Tens 0 productes a la teua cistella
Professor del Màster Universitari en Nous Periodismes, Comunicació Política i Societat del Coneixement de la Universitat de València. Autor del llibre La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes.
«El bon juí naix de la bona intel·ligència, i la bona intel·ligència deriva de la raó, treta de les bones regles; i les bones regles són filles de la bona experiència: mare comuna de totes les ciències i les arts»
Leonardo da Vinci
No se m’ocorren unes paraules més transcendents que les del savi italià del Renaixement per a definir l’esperit de la revista Saó en el sentit laic del terme. Bon juí, intel·ligència, raó, bona experiència, bones regles, ciències i arts… I jo n’afegiria unes quantes més: perseverança, diàleg, fe, estima a la terra i a la cultura, treball en equip, voluntat, compromís cívic, democràtica, llibertat d’expressió, cosmopolita, valencianista, resiliència, rigor periodístic, cristianisme, honestedat, solidaritat amb els febles, empatia, valentia…
El tempre i la fidelitat amb aquests valors expliquen que una revista escrita en valencià com Saó continue eixint al carrer, ininterrompudament cada mes de l’any 1976 ençà. Quaranta-huit anys i 500 números. No és habitual aquesta longevitat en un periòdic en llengua pròpia.
La premsa en valencià mai ho ha tingut fàcil; es caracteritza per la seua duració com efímera i el seu caràcter fluctuant i mai ha pogut contrarestar la competència dels diaris en castellà, hegemònics al País Valencià des de fundació del Diario de Valencia en 1790. La immensa majoria de les publicacions periòdiques en llengua pròpia han viscut en precarietat, molt poques han superat un any o dos de vida. Des de l’aparició de les primeres revistes satíriques en valencià al segle XIX fins al moment present, la llengua als periòdics de paper ha estat la història d’un camí tortuós ple d’entrebancs marcat per períodes de repressió, prohibicions i censura. I difícilment ha resistit l’aculturació i la castellanització continuada imposada per l’Estat espanyol des de tots els àmbits de poder, sent la dictadura franquista l’etapa de màxima repressió contra la llengua i la cultura dels valencians i valencianes. Una mostra d’aquesta persecució foren el tancament de la revista Gorg en 1971 i la censura i limitacions a l’ús valencià imposades a les revistes Sicània i Valencia Cultural.
La transició a la democràcia obria un camí d’esperança per al redreçament cultural i lingüístic, però no sense dificultats. Durant 1976 i 1977 estava encara vigent la franquista Llei de Premsa de 1966 i els centres de poder estaven copats per dirigents de la dictadura. Tanmateix, alguns feren un pas cap avant. Entre 1976 i 1982 aparegueren 17 revistes que configuraren el primer embrió de la premsa democràtica en valencià en lluita contra el franquisme encara imperant, reforçant amb la seua acció la recuperació de l’autonomia política i les llibertats democràtiques. Aquesta marxa la va iniciar Saó en 1976, la primera revista de la democràcia escrita íntegrament en valencià.
Cristians i esquerrans nacionalistes
El dia 2 de juliol de 1976, en la llibreria Fontanal de València, la revista Saó es presentava en roda de premsa als mitjans de comunicació de la ciutat. Naixia així el primer número d’una publicació modesta i alhora cristiana i valencianista. Tres dies després, Adolfo Suárez prenia possessió com a president del Govern en un moment de forta crisi política i econòmica al caliu d’un franquisme encara viu. I dues setmanes després, el dia 15, la Taula de les Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià convocava una manifestació a la capital valenciana en defensa de l’amnistia dels presos polítics, les llibertats democràtiques i l’Estatut d’Autonomia per al País Valencià.
Aquesta manifestació fou el preludi de la multitudinària manifestació del 9 d’Octubre de 1977 que obria el camí cap a l’autogovern. Saó venia al món com rara avis en un temps convuls ple d’incerteses, la transició a la democràcia, un temps en què el futur polític de llibertats i drets socials i nacionals per al país anava escrivint-se cada dia.
Saó és un cas singular en la història del periodisme valencià. En Saó confluïren aliances insospitades: la revista és filla de les idees més vitals que emanen del Concili Vaticà II (1962-1965), iniciat pel papa Joan XXIII, i del llibre Nosaltres, els valencians de Joan Fuster. La revista va ser fundada per un grup de cristians progressistes valencianistes influïts per les idees renovadores del Vaticà II, que va aprovar l’ús de les llengües vernacles en la litúrgia en substitució del llatí. Als fundadors s’uniren un any després (octubre de 1977) intel·lectuals i periodistes nacionalistes d’esquerres –agnòstics, molts d’ells– imbuïts per les idees de Fuster sobre la identitat del poble valencià. El xoc identitari que va patir la societat valenciana durant la Transició, en l’anomenada Batalla de València, amb el consegüent creixement del blaverisme regionalista, va fer convergir catòlics progressistes valencianistes esquerrans no creients en un mateix projecte editorial. Saó, per tant, és un d’aquests casos atípics en la història on conflueixen sectors amb ideologies antany enfrontades i irreconciliables, i és precisament en aquesta convergència entre cristians i esquerrans nacionalistes on radica la seua originalitat.
Els promotors de la revista foren Josep Antoni Comes (periodista, exconsiliari de la JOC i primer director de la revista), Josep Maria Soriano Bessó (periodista, exmilitant de la JARC i exredactor de Gorg), Josep Alba Alba (sacerdot i primer consiliari de la JARC), Vicent Alminyana (director de La Ciudad de los Muchachos d’Alacant), Guillem Badenes (rector de Castelló), Josep Fornés (prevere secularitzat i llibreter), Hilari Gramatge (exmilitant de la JOC), Raimon Gascó (rector del Seminari de Montcada), Marcial Martínez (rector obrer al barri de Natzaret de València) i Sebastià Velasco (de la JOC d’Alacant).
