El 9 d’Octubre fa el toc d’alarma

No vaig viure la Transició. Tampoc els anys trenta. Només els vaig llegir. És per això que tot paral·lelisme amb unes paraules que només són això –paraules– és una mica imprudents, però no puc evitar-los, vist el panorama actual. Perquè el fet és que vaig viure el 9 d’Octubre a València ciutat, i tot –o quasi tot– em va fer recordar les línies escrites al voltant de dos èpoques de la història nostrada tan agressives com decisives. Supose, i això és apreciació personal, que cal continuar escrivint-ho, per si algú, d’ací uns anys, vol saber què passà el 2017 a ulls d’un subaltern espectador de la realitat valenciana.

Un subaltern espectador, qui escriu aquestes línies, que a les dotze del matí se situava ja al cantó de la plaça de l’Ajuntament de València amb el carrer de la Sang, lloc escollit per l’esquerra valenciana –Compromís i, amb menys efectius, Podem– com a punt de reunió. Allà, entre la mar de banderes espanyoles monàrquiques –algunes amb el sagrat cor de Jesús imprés– i senyeres valencianes apegades, esperava la comitiva l’inici de l’anomenada Processó Cívica. Civisme a totes llums inexistent a mesura que avançava el matí. En algun moment sonà l’himne valencià oficial, el de les glòries a Espanya, corejat per la multitud, i en algun moment també començà a davallar la senyera coronada envoltada per les autoritats municipals, alcalde i regidors, xiulats per gran part de la gentada, llevat dels militants i simpatitzants dels partits de l’esquerra, envoltats ja de policia, que aplaudien –“xe que bo, alcalde Joan Ribó”. Al meu costat, un home s’encarava amb un dels reunits, perquè a la seua senyera valenciana posava “País Valencià”: “som Comunitat i Regne”, li deia, “no país, veste’n a Catalunya”.

Era només l’inici, però, perquè una vegada encetada la marxa, i ja col·locats tots els partits i organitzacions en el seu respectiu ordre, començà el que, segons sembla, era el propòsit real del dia d’ahir, és a dir, l’escridassada massiva, la lapidació pública dels partits que governen l’Ajuntament de València –almenys de dos, davant la no-concurrència del PSOE, que no comparegué llevat de la presència de les seues autoritats, regidors i càrrecs, al voltant de la bandera. Així fou a la plaça de l’Ajuntament i al carrer de la Pau fins la plaça d’Alfons el Magnànim, un recorregut en què el crit majoritari –no minoritari, compte– fou l’amenaça –de vegades de mort i tot–, la invitació a l’exili –“fora, fora”, “aneu-se’n a Barcelona” “es el dia de todos los valencianos, no el vuestro”– o els “olés” que la pancarta de Podem hagué de contemplar, obra d’un espontani que, bandera espanyola monàrquica en mà, deslliurava les seues ànsies taurines davant dels de morat, atònits.

Així fou també en un dels cantons de Sant Vicent, on hi havia la festa dels elements més avantguardistes de l’extrema dreta –molts Yomus hi hauria per allà, segurament–, celebració que estigué a punt de tombar les tanques protectores davant la policia antidisturbis, que intentava mantindre l’statu quo del moment –els uns agredits i els altres agressors–, entre més amenaces de mort i promeses de dolor extrem. Al carrer de Sant Vicent i de la Pau no canvià la tònica substancialment, llevat d’algun esforçat manifestant que, darrere de les mateixes tanques, aplaudia discret el pas dels dos partits de l’esquerra allà presents. El fet, i torne a repetir-ho, és que aquelles palmes no eren majoritàries: persones madures, de seixanta o setanta anys, i mares i pares de xiquets menuts, continuaven cridant, amenaçant i insultant, mentre feien voleiar banderes monàrquiques. Gent que, uns segons després, aplaudia entusiasta la marxa d’associacions i partits com España 2000, GAV o alguna distreta escissió carlista que passava per allà.

