Tens 0 productes a la teua cistella
14/12/2022
Canal, barca i marjal. Al fons, el Perellonet. El Palmar-València (l’Horta). Maria Amparo Ibáñez Barberá
A l’hivern valencià no sempre fa fred però de vegades fa molt de fred. Aquell mes, però, va fer tanta gelor que va glaçar completament l’Albufera. Sí, sí, sí, tot el llac es va quedar com una panna. Al principi fou tota una festa i només isqué un poquet el sol alguns atrevits anaren a fer-se fotos, la gent es llançà sobre el llac a patinar i passar-ho d’allò més bé.
Dora, vivia a una casa de postes molt a prop del port del Palmar, un habitacle que es convertiria amb el pas dels anys en un preciós restaurant. Allí gaudia d’una visió espectacular perquè tot és pla, amb les barques descansant als sequiols amb ganes de poder eixir al llac. Xavi, el seu fill, tenia pocs amics perquè la distància al poble no permetia massa contacte, però un diumenge de feia mesos havia congeniat amb un xiquet de la capital. Els seus pares havien anat a tastar el famós suc d’anguila, i com no li feia massa gràcia se n’anà vora el sequiol… i es van conéixer. Feren bona lliga i avui tornava a vindre Salva amb els seus pares.
Xavi ho tenia tot preparat. Quan arribara, anirien pel camí de l’Estell, continuarien pel de l’Establiment, per a seguir per de la Rata i finalitzar en el de l’Illa. Al tornar pegarien un mos, i anirien a pescar, o intentar-ho almenys, doncs no s’havia gelat del tot. I així ho van fer.
Només arribà l’amic, feren una bona excursió fins l’Albufera. Patinaren, menjaren no res i de vesprada se n’anaren a la séquia de la Reina. Portaven una rudimentària canya, però això no va ser obstacle per a pescar llisses i alguna tenca.
De sobte, el gel es clavillà i Salva va caure al forat. Reaccionà nadant cap a la vora, però l’aigua estava molt freda i no tenia prou forces per aproximar-s’hi. Per la seua banda, Xavi també reaccionà ràpidament, estirà unes branques d’una salguera que hi havia a la vora i en un tres i no res, confeccionà una corda, i la llançà cap a Salva. Aquest la prengué amb força. Xavi estirà amb tota la seua ànima al temps que pegava crits de socors. Al final va aconseguir salvar el seu amic.
Tot solucionat, arribaren familiars i veïns alarmats pels crits a l’igual que ho fa la policia a les pel•lícules. Uns abraçaren als xiquets i els altres comentaren en veu alta l’admiració per aquest menut tan valent i es feien creus de com havia tingut tant de valor per salvar-lo i arrossegar-lo cap a terra.
.- Com ho has pogut fer? És impossible amb el fred que fa, el gel que esvara i el pes del xiquet!
Però Xavi no reaccionava davant les preguntes i a dures penes podia respirar. A la fi, un senyor de corbata i abric llarg amb el cabell blanc i despentinat, prengué la paraula i va contestar:
-Jo sí que sé com ho ha fet.
– Com? –preguntaren tota la coral de personal al temps que es feia un profund silenci.
– És molt senzill. No hi havia ningú per a dir-li que era impossible.
Eixe home era Albert Einstein. I fou un dels seus millors dies, pel suc d’anguila i per aquesta aventura.
La vida et dona sorpreses, sorpreses et dona la vida. A sovint, som massa conscients de les nostres limitacions i algunes vegades inclús ens autocensurem i dibuixem una imatge molt pobra de les nostres possibilitats. Això ho saben molt bé alguns grups de poder que provoquen el pessimisme en els altres, a través del domini que tenen dels mitjans de comunicació. No hem d’enganyar-nos i passar-nos d’il•lusos, però entre un camí i un altre hi ha molt de tros per a poder ser optimistes i creure que podem superar molts moments difícils i que podem aconseguir moltes fites que semblen impossibles als que no ho intenten.
Enric Ramiro Roca (enricramiroroca@gmail.com) amb la col·laboració de Maria Amparo Ibáñez Barberá i Robert San Canuto Stevens. El Palmar-València (l’Horta)