Així mateix, el primer consell de redacció de Saó el formaren el sacerdot Vicent Cardona, Antonio Díaz Tortajada, Jesús Marqués, Ernest Nabàs (periodista, fundador de la revista Dos i Dos i exdiputat autonòmic del PSPV-PSOE) i Emili Tortosa (economista, cofundador de la Nostra Escola Comarcal i exdirector general de Bancaixa). Poc després s’hi va sumar un altre puntal de Saó, el capellà Emili Marín.
Els directors de Saó que han conduït la revista fins al moment present són els capellans Josep Antoni Comes, Emili Marín i Vicent Cardona, que en van estar al capdavant en èpoques successives entre 1976 a 2009, als quals cal afegir a partir de 2010 l’actual director, Vicent Boscà, el primer seglar que dirigeix la publicació. I juntament als quatre, tots els consells de redacció, col·laboradors i lectors que al llarg de 48 anys han mantingut viva Saó.
Tanmateix, allò que marca l’essència interna de Saó, la substància, es forja en el període de dotze anys que van de 1976 a 1987 sota la direcció de Josep Antoni Comes. Un període en què la revista assenta la línia editorial que perdurarà en el temps adaptant-se a les noves realitats socials: cristianisme progressista, valencianisme democràtic i socialisme humanista. I per descomptat, estar escrita íntegrament en valencià.
Confluència del progressisme catòlic
En 1976, Saó es va convertir en la veu del progressisme catòlic valencià, xocant de ple amb la històrica aliança entre la jerarquia eclesiàstica i la dreta econòmica i política. L’ideari cristià de Saó és fruit dels aires renovadors del Concili Vaticà II, que va inspirar diversos corrents del progressisme catòlic valencià que acabaran arrelant en la revista. Moviments cristians, cal recordar-ho, que lluitaren contra el règim de Franco i contra la cúpula eclesiàstica conservadora nacionalcatòlica. Cristians progressistes que defensaven una Església compromesa amb la classe obrera, la democràcia, els pobres, la normalització del valencià i el diàleg entre la fe i el món de la cultura i la ciència.
En els foscos anys de la dictadura, el catolicisme progressista valencià es va articular en quatre corrents principals que en 1976 quallaren en Saó. El primer corrent està marcat per l’obra dels sacerdots Vicent Sorribes Gramatge, Agustí Alamar Rodrigo i Josep Espasa Signes. Mossén Sorribes inicia als anys quaranta la traducció dels textos litúrgics al valencià, publicant l’Eucologi-Missal valencià (1951) i La missa del poble (1959), en avançada al concili. Per la seua banda, Alamar va publicar l’any 1945 el Recull de càntics litúrgics. Finalment, Josep Espasa, canonge de la catedral de València i gran amic de Joan Fuster i Vicent Ventura, donava suport a l’ús del valencià en la litúrgia i des del Col·legi Major de Sant Tomàs de Villanueva, del qual fou rector, va transmetre als futurs sacerdots un tarannà obert al valencianisme i al diàleg entre la fe i la cultura.
El segon moviment es forja en les revistes valencianistes Sicània (1958-1959), Valencia Cultural (1960-1964) i Gorg (1969-1972), on col·laboren destacades figures del valencianisme cristià. Aquestes revistes són les predecessores de Saó. Comparteixen amb ella el compromís per la normalització de la llengua pròpia del País Valencià. Alguns dels promotors i col·laboradors d’aquestes tres publicacions confluiran en 1976 en Saó, com ara Josep Maria Soriano Bessó, Vicent Badia Marín, Josep Espasa, Ernest Nabàs, Vicent Sorribes, Trinitat Simó, Pere Riutort i Xavier Ribera, entre altres.
El tercer moviment cristià prové dels grups especialitzats d’Acció Catòlica, principalment de la Joventut Agrària i Rural Catòlica (JARC) i la Joventut Obrera Catòlica (JOC). Es tracta d’un sector de capellans i seglars influïts pels principis oberturistes del Concili Vaticà II, així com pel personalisme comunitari d’Emmanuel Mounier. El Concili Vaticà II accepta la substitució del llatí per les llengües vernacles en la litúrgia, fet que marca una forta influència en la JARC i la JOC. Molts membres d’aquestes organitzacions assumeixen consciència valencianista imbuïts per aqueix oberturisme conciliar i pels contactes personals que mantenien amb el sector nacionalista a la Universitat de València. Persones decisives en Saó procedents d’aquests moviments són Josep Antoni Comes, Emili Tortosa, Jesús Marqués, Marcial Martínez, Josep Alba, Antoni Signes, Hilari Gramatge, Josep Fornés, Manolo Ferrer, Josep Vila, Joan Manuel Llopis, Juli Sanchis (Harca), Vicent Torres, Sebastià Velasco, Guillem Badenes, Joaquim Adell i Joan Gavilà. Així mateix, hi ha altres persones decisives en el naixement i evolució de Saó que no provenen de la JARC i la JOC, però que van adquirir la seua ideologia valencianista a través de contactes personals amb intel·lectuals del corrent fusterià. És el cas dels capellans Emili Marín, Raimon Gascó, Vicent Cardona, Josep Antoni Ferrer i Josep M. Iborra.