Al Parterre, dita plaça d’Alfons el Magnànim, més del mateix: invitacions a deixar terra valenciana, preguntes per l’entrepà que rebien gratuïtament els manifestants contraris a ofrenar glòries a Espanya i alguna amenaça més, tot entre el cordó policial que treia aquells hòmens i dones de la plaça i els encaminava al carrer de les Barques, per a un nou “paseillo”, entre alguns vivas a Espanya, braços demanant taxis que no venien i insults precisos –“puta, puta, puta”– dirigits a una de les dones que caminava resignadament. Un festival vintage de feixisme i nacional-catolicisme que durà fins la mascletà de les dos.

Després dels coets i de la calma tensa del dinar, vingué la conseqüència lògica del que s’havia vist al matí, un fet, però, que no havia ocorregut en dècades: els manifestants de la dreta espanyolista, que normalment no fan acte de presència ja farts amb l’àpat matinal, decidiren  rebentar físicament la manifestació vespertina, potser encoratjats per la dosi extra de patriotisme autoritari que els mitjans i les institucions de l’Estat porten regalant-nos des de fa unes setmanes. Aquella convocatòria de la vesprada, tradicionalment duta a terme diversos partits, associacions i sindicats de l’esquerra i del valencianisme, havia transcorregut durant anys sense massa incidents simultanis ressenyables, com volia fer-ho ahir sota el lema “Sí al valencià”, amb crida paral·lela de l’esquerra independentista, sempre tan vistosa i optimista.

Ahir, però, sí que hi hagué incidents. I greus. A les cinc i mitja, el cordó policial ja separava manifestants i contramanifestants, entre més crits i més amenaces. De sobte, alguns dels militants espanyolistes trencaren la línia marcada per la policia i intentaren agredir els allà reunits –amb molt èxit en algun dels casos–, que fugien cames ajudeu-me als carrers propers. La concentració, tot seguit i entre corregudes, colps de puny i de peu, es dissolgué parcialment, i només uns centenars pogueren continuar-la, encara rodejats d’agents i d’un helicòpter que feia voltes insistents al cel, tot fins la plaça d’Amèrica. El recorregut, doncs, acabà convertit en un nou “paseíllo” lunar, extraterrestre i trist. Un policia nacional comentava, seriós, que els ànims estaven “muy caldeados estas semanas”, abans d’allunyar-se en la moto. “Açò no havia passat mai”, em deia més tard un dels joves manifestants, lacònic, mentre encara ressonaven, més enllà, els giravolts de l’helicòpter policial. I no, açò –així, tant– no havia passat mai. El 9 d’Octubre, en certa mesura, acabava de fer el toc d’alarma.

I, de pas, també certificava algunes realitats, ben fúnebres: la primera i més important és que el carrer i el relat nacional és ara més que mai de la dreta espanyolista, ja siga de tendència feixista o nacional-catòlica, que ix cada oportunitat que té a reafirmar-ho amb tots els fastos. Ahir, simplement, augmentaren un grau més, segurament motivats pel gir autoritari del govern de l’Estat, els seus peons i els seus megàfons. No podem oblidar el fet que els que agrediren ho feren amb les mateixes banderes a les mans que pengen en molts dels balcons de la capital –i és a les capitals on es guanyen les partides. També ha quedat clar que l’esquerra valencianista pot governar gràcies a la lluita contra la corrupció, però no té ni el carrer ni el relat: la seua capacitat per a compartir versos lacrimògens d’Estellés és alta i sobradament contrastada, la seua capacitat de mobilització al voltant d’un discurs de poble i d’uns símbols, no. L’esquerra independentista, per la seua banda, sempre lluitadora, coherent però minoritària, continua contribuint a la perplexitat dels uns i dels altres, que no poden deixar de vore els seus símbols com a aliens i llunyans. En tota aquesta barreja, ja ho hem dit, governen els elