9 d’octubre i 12 d’octubre

08/10/2020

L’atzar històric ha dictaminat de manera inapel·lable que les festes nacionals valenciana i espanyola estiguen una al costat de l’altra en el calendari, coincidència feliç o infeliç que té, principalment, dues conseqüències. La primera -i més important- és que els valencians i les valencianes, segons com els altres atzars igualment inapel·lables de Gregori XIII i els convenis laborals determinen, podem, de tant en tant, anar-nos-en de pont. O quedar-nos a casa més frustrats encara perquè el nostre compte corrent dins d’aquest sistema d’estat del benestar (?) no ens ho permet, que sol tractar-se de la majoria.

La segona coincidència és la que ens posa -als valencianistes, els altres ni en tenen ni falta que ens en fan- davant d’un paral·lelisme, una contradicció i un dilema. Celebrem el 9 d’octubre, però no celebrem el 12 d’octubre? La resposta més senzilla -i que, ben mirat, hauria de ser plenament suficient- és aquella que deixaria el tema tancat perquè una és la festa valenciana i l’altra és la festa espanyola. I si no celebrem la festa nacional de Burkina Faso, menys encara ens dóna la gana de fer-ho amb la de l’Estat que ens ocupa. Ara bé, com que això -d’una manera igual de senzilla- no ho podem dir, llavors hem de fer una miqueta d’equilibrismes argumentatius i ideològics, per la qual cosa enguany hem decidit eixir al rescat del pobre i resignat valencianista que no sap com eixir-se’n dialècticament aquests dies del tràngol que li fa passar la posada en evidència d’aquesta hipotètica contradicció. I no, es mire com es mire, no és el mateix. A la faena, doncs.

D’entrada, cal acceptar l’evidència -la qual, d’altra banda, no s’ha negat mai, dins del valencianisme contemporani-: la conquesta jaumina fou un genocidi, sí, i, en aquest sentit, si el Conqueridor no va exterminar tots els musulmans que es va trobar a les terres del que a poc a poc es convertia en el regne de València fou, ras i curt, perquè ja no li quedava tropa amb què repoblar-les, després que la demografia de la Corona estigués més que exhausta, una vegada s’havia acomplit el mateix procés amb les illes Balears i Pitiüses. Més enllà de tota la retòrica que el sistema posat en marxa per Jaume I podia estar avançat per a l’època, el segle XIII és el segle XIII i és absurd mirar-lo amb els ulls del XXI en què ens trobem. Si avui tornàs a la vida l’estàtua de Jaume I que hi ha al parterre de València, no només estaria més que feliç amb la descripció de la seua campanya que havia fet la Generalitat per a l’anunci oficial del 9 d’octubre, sinó que, a més a més, no tardava un minut a embarcar-se cap a terra santa a lluitar la croada global neocon contra l’infidel. És més que obvi, però també cal dir-ho.

Per això, com a valencianista, sempre m’he sentit incòmode amb la celebració del 9 d’octubre, tot i que, és de veres, es tracta d’una festa cívica amb un gran arrelament i segles d’antiguitat. Tanmateix, el nacionalisme banal en què cau qualsevol institucionalització d’aquests símbols patriòtics és molt perillós i, per tant, cal dur-ne cura, en la seua dosi i administració. Si fórem un Estat independent, l’alternativa seria molt senzilla: el dia de la independència o el de la proclamació de la nostra Constitució. Sense més problema i nacionalment banal per aclamació. Com que no ho som, el camí que personalment preferisc és el d’establir una diada nacional reivindicativa; és a dir, el mateix que va triar la Catalunya contemporània. Així doncs, el 25 d’abril seria el moment ideal per recordar i recuperar els dos factors que s’uneixen en la data: que volem ser una nació, com ja ho vàrem ser en el passat, i les raons històriques i projectades en el passat que fan que ara mateix ens ho impedisquen.

Dit això, hi ha una diferència molt gran -fonamental- entre el que celebren els espanyols el 12 d’octubre i el que celebrem els valencians el 9 d’octubre. Si bé el genocidi ve a ser el mateix, només amb les magnituds com a variables, no és el mateix la manera en què es projecten en el present. Fet i fet, el Día de la Raza (sic, fins fa quatre dies) és tota una glorificació i una exaltació imperial i colonial, amb desfilades militars, cabres i senyors que manen en el present perquè papà va dipositar una llavoreta en mamà. Espanya no només no ha fet crítica i reflexió del que va suposar la conquesta d’un altre continent, sinó que continua sense pondre’s el sol en els discursos i ideologies oficials.

Que hi ha una part de tot això en el 9 d’octubre és innegable. Com a correlat espanyolista de la Reconquista, és evident. Un episodi regional més enmig d’una epopeia nacional, ja que Espanya era -i és- cristiana i el cristianisme era -i és- Espanya. Ara bé, no és això, precisament, el que hi veu el valencianisme; de manera contemporània, sense cap però a posar-hi. El que el valencianisme celebra -i reivindica- el 9 d’octubre és que vàrem ser, som i volem ser un poble. El poble valencià que Jaume I va posar la primera pedra perquè es configurara socialment i nacional en el moment en què va fundar el regne de València.

Això és, contra una glorificació de l’expansió, el domini, la colonització i l’extermini de l’”altre”, el que el valencianisme celebra en el 9 d’octubre és que -malgrats tots els malgrats de la història, que no en són precisament pocs- ací encara hi ha qui pensa que els valencians som un poble exactament amb la mateixa dignitat -o mancança de- que la resta de pobles del món. Que encara no ens han aniquilat, que encara existim, ras i curt. Així doncs, si bé no és molt amable ni molt agradable, l’episodi històric que recreem, sí que ho són les raons per les quals ho fem. I per això podem dir molt tranquil·lament que sí, que celebrem el 9 d’octubre, però que rebutgem radicalment el 12 d’octubre. I no només perquè una festa és valenciana i l’altra espanyola, que ja ens entenem.