Finalment, el quart moviment vingué de la política, més concretament de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), partit nacionalista democratacristià nascut en 1965 en l’àmbit estudiantil de la Universitat de València sota el lideratge de Vicent Miquel i Diego, autor del llibre L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla (1965), una obra que va tenir un gran impacte en el moviment valencianista cristià. Aquest sector cristià adquireix un bagatge doctrinal en la línia del moviment personalista francés inspirat en l’obra d’Emmanuel Mounier. Alguns militants destacats de la UDPV col·laboraren en les revistes Al Vent (1964-1969) de Castelló, Sicània, Valencia Cultural i Gorg. Dos d’ells, Vicent Miquel i Diego i Ernest Sena, els trobarem anys després escrivint regularment en Saó.
Tots aquests corrents cristians, a més de la fe, tenien com a elements comuns la defensa de la normalització del valencià i l’assoliment de la democràcia i de l’autonomia. La fe no estava gens renyida amb la cultura, amb la qual dialoga sense temor, i també amb les altres grans ideologies del món contemporani: el marxisme, el socialisme i el liberalisme.
Saó no és única a l’Estat espanyol. En altres territoris amb llengües diferents del castellà apareixen revistes catòliques conciliars que defensen reivindicacions identitàries, com és el cas de Zeruko Argia i Herria Eliza 2000 al País Basc; Serra d’Or, Oriflama, Foc Nou, Quaderns de Pastoral i Qüestions de Vida Cristiana a Catalunya; Lluc a les Illes Balears, i Encreucillada a Galícia, escrites totes elles en llengua pròpia.
L’arribada del valencianisme laic
L’octubre de 1977 marca un punt d’inflexió en Saó: és la data de l’arribada dels nacionalistes esquerrans agnòstics a la revista. L’aparició d’una revista catòlica valencianista que usa el valencià com a instrument recuperador de la identitat, amb una ideologia totalment en les antípodes de la revista Aleluya de l’Arquebisbat de València (escrita en castellà i amb una línia nacionalcatòlica), va sorprendre tant la dreta democràtica com l’esquerra. Saó diposità les seues esperances en la recuperació política i lingüística del poble valencià, i això dugué inevitablement a l’acostament dels intel·lectuals no catòlics. Aproximació que inicià Vicent Ventura i que van afavorir Josep Espasa, J. J. Pérez Benlloch i Vicenç Rosselló, entre altres. I fins i tot el mateix Joan Fuster, que va escriure durant un any en Saó en la secció «La plana del Fuster», malgrat el sentit crític que tenia l’escriptor de Sueca vers l’Església perquè la considerava una de les màximes responsables del procés de castellanització del País Valencià. Fuster respectava Saó perquè era nacionalista i emprava el valencià. De fet, en una ocasió, en referir-se als capellans de Saó va dir: «Si pel meu gust fora, en el món no hi hauria capellans, però si haguera d’haver-ne que foren com vosaltres».
Aquest acostament ha fet possible que haja estat l’esquerra agnòstica valencianista, i no la dreta catòlica castellanitzada, la que més suport ha donat a Saó en col·laboradors i lectors. Durant les direccions de Josep Antoni Comes, Emili Marín i Vicent Cardona, anys de consolidació de la revista, hi va escriure la intel·lectualitat valenciana més activa. Col·laboraren regularment escriptors com Marc-Vicent Adell, Alfons Cervera, Josep Piera, Josep Lluís Sirera, Bernat Capó i Rosa Serrano. Professors d’universitat com Vicent Rosselló, Josep Lluís Blasco, Josep Maria Jordan Galduf, Trinitat Simó, Antoni Ariño, Vicent Franch, Lluís Aguiló Lúcia i Víctor Fuentes. Filòlegs i lingüistes com Josep Giner, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Abelard Saragossà, Josep Lluís Pitarch i Ferran Fabregat. Historiadors com Ricard Blasco, Francesc Blai, Vicent Olmos i Recared Agulló. Polítics fonamentals en la Transició i l’autonomia com Emèrit Bono, Vicent Soler, Manuel Girona, Ricard Pérez Casado, Lluís Font de Mora, el ja esmentat Víctor Fuentes o Vicent Álvarez. Crítics de literatura i arts com Josep Iborra, Josep Doménech Part, Rafael Prats Rivelles, Rafael Esteve Casanova, Empar Ferrer i Lluís Fornés (el Sifoner). Humoristes gràfics com Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). Activistes veïnals i ecologistes com Just Ramírez, Carles Dolç i Miquel Gil Corell. I, per descomptat, periodistes de la talla de Rosa Solbes, Emília Bolinches, Manuel Jardí, Francesc de Paula Burguera i Toni Mestre.
Una plèiade d’autors que anirà creixent de forma imparable fins avui, donant noms com Francesc Asensi Botet, Adolf Beltran, Josep Torrent, Joan Carles Martí, Daniel Benito, Germà Colón, Martí Domínguez, Andreu Escrivà, Alfons Esponera, Josep Franco, Joan M. Furió, Ernest Garcia, Antoni Gómez, Albert Hauf, Jesús Huguet, Manuel Joan Arinyó, Ramon Lapiedra, Casimir Nalda, Ricard Pérez Casado, Francesc Pérez Moragón, Emili Piera, Daniel Pla, Josep M. Sant Abdón, Ferran Sapiña, Josep Miquel Bausset, Ricard Julià, Gonçal López-Pampló, Manel Rodríguez Castelló i Lluís Roda.
