat pel que suposa la gestió diària i els recursos sempre limitats de què es disposen. Però, cap a on hauria de caminar l’entitat en el futur? El pegolí Tomàs Llopis, soci de l’entitat des de la seua fundació i membre de la Junta Directiva des de l’any 2012 com a responsable de la Secció d’Ensenyament, assenyala que «l’entitat es troba en fase de reflexió per a dissenyar un programa que, sense renunciar als principis fundacionals, seguisca sent útil a la societat valenciana dels propers anys». Continuant amb la mirada al futur, el psicobiòleg Ferran Suay, també membre de la Junta Directiva durant un grapat d’anys, opina que «Acció Cultural hauria de ser la casa gran del valencianisme i abandonar l’ombra del catalanisme». Com tanta i tanta gent, Suay és dels qui opina que la vella màxima fusteriana de «el valencianisme serà d’esquerres o no serà» ha fet moltíssim de mal. «Si el valencianisme no obre espais i és capaç de captar tant valencianistes d’esquerres i progressistes, com liberals o conservadors, està condemnat al fracàs i a ser sempre minoritari, car una meitat de la societat aproximadament és d’esquerres i l’altra de dretes». «Lʼentitat ha de fer una aposta decidida per deixar la política a banda i cercar una aproximació a valencianistes de les sensibilitats ideològiques més diverses». Potser Suay hi coincideix amb Bataller quan el darrer incideix que, de cara al futur, cal abandonar certs compartiments estancs. Per a l’antic diputat de Compromís i hui president de la nova formació Via Mediterrània, toca reconèixer la iniciativa dels fundadors i obrir-se també més transversalment a la societat, «des de la ferma defensa de l’ús, dignitat i identitat de la llengua, Acció Cultural hauria de fer encara més esment en el tarannà avantguardista que hi és present des de la seua fundació i continuar apostant per un concepte de cultura com a procés d’elaboració constant i sense compartiments estancs».

La flamant presidenta Anna Oliver assenyala que toca aprofitar la celebració per posar en valor tot el que ha fet una entitat com ACPV en cinc dècades i que, com assenyalava també Olmos, va començar a caminar en els moments de resistència més durs i adversos, amb l’impuls d’una generació d’activistes i intel·lectuals sense els quals no s’entendria a hores d’ara el país. En aquest sentit, l’aposta és fer un reconeixement a tota la gent que públicament o des de l’anonimat ha estat en algun moment donant suport al projecte, alhora que es prepara per a l’efemèride un disc quàdruple de la música en valencià més representativa de les darreres dècades. A banda, el cartell commemoratiu dels 50 anys s’inspira en dos dels màxims exponents de l’art valencià del segle XX: Josep Renau i Andreu Alfaro, dos creadors que participaren activament en la fundació de l’entitat. L’artista d’Alcoi, Toni Payà, ha optat per retre un homenatge a tots dos artistes fent una combinació del logotip original dissenyat per Alfaro, amb un fragment del mural La marxa de la joventut cap al futur, obra de Renau.

Però més enllà de les celebracions, l’entitat incideix a mantindre sempre la seua independència de governs i de partits, i reivindica la seua tasca vigilant, crítica si cal i fiscalitzadora per tal que complisquen els compromisos adquirits. Després de la pandèmia toca tornar a greixar la maquinària, recuperar la normalitat el més aviat possible i, si toca, la mobilització al carrer. En la mateixa línia s’expressa Sandra Obiol pel que respecta a l’avenir: «els vint anys de governs del PP ens han cohesionat molt pel que fa a la lluita per uns guanys i uns drets que havien costat molt d’aconseguir i que estaven permanentment amenaçats. Amb l’arribada del Botànic, però, molts esperàvem canvis més substancials per pal·liar moltes de les carències que veníem patint, o pensàvem que molts clams i molts reptes històrics del valencianisme serien més fàcils d’assolir. La realitat és feixuga, però, i toca que l’entitat continue mantenint viva la seua activitat i la seua tradició reivindicativa».

Per acabar, de debò que tots els qui hem passat per l’entitat guardem emmagatzemats al palau de la memòria diversos moments emotius o històrics. Les colònies iniciàtiques al Penyagolosa on un jove Enric Morera actuava com a monitor i on l’històric Toni el Ieti feia de pare per a tothom, l’històric Aplec de la Plaça de Bous de Castelló o la manifestació del 25 d’Abril a València el 2011, quan el govern presidit per Rita Barberá va negar la llicència per a l’actuació d’un Lluís Llach ja retirat de l’escena, que va haver d’actuar dalt d’un camió sota les Torres de Serrans representen per a qui subscriu aquestes línies uns instants veritablement emocionants. Enric Bataller recorda amb emoció una Nit de Sant Joan del 1983 al Parc Sindical de Natzaret amb un gran espectacle iniciàtic de música i foc, mentre despertaven les seues inquietuds nacionals i polítiques d’adolescent. Garcia Pitarch recorda amb emoció els 25 d’Abril més multitudinaris i les lluites i manifestacions pels repetidors de TV3. Palatsí recorda amb emoció haver tingut ocasió de compartir conversa amb Vicent Andrés Estellés durant uns Premis Octubre, o la venda de bons per a la instal·lació dels repetidors de TV3. Tomàs Llopis i Ferran Suay recorden vivament les emocions viscudes en el multitudinari acte celebrat a la Plaça de Bous de València el 23 d’abril del 2016, i Pilar Dolz per la seua banda s’emociona, com tants, amb aquell 25 d’Abril de 1982 a Castelló. Començaren a sonar «Campanades a mort», i el silenci que es va produir a continuació va ser absolutament aborronador.

Primera assemblea d’ACPV

Junta directiva 2020