La revista degana en valencià

6. Hi ha massa ‘pa’ tots.

22/09/2022

Paratge natural de la Hunde. Ayora (El Valle de Cofrentes-Ayora).

Sofia Prada Segura

Si teniu costum d’agafar el tren de rodalies de Xàtiva a València de ben segur que coneixereu l’expressió «com a sardines» i no és pel líquid element on viuen, sinó per la densitat humana que es concentra a moltes hores del dia als seus vagons. I no estem parlant d’èpoques concretes com les disparades de València en Falles (gran aventura pujar al tren), sinó a l’hora de treballar habitualment o quan falla algun comboi, que passa a vegades. I en arribar al centre de la Capital del Túria, els rius de persones que van a comprar, a la feina o als estudis, a desdejunar, a esmorzar…, poden ser considerables.

Aquesta experiència que ratlla en l’espiritualitat, no la tenen tots els mortals. Si us separeu de les grans concentracions de població que hi ha a les conurbacions de Castelló-Vial-real-Borriana, València i àrea metropolitana o Alacant-Elx. Si ens acostem a Catadau, Artana o Asp, la vida canvia. I si tenim ganes de viatjar i ens allunyem una miqueta més, és totalment diferent la percepció de l’estrés a Albatera, Bolbaite, Eslida o Cervera del Maestrat. I més encara a Ayora, on passa aquesta aventura.

El Tío Andrés s’havia dedicat tota la vida al camp. I a través d’herències i herències havia reunit un grapat de camps molt disseminats per la serra de Palomera, La Hunde, La Hoz i l’Estret del Sabinar. Allí plantava i recollia el que podia: cereals, oliveres, pomeres i ametlers. La dona s’havia mort, però li quedaven tres fills que el visitaven. Una vivia a Cofrentes, un segon a Jarafuel i la tercera a Almansa. Sempre que s’ajuntaven de forma total o parcial, els deia:

—Vosaltres feu vida, perquè quan el pare falte, hi haurà massa pa tots.

I així visita rere visita.

Un bon dia, agafà el que semblava un bon refredat i se li va complicar. Aleshores van avisar els tres fills i els va dir:

—Mireu fills, el pare està molt malalt i prompte es morirà. Així que, simplement volia dir-vos que quan em muiga, em podeu agafar la clau que sempre porte a la butxaca del pantaló. Quan ja tingau la clau,  aneu a la caseta que hi ha a prop de Castellar de Meca, i allí hi haurà massa pa tots. Ja ho veureu!

Els deu dies següents, els fills tractaren al pare d’una manera especial. I sempre que podia o li ho preguntaven, el pare els deia:

—Vosaltres feu vida, perquè quan el pare falte, hi haurà massa pa tots.

Arribà un dia que el pare es posà molt malalt. Un dels fills li digué: —Pare però on està això que diu?

El pare els reuní altra vegada als tres i els digué:

—Vosaltres feu vida, perquè quan el pare falte, hi haurà massa pa tots.

Arribà el tràgic moment de la mort d’Andrés. La filla major li agafà la clau de la butxaca i els tres es dirigiren cap al Castellar de Meca, fortalesa ibera tallada en pedra, molt a prop de la caseta

Una vegada els tres allí, obriren la porta. Allí no hi havia res, solament en un racó hi havia una «massa», d’aquelles de fusta que s’utilitzaven en aquella època per a picar els cereals a la llacuna de San Benito. Els tres fills es quedaren mirant-se i un d’ells digué: «Ostres, com ens ha enganyat!». La filla menuda es quedà plorant en un racó de la caseta. Ella sabia que no havien tingut cura de son pare com realment mereixia, ja que sempre havien estat ocupats i mai havien tingut temps per a ell.

La vida és efímera i no som conscients de la seua brevetat. Sovint perdem el temps en debats o discussions sense trellat. Inclús ens atrevim a fer-nos mal entre les persones que estimem, sense pensar que l’endemà ja no les podem tindre. A qui no li ha passat de demanar una recepta de cuina a sa mare, o preguntar-li alguna cosa a son pare, i primer han faltat i ja no hem pogut aconseguir aquesta informació?

Procurem gaudir de la companyia dels qui estimem i canviem les prioritats. Potser la cultura oriental ens podrà ajudar, i també l’occidental amb una bona lectura. Segurament, la convivència ens ajudarà a compartir sentiments i paraules que cadascú interpreta segons les seues idees prèvies, però hem de tindre en compte que la nostra lectura no és l’única possible. I, massa pa tots pot representar coses molt diferents.

Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Sofía Prada Segura

A partir d’ara, tots els mesos, apareixeran unes noves històries a Saó Digital que ens narraran amb optimisme, humor i ironia aspectes quotidians i ens ajudaran a conèixer i disfrutar del nostre país a través de totes les comarques Estaran numerades per si les vols col·leccionar.

També podrem gaudir dels nostres parlars a través dels àudios amb diferents accents.

I si t’agraden, en pots trobar moltes més a:

RAMIRO ROCA, Enric (2016): Una ribera d’històries. Alzira: Reclam Editorial

RAMIRO ROCA, Enric (2019): Un país d’històries. Aproximació literària a la geografia del País Valencià. Castelló de la Plana: Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I, i .

Inscriu-te al nostre butlletí

Top