Sempre ha existit entre els dos sectors un ferm respecte a la pluralitat d’idees, que ha fet de Saó un viu exemple de diàleg entre la fe i la cultura laica. Cristians i agnòstics de la primera època de Saó han compartit l’ideal del valencianisme democràtic. Els discursos nacionalistes de Saó, que s’inspiren en el nou valencianisme d’arrel fusteriana, s’articulen al voltant de cinc idees principals: la recuperació i el desenvolupament de l’autogovern del País Valencià, la normalització del valencià en tots els àmbits de la societat (incloent l’Església), el foment de la cultura valenciana mitjançant l’estudi en totes les disciplines del saber per a crear consciència nacional, el fet comarcal com a element de vertebració territorial i cultural, i la defensa dels símbols del valencianisme progressista.
De comunitat de béns a cooperativa
Saó va nàixer al si de l’Editorial Popular SA (Edilarsa) de Madrid, per mediació de Josep Antoni Comes. La fórmula empresarial que adoptà en els seus inicis fou la d’una comunitat de béns integrada pels seglars Josep Maria Soriano i Hilari Gramatge, i els capellans Josep Fornés, Raimon Gascó, Marcial Martínez, Vicent Alminyana, Guillem Badenes, Sebastià Velasco i Josep Alba. Més endavant, el 9 març de 1979, es va constituir com una cooperativa formada per quinze socis presidida per Emili Marín juntament amb Raimon Gascó, Jesús Marqués, Amparo Vendrell, Josep Antoni Comes, Vicent Cardona, Joan Gavilà, Josep Maria Soriano Bessó, Maria Dolors Ausina Hernández, Josep Maria Blasco, Joan Mateu Bellés, Emili Tortosa, Anna Maria Raga Pujol, Joan Lluís Sanxis i Isabel Lerma Sirvent. Aquell any, Saó fa un pas endavant i es constitueix com a empresa independent seguint la mateixa fórmula cooperativista.
La redacció de la revista s’ubicà inicialment al carrer de les Garrigues de València, més endavant s’instal·larà al carrer de l’Àngel de l’Alcàsser un llarg període d’anys i actualment està ubicada a l’avinguda del Cid.
La força de quatre directors
Cadascun dels quatre directors de Saó, amb els seus respectius consells de redacció, han deixat una empremta inesborrable en la publicació aportant millores, continguts, nous enfocaments i en alguns casos canvis tecnològics. I cap d’ells ho ha tingut fàcil per garantir la supervivència de la publicació; han hagut de lluitar de valent per mantindre viva la revista en l’ecosistema comunicatiu valencià.
Josep Antoni Comes Ballester va dirigir la publicació entre juliol de 1976 i novembre de 1987 (números 1-102). Comes representa la fase d’arrancada i assentament de Saó en els anys convulsos de la Transició, el començament de l’autonomia valenciana i de la democràcia espanyola i l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea. Comes alçà la revista des de zero: creà un equip de redacció, ensenyà a escriure i a fer periodisme, va dividir la revista en seccions, potencià la subscripció per a guanyar lectorat i creà una sòlida xarxa de col·laboradors que anirà creixent amb el pas del temps. A més, a partir del número 8, va introduir un monogràfic central format per un bloc d’articles escrits per diversos especialistes que analitzen un tema concret des de diferents perspectives. Aquest bloc central serà el precursor del suplement «Quadern», que Saó crea en 1987 i que continua editant-se cada mes fins avui. L’etapa de Comes representa la fase artesanal de la revista, els anys de xoc amb la jerarquia eclesiàstica conservadora, els anys d’obertura al món eclesial modern de l’Estat espanyol i a Europa aprofitant les plataformes de les revistes Iglesia Nueva, Pastoral Misionera i Frontera, en les quals Comes va estar fortament vinculat. En aquesta etapa, concretament des del 1979, es van crear el Premi Josep Espasa de temàtica religiosa i el Premi Ramon Muntaner sobre qüestions nacionals. Comes deixà la direcció de la revista amb una tirada de 2.000 exemplars, però continuà actiu en el consell de redacció fins a la seua mort el 3 d’agost de 2022.
La primera època de Saó (1976-1987) va estar marcada per l’anomenada Batalla de València, el ja conegut conflicte al voltant de la identitat valenciana que va assolir la màxima tensió entre 1978 i 1982 en el fragor del debat sobre el futur Estatut. Les forces vives del franquisme, en plena mutació dins de partits com UCD, Alianza Popular, Fuerza Nueva i Unió Valenciana, adulteraren la causa del valencianisme per a desgastar l’esquerra que havia guanyat les eleccions generals de 1977. Un conflicte al voltant de la identitat, presentat amb altes dosis de manipulació per Las Provincias, que va encendre passions inesperades. Els valencians es feien preguntes sobre les seues arrels històriques i l’origen de la seua llengua autòctona i en quina ortografia havien d’escriure-la. Saó es posà al costat del valencianisme democràtic i criticà sense embuts el món simbòlic del blaverisme. La qüestió identitària es va tancar en fals, i retornà sovint en el futur atiada per la dreta com un vell fantasma amb llençol blau.
Però Saó no es va limitar solament a aquesta qüestió. Tractarà altres problemàtiques latents com la crisi econòmica, la desocupació, les protestes ciutadanes contra el tancament dels Alts Forns del Mediterrani a Sagunt durant 1983 i 1984, la crisi del camp valencià davant l’entrada d’Espanya en la Comunitat Econòmica Europea, la contaminació del planeta en totes les seues facetes, la lluita per la cultura i la pau, o les enceses polèmiques socials a finals dels anys setanta i la dècada dels huitanta al voltant de les lleis d’educació, el divorci i l’avortament. I, per descomptat, sempre estarà al costat de les causes democràtiques, l’autonomia i la normalització del valencià dins de la unitat de la llengua catalana.
