7. Cocodril a Riba-roja de Túria!

Conta una llegenda ovamba que a l’Àfrica no hi havia cocodrils, sinó que els dugueren de Riba-roja de Túria. Aquest poble del Camp de Túria, a l’igual que Benaguasil, conreaven arròs fa molt de temps. El riu i les quatre séquies: la Mare, la Mitjana i l’Escorredor (zona nord) i el Quint (zona sud) mantenien l’aigua i la humitat. Els camins s’engalanaven de moreres, la taronja continuava a la Xina i la marjal era el paisatge principal de la comarca a la vora del riu, a més de les muntanyes. En aquest panorama, el cocodril era l’animalet de companyia habitual entre les famílies agrícoles. El seu aspecte era semblant a l’actual però totalment llis, lluent i de color groguenc, pot ser per la seua dieta a base de paella.

Ell estava molt orgullós i es lluïa durant tot el dia, causant sensació a propis, a estranys i als de Loriguilla. La seua docilitat i força eren famoses per tot arreu. És cert que de vegades podia resultar lent però ho compensava per la seguretat en fer tot allò que se li encomanava. Igual transportava persones que suportava cabassos de pedres, eines del camp o l’orxata de “El Tendre” que la distribuïa des de feia segles. A més a més, la seua intel·ligència feia que al marcar-li un camí, l’animal mai s’equivocara i sempre arribava a la seua destinació. Era una mena de robot programable.

Per això dia rere dia era més admirat per tots els pobles de la comarca i de l’estranger. Així que el cocodril anà substituint el seu treball de càrrega per una funció més social i protocol·lària. Cada vegada anava menys a treballar i més a les festes i esdeveniments polítics i esportius, convertint-se en un exemple de vida lleugera i alegre, eixint a les tertúlies i als programes rosa.

Cada dia la seua fina pell daurada relluïa amb més esplendor, i ja començaren a considerar-lo quasi un animal diví, fill del Sol i de la Lluna, doncs reflectia per igual la seua llum i claror. La fama arribà a oïdes del Gran Zimbabwe que va construir un imperi africà durant el segle XII. Per a demostrar el seu poder, vingué al poble i s’emportà a tots els cocodrils, pagant el seu pes en or. Absolutament a tots. Però el canvi de clima al país africà féu que a tots ells se’ls tornara la pell aspra i rugosa, acolorint-la amb el verd de la selva per mimetisme. El monarca, decebut, els va llançar tots als rius del Congo i Costa d’Ivori.

És per això que actualment, aquest animal que sempre ha estat tan orgullós de la seua pell daurada i lluenta mai es recuperà de la vergonya i la humiliació. Aleshores, quan la resta dels més o menys animals se li aproximen, es submergeix ràpidament en l’aigua i tan sols deixa veure els seus ulls i els seus orificis nassals sobre la superfície. I de tant en tant, encara mossega a algun desvergonyit que s’aproxima massa.

Intentem no semblar-nos massa al cocodril. Respectem el nostre entorn i intentem conviure amb ell, tenint cura de les seues espècies vegetals i animals. Qualsevol canvi alterarà l’ecosistema i repercutirà negativament en nosaltres, doncs trencarà l’equilibri que històricament s’ha produït.

Igualment, la nostra autoestima no és convenient portar-la a l’extrem perquè de l’admiració es pot passar ràpidament a l’enveja en un país tan sensible com el nostre que talla el cap a la majoria d’aquells que intenten despuntar un poc, en lloc d’enaltir-los i apreciar-los.