9 de què?

Radiografia escrita d’un 9 d’octubre.

Ho deia l’altre deia Xavier Aliaga i era cert: la tragicomèdia valenciana continua com sempre. I el 9 d’octubre, com a pastís o acte gran d’aquesta representació, també. O quasi. Enguany, per a ser honestos, sí que n’hi havia, de novetats. No massa pel costat eroticofestiu de la capital, clar: tot i que més calmada que l’any passat, l’extrema dreta continua ben acomodada a banda i banda d’un recorregut berlanguià –himne hispànic i tricorni inclòs–, recordant que som més Espanya que ningú i identificant mentrestant els traïdors al Règim, normalment situats entre l’esquerra i el valencianisme. Aquests davallen pels carrers en comitives xiulades sovint, aplaudides de vegades i amenaçades de mort de tant en tant mentre fan com que somriuen –dientes, dientes, que es lo que les jode–; sobretot els alts càrrecs, que han convençut les seues bases que cal agafar el blau i ocupar per fi un espai al matí alhora que canvien el relat que els condemnava a l’ostracisme públic. Potser no és mala idea. Tot plegat, una processó kitsch, huitcentista i pretesament cívica que assaja una normalitat inexistent encara, ben simbolitzada per la senyera que no s’agenolla davant ningú, d’un país que s’ha agenollat davant tanta gent que ha sabut convertir la seua festa nacional –?– en el parc temàtic dels enemics més declarats de la seua sobirania. Té mèrit, la veritat.

Ara les novetats. Hi havia, molt solemne, l’acostumat acte a la sala daurada de la Generalitat: les Altes Distincions lliurades enguany a Carmen Alborch, l’Aquarius o Paco Muñoz, entre d’altres, i els també acostumats discursos melodramàtics sobre l’autogovern i el “finançament”, mantra que porta camí d’esdevindre Mite, com la paella i l’esmorzar amb olives xafades. Però sí, novetats: el Poder Valencià havia aconseguit que vinguera el president de l’Estat! En resum, més o menys, el boato ha acabat amb Pedro Sánchez fent-li la campanya a Ximo Puig i Ximo Puig fent-li la campanya a Pedro Sánchez, algú de Ciudadanos recordant en el piscolabis que d’acord però que tots som espanyols i Isabel Bonig cridant intentant que la reconeguera algú, no com a Mònica Oltra, que és fallera i la coneix tot el món, per a tranquil·litat electoral de Compromís. I hi havia també À Punt, tornada d’entre les cendres uns anys més tard amb un programa especial amb moltes coses bones –la pluralitat i la invitació al reputat historiador Vicent Baydal per a comentar l’acte, per exemple–  i d’altres de no tant, com la dicció inefable d’algunes reporteres a la vora de l’atac al cor, transmetent una normalitat fingida, amable i histriònica, centrada quasi exclusivament en la ciutat de València, amb una heroica connexió amb Castelló de la Plana, record d’altre temps.

Però el temps també passa i arriba la vesprada –ai, la vesprada–, amb l’ambient enrarit per les escandaloses agressions feixistes de l’any passat i amb una convocatòria antifeixista per a enguany entre d’altres consentides per la Delegació del Govern amb l’únic objectiu –pensarem si som mínimament espavilats– d’obstaculitzar o rebentar directament aquesta. I passà el que havia de passar: molta gent, moltes banderes i moltes consignes. Quanta gent, quantes banderes i quantes consignes feien referència al País Valencià? Seguim, que la caixa dels trons no cap ací. L’èxit numèric de la convocatòria, en tot cas, no pot ocultar una realitat molt preocupant: els milers manifestants passegen el carrer Xàtiva i Colon de València ho fan envoltats de policia, blindats de principi al final en un desplegament quasi militar, que els més vells no recorden. Que això fóra conseqüència de la reflexió a temps d’un delegat de Govern d’un PSOE decidit a evitar més errades o de la intercessió divina no m’interessa. El que m’interessa, sincerament, és que sembla que s’ha institucionalitzat que una certa part de la societat valenciana, la que de diverses formes entén la valencianitat com a una idea no necessàriament lligada –i subordinada– a l’espanyolitat, només pot manifestar-se amb cordó policial de pel mig per a evitar el seu linxament. “Normalitat”, han titulat alguns diaris. Si la normalitat és convertir València en Ciudad Juárez cada 9 d’Octubre i que España2000 s’ho passe com en Port Aventura, doncs què volen que els diga. De sobte, per cert, arriba el final del dia, i amb ell la pregunta: però què hem celebrat hui?  El 9 de què?  Hi ha qui ha aprofitat per a anar a la platja…