El segon director, Emili Marín Soriano, va estar al front de la revista en dues etapes. La primera des del desembre de 1987 fins al desembre de 1994 (números 103-180), i la segona es va prolongar des del novembre de 1998 fins al desembre de 2009 (números 223-344). En l’interval d’aquestes dues etapes va assumir la direcció Vicent Cardona Puig entre el gener de 1995 i l’octubre de 1998 (números 181-222).
Emili Marín encarna la fase de consolidació de la revista i la creació de Saó Edicions en els anys de desenvolupament de l’autonomia, mentre que Vicent Cardona amplia la revista i fa possible l’edició de la Bíblia Valenciana Interconfessional i diverses col·leccions en l’editorial.
Marín i Cardona representen l’obertura més forta de Saó al món cultural, polític i econòmic del País Valencià, ja en un temps que l’autonomia valenciana estava consolidada amb governs successius del PSPV-PSOE i el Partit Popular. Són els anys de professionalització de Saó, dels Premis Saó, dels homenatges a personalitats de la cultura, de màxima edició de llibres. Són els anys en què Saó adquireix la seua imatge externa i comença a ser reconeguda amb premis i guardons.
El 23 de maig de 1997, Saó abandonà la fórmula de cooperativa i es constitueix com a societat limitada amb el nom de Saó Edicions SL, empresa que estarà formada per 17 socis amb un capital inicial de dos milions de pessetes. Aquests socis, persones procedents del consell de redacció o col·laboradors regulars de la revista, foren Vicent Cardona. Emili Marín, Josep Antoni Comes, Paula Reig Wurn, Vicent J. Escartí Soriano, Presentació Sena Ferrer, Òscar Pérez Silvestre, Antoni López Quiles, Joan B. Melià Bisbal, Rafael Roca Ricart, Joan Lluís Sanxis, Josep Ferrís March, Alexandre Ricós Lluesma, Vicent Boscà Perelló, Josep Antoni Ferrer Perales, Jaume Santonja Martínez i Llucià Romero Fabré. Saó Edicions ha desenvolupat una intensa activitat d’edició de llibres d’història i d’assaig.
Els periòdics no solament recullen una versió coetània dels fets, sinó també l’estat d’ànim d’una col·lectivitat, els corrents d’opinió i les forces polítiques, socials i econòmiques actuants en cada moment. Les etapes de Marín i Cardona al capdavant de la revista s’emmarquen en els anys de consolidació de l’autonomia, amb una alternança del PSPV-PSOE i del PP al Consell de la Generalitat. De l’hegemonia socialista a la predominança de la dreta. El model d’identitat que regula l’Estatut articula una comunitat autònoma espanyola, caracteritzada per una història institucional diferenciada dins l’antiga Corona d’Aragó i amb llengua pròpia, el valencià, però no secessionista respecte a la llengua catalana. Les bases de la normalització de la llengua es posaren en la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) de 1983, que no va agradar a certa dreta castellanitzada disfressada de valencianisme, la qual es va abstenir en la votació de la norma. Amb aquesta llei es pretenia aconseguir una pax lingüística que no arribarà fins a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’any 1998.
En aquesta etapa, Saó dona un suport crític a la política lingüística de Joan Lerma, és a dir, recolza la LUEV, la creació de RTVV i els plans de valencianització del Consell, però critica els entrebancs i la lentitud del procés de normalització. Saó també s’endinsa en totes les qüestions que afecten la societat valenciana en els àmbits de la cultura, l’economia, l’ecologia, l’urbanisme, els drets de la dona, les desigualtats socials, l’educació, l’agricultura, la universitat, la ciència… Aborda també temes estatals internacionals, especialment l’evolució de la Unió Europea després de la desintegració de l’URSS i del bloc comunista dels països de l’Est, que va comportar el sorgiment de noves nacions.
La caiguda del Mur de Berlín, en 1989, marcarà un punt d’inflexió en la història europea: la victòria del capitalisme sobre el comunisme, la desaparició del Pacte de Varsòvia i la unificació d’Alemanya. Estats Units s’alça com a única superpotència mundial i l’economia de mercat acabarà implantant-se a Rússia, l’Europa de l’Est i fins i tot a Xina, que implanta un peculiar capitalisme d’estat. Són els temps d’èxit de la teoria de «la fi de la història» de Francis Fukuyama, que acaba justificant un neoliberalisme victoriós enfront el pensament marxista. El món entrava en la globalització econòmica i la Pax Americana.
Emili Marín i Vicent Cardona han estat els gran divulgadors externs de Saó, els que han donat la imatge social a la revista i l’han convertida en una empresa editorial que va aconseguir autofinançar-se econòmicament. Van impulsar els premis Josep Espasa i Ramon Muntaner mitjançant la Festa de Saó lliurant premis i homenatjant personatges destacats de la cultura valenciana. El primer reconegut fou Joan Fuster en 1990, al qual seguiren el cardenal Vicent Enrique Tarancón, Vicent Ventura, Ramon Lapiedra, Miquel Batllori, Rafael Sanus, Carme Miquel i d’altres més.
L’última etapa de la direcció d’Emili Marín (1998-2009) va estar marcada per la incomprensió i l’hostilitat del PP vers Saó i tot allò que significara normalització del valencià. Els presidents Eduardo Zaplana i Francisco Camps adoptaren una màscara de centrisme liberal sota la qual s’amagava la bombolla immobiliària, la corrupció i macroprojectes com la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Copa Amèrica, la Ciutat de la Llum, Terra Mítica, l’Aeroport de Castelló o la Fórmula 1, que si bé van dinamitzar parcialment l’economia, contribuïren a un endeutament desmesurat de la Generalitat Valenciana i a una fallida del sistema bancari valencià. Anys d’opulència fanfarrona (l’«España de las oportunidades», en diria Zaplana) que mostren la part més fosca de la política: la corrupció. Gürtel, Emarsa, IVAM, Innova, Blasco, Fabra, Brugal, Nóos, Taula, Canal 9, Terra Mítica… Són els noms més sonors del mapa valencià de les corrupteles. Saó ho contà i ho denuncià sense embuts.
Pel mes de gener de 2010 (número 345), Vicent Boscà Perelló comença al capdavant de Saó. És el primer seglar que ocupa la direcció de la revista. Boscà representa els temps de resistència ferma i assossegada per evitar el tancament de Saó davant del boicot publicitari de certs poders polítics controlats pel PP. L’etapa de Boscà és també una fase de resiliència en què la revista modernitza el seu disseny, reajusta les seccions i s’adapta a la tecnologia digital. De fet, a finals de 2011 es crea la pàgina web i Saó entra en el món comunicatiu de les xarxes socials. Des de l’any 2010 fins al moment present, la revista ha anat més enllà del cristianisme i del valencianisme progressista que marcaren els seus orígens i ha estat en escolta permanent amb les noves inquietuds i realitats socials, polítiques i culturals del primer terç segle XXI.
Les seccions de Saó han anat variant amb el pas del temps, de les quals es fan responsables membres del consell de redacció i alguns dels col·laboradors més implicats. Hi predomina un esperit de renovació, canvi i ampliació de continguts. En els darrers anys de l’actual etapa s’estan mostrant –en paper i per Internet– les diverses realitats del món vistes amb un prisma valencià obert, crític i analític en les seccions «Editorial», «Ciència», «#compol», «#Postals», «Natura culta i sagrada», «Entrevista», «Societat», «Art i Cultura», «País literari», «Teologia i Societat», «Plaça de l’Església» i «A peu de pàgina», «Cinema», «Cròniques del país ocult», «El repunt», «En nom de la natura», «Diari d’un confinat perplex», «Quadern de tornada», «Reflexions insulars», «Teatre», «Un país d’històries», «Vora séquia» i d’altres.
Un salt tecnològic i informatiu de Saó ha estat la seua adaptació a les noves tecnologies digitals de la comunicació, cosa que ha permés superar la periodicitat mensual per a oferir una informació diària actualitzada mitjançant una selecció d’articles de cada número, que es publica regularment en la pàgina web (https://revistasao.cat/). Aquest canal comunicatiu recolza també amb la informació transmesa cada dia a través de les xarxes socials X, Instagram, Whatsapp i Facebook
La complexitat del món actual exigeix una mirada més instantània a través de les xarxes socials i una altra de més assossegada mitjançant el suport paper. Més enllà del suport per on es transmet la informació, però, allò que dona signe d’identitat a Saó és pràctica d’un periodisme de qualitat i d’aprofundiment. Sols així podrem entendre una societat valenciana i planetària clavillada de dalt a baix per la Gran Recessió de 2008, la brutal globalització neoliberal que exhaureix el planeta i accentua la pobresa i les desigualtats, l’impacte de la pandèmia de la covid-19, la revolució digital i de la intel·ligència artificial, el retorn a la política internacional de blocs de superpotències amb les guerres d’Ucraïna i Israel com a teló de fons, la crisi climàtica per l’escalfament global, la crisi de les democràcies representatives i l’ascens de l’extrema dreta i dels discursos de l’odi. Temps convulsos i de crisis que Saó no deixa d’explicar.
En l’era Internet i de la globalització, on les notícies dels mitjans de comunicació arriben instantàniament a tots els llocs del planeta, Saó no oblida els seus valors fundacionals i mostra sempre una especial sensibilitat cap a les víctimes de les guerres, la fam, la pobresa, les nacions oprimides, la tragèdia d’Àfrica, el sofriment dels immigrants i dels refugiats, la crisi ecològica mundial provocada pel canvi climàtic… i un llarg etcètera de qüestions.
Doble incomprensió
En la seua llarga història, Saó ha patit una doble incomprensió. Una procedia del rebuig intransigent de la dreta representada en la jerarquia eclesiàstica, del blaverisme i de la dreta política i social, que hauria pogut ser la destinatària del missatge cristià de Saó, però no ho va ser pel seu rebuig constant a la normalització del valencià. La segona incomprensió prové de l’esquerra social agnòstica, la qual sol mostrar una actitud commiserativa amb Saó, que la veu com una revista de capellans presentables, però al cap i a la fi capellans, malgrat que la informació purament religiosa és minoritària en la revista. Malgrat això, Saó ha aconseguit la col·laboració de rellevants periodistes, escriptors, professors, artistes, intel·lectuals i professionals del món de la cultura, la política, la universitat, les arts escèniques del País Valencià, tant del valencianisme con d’altres corrents de pensament democràtic. La nòmina de col·laboradors i col·laboradores és molt extensa, com podem apreciar en aquest número especial. Sols han quedat exclosos d’escriure en la revista l’extrema dreta intolerant defensora d’un ultranacionalisme espanyol excloent i aquells que propugnen la violència, la intolerància i la repressió de les llibertats democràtiques.
Entre la resistència i la resiliència
La consolidació de Saó no ha estat un camí de roses. Entre 1976 i 1983, Saó arrossegà pèrdues econòmiques, tancava cada any amb dèficit i foren les aportacions econòmiques personals dels membres del consell editorial les que cobriren les pèrdues. Serà en l’exercici de 1984 quan Saó supera per primera vegada els números rojos i tanca l’any sense pèrdues econòmiques. A partir d’ara i en els anys successius, la revista tindrà un pressupost positiu de manteniment, no amb grans beneficis però almenys sense deutes.
Allò que més ha fet trontollar la supervivència de revista ha estat la discriminació publicitària, els vetos i fins i tot l’anul·lació de subscripcions institucionals protagonitzades per dirigents de la dreta. L’arribada d’Eduardo Zaplana i els posteriors governs de Francisco Camps i Alberto Fabra, així com el govern municipal de València presidit per Rita Barberá, van marcar un temps de sequera que es va caracteritzar per la retirada dels ajuts a la premsa en valencià i la suspensió de subscripcions a organismes públics, entre altres l’Hemeroteca Municipal de València, que deixà de rebre Saó durant uns anys.
En 2007, la revista tenia una tirada de 3.500 exemplars, gràcies a la suma dels subscriptors, la venda en llibreries i del conveni signat amb la Generalitat pel qual Saó arribava als organismes públics, com ara biblioteques i instituts. Però en 2009 la Generalitat cancel·là el conveni i abocà la revista a una crisi sense precedents. A l’estiu de 2010, la revista va haver de reduir el tiratge a 1.200 exemplars.
Entre 2008 i 2015, Saó i la resta de mitjans en valencià van patir una forta davallada. El Consell presidit per Eduardo Zaplana va anul·lar les ajudes a la premsa i ràdio en valencià que havia enllestit l’anterior govern socialista. Després vingueren les sancions econòmiques de l’executiu de Francisco Camps contra Acció Cultural del País Valencià (ACPV) per a obligar l’entitat a tancar les emissions de TV3 i Canal 33 en terres valencianes, fet que tingué lloc el 17 de febrer de 2011. La ignomínia va culminar amb el tancament de RTVV per acord de les Corts Valencianes del 27 de novembre de 2013, per la majoria absoluta del PP. Tancava amb un deute de més de 1.200 milions d’euros i un ERTO que afectava més 1.190 treballadors. Uns mesos després, al gener de 2014, ACPV suprimia les emissions de Catalunya Ràdio al territori valencià per ordre del Ministeri d’Indústria amb el vistiplau del Consell en el marc d’una política antivalenciana i d’aïllacionisme lingüístic amb l’espai català de comunicació. La desaparició de RTVV i dels mitjans audiovisuals de Catalunya ha estat un dels majors atemptats a la normalització del valencià en temps democràtics.
Paral·lelament a la caiguda d’aquests grans mitjans autonòmics, entre 2008 i 2015 van tancar almenys 50 mitjans en valencià, 35 dels quals (70 %) d’abast local i comarcal. En alguns casos, la cloenda es va produir per decisions polítiques arbitràries o per discriminació publicitària d’institucions governades per la dreta.
Actualment, l’accés de l’extrema dreta al govern de la Generalitat i un bon nombre ajuntaments, després de les eleccions autonòmiques i locals del 28 de maig de 2023, està provocant una onada de censura i discriminació a artistes, revistes en valencià i iniciatives culturals, les quals han vist coartada la seua activitat i creativitat amb prohibicions arbitràries que atemptem contra la llibertat d’expressió, els valors democràtics i els drets lingüístics dels valencianoparlants. Una ofensiva d’intolerància, discriminació i odi en àmbits tals com la defensa de la memòria històrica, la premsa en valencià o la realització d’actes culturals. Pel que fa a la premsa, en tenim quatre exemples greus. Al setembre de 2023, el regidor de Cultura de Vox de l’Ajuntament de Borriana retirava les subscripcions a les revistes El Temps, Cavall Fort, Llengua Nacional, Enderrock i Camacuc. Posteriorment, al desembre del mateix any, el govern de l’ajuntament del PP-Vox de Montserrat repetia l’operació anul·lant la subscripció de la biblioteca municipal a les revistes Camacuc i Saó. Una decisió que els directors de les dues revistes qualificaren de «sectària i d’odi cap a la llengua». De la mateixa manera ha actuat la regidora de Política Lingüística de Vox de l’Ajuntament de Torrent amb la retirada de la subscripció a la revista Camacuc. I al febrer de 2024, Vox d’Albal retirava la subscripció d’El Temps a la biblioteca. Afortunadament, en el cas de Borriana, la pressió de la societat civil ha provocat la fi del segrest de les revistes en valencià, però Montserrat, Torrent i Albal no han fet marxa enrere.
Malgrat els entrebancs, Saó ha subsistit amb dignitat gràcies les persones que fan la publicació i als lectors que valoren els seus continguts. La capacitat de resiliència de Saó és sorprenent i meritòria. En successives ocasions ha sabut continuar projectant-se al futur a pesar de condicions negatives que ha trobat en el camí.
El «Quadern» monogràfic de Saó
El mateix any de la seua fundació, Saó introdueix en cada número l’anomenat «Tema central», que serà el precursor del que a partir de 1987 es dirà el «Quadern» de Saó. Els Quaderns són suplements monogràfics que analitzen en profunditat problemàtiques concretes del País Valencià i d’altres parts del món. Són elaborats per especialistes en la matèria, en la majoria de casos els millors experts del País Valencià en els temes que tracten. Són el que Michel Foucault anomena «intel·lectuals específics» o experts en matèries concretes enfront al clàssic «intel·lectual universal», que és una mica la consciència de tots.
Els vora 500 Quaderns que ha editat Saó al llarg de la seua història són una finestra oberta al món, una acumulació de sabers que ha configurat un patrimoni cultural i bibliogràfic de gran valor per a la societat. Els Quaderns també delaten el tipus de periodisme que practica Saó: un periodisme que propicia el debat d’idees, amb vocació de servei a la ciutadania.
Aquests monogràfics, a més de la vàlua en el moment de la seua publicació, tenen una gran importància documental i d’estudi, ja que són una bona font bibliogràfica per a estudiosos de diverses branques. Els articles dels Quaderns són petits assaigs que analitzen en profunditat qüestions concretes aplicant metodologies d’anàlisi pròpies de les ciències humanes i socials. Els Quaderns acosten al lector tant qüestions del passat com del present, des de la història, la llengua i la literatura, passant per la política actual, l’economia des de diversos camps, la ciència, la geopolítica mundial, fins a arribar a temes estatals i internacionals candents, qüestions socials, sanitat, medi ambient i ecologia, religions, manifestacions culturals diverses, reivindicacions nacionals arreu del món, ideologies i pensament… A través dels Quaderns es poden veure les inquietuds, els conflictes, les transformacions polítiques i socials i les tendències culturals dels darrers 48 anys que han viscut la societat valenciana i altres parts del món.
Els Quaderns, com hem dit, s’han especialitzat principalment en qüestions valencianes. Des d’aquests suplements monogràfics s’han divulgat molts fets de la història i la cultura valencianes en un sentit ampli i vertebrador. La cultura valenciana com a conjunts de sabers, creences, patrimoni, costums, tradicions. En l’editorial del número 21 «¿Som valencians? ¡Sí!» (setembre-octubre 1979), la revista deixa clara una de les seues línies editorials que segurament més aportacions positives ha donat a la societat. En reproduïm un fragment:
«És hora de superar tòpics i eslògans. Cal mamprendre una tasca personal i silenciosa d’estudi i reflexió. Hem de conéixer a fons la geografia, la història, la llengua, les estructures econòmiques, socials, polítiques, etc., del nostre país. Conéixer-ho pels llibres, que gràcies a Déu hi són a l’abast de tothom, i en la realitat. Hem de fressar les nostres valls i muntanyes, visitar els monuments històrics i artístics que tenim, valorar les peculiaritats de les diferents comarques i pobles, parlar amb la gent, crear llaços de germanor… En una paraula, recórrer el País Valencià de dalt a baix –“el camí”, del qual ens parla Vicent Rosselló–, aprendre a veure’l com una unitat que, malgrat l’esquarterament provincial del segle passat, encara es pot recompondre».
Aquesta concepció enllaça amb una altra línia editorial que en Saó tindrà una importància cabdal: el fet comarcal. Saó és fermament comarcalista. Les comarques valencianes sempre estan presents i són reivindicades. Les comarques són per a l’equip de la revista una forma de vertebrar culturalment el País Valencià, un engranatge més de l’autonomia per a la cohesió i vertebració del País Valencià. I són també espais territorials d’estudi i d’informació que la revista ha sabut plasmar en diverses seccions informatives i sobretot en els Quaderns monogràfics dedicats a les comarques, on cadascuna és tractada amb més cura i amplitud.
En definitiva, bé siga en articles de seccions concretes («País», «Terres i gent», «Art i Cultura», «Llibres» i altres més) o bé a través dels Quaderns, Saó ha realitzat una tasca ingent de recerca i foment de la cultura valenciana i del patrimoni històric i sociocultural valencià que abracen tots els camps del coneixement.
Periodisme de qualitat i profunditat
Tot i ser una revista d’inspiració cristiana, la temàtica religiosa no és la majoritària. Saó tracta especialment temes de cultura, política, societat i història del País Valencià i d’arreu del món, continguts que ocupen la major part de l’espai redaccional. La revista ha experimentat una evolució en aquest sentit: inicialment, els articles de reflexió religiosa ocupaven una bona part de l’espai de la revista. Durant els anys 1976-1978 la temàtica religiosa representava el 39 % de la publicació, enfront d’un 61 % de continguts de temàtica política, cultural, social i econòmica. Això ha canviat amb el pas del temps. De fet, si fem una anàlisi detinguda dels Quaderns editats en el període 1987-2001 (un total de 153 números), podem observar que sols el 12,40 % dels articles publicats fan referència a l’Església i a qüestions religioses, mentre que la resta d’articles (el 87,6 %) tracten temes generals tant del País Valencià con d’altres llocs del món.
Saó és una revista d’informació general, d’anàlisi i reflexió especialitzada en temàtica valenciana que practica un periodisme d’aprofundiment. Saó cultiva principalment els gèneres periodístics de l’article, l’opinió, l’anàlisi, el reportatge i l’entrevista en profunditat. Destaquen també els monogràfics de Saó, que són números especials dedicats exclusivament a un personatge o tema rellevant valencià.
A més, Saó Edicions va més enllà i és també editora de llibres: ha publicat més de 40 títols majoritàriament de temàtica històrica, religiosa, lingüística i social del País Valencià. En paraules de Josep Maria Jordan Galduf, la trajectòria de Saó es resumeix en «una tasca ben seriosa, oferint debat obert sobre temes socials, culturals i religiosos, que li han fet guanyar un prestigi innegable».
Els valors progressistes i les reivindicacions de Saó continuen vigents, tant els de caràcter valencianista com aquells que fan referència a l’Església, la vida política, l’economia i la societat valenciana en general i el món. Al llarg de quatre dècades han escrit en Saó els periodistes i la intel·lectualitat valenciana més compromesa amb el redreçament del País Valencià. El secret de la permanència de Saó en el temps obeeix al fet d’haver sigut capaç de fomentar el diàleg entre la fe i la cultura, i més en concret amb la cultura valenciana. I com afirma el meu amic i catedràtic de periodisme Francesc-Andreu Martínez Gallego, «Saó no va caure en una terra en saó, però de segur que ha contribuït a assaonar eixa terra».
Revista número 500. Març 2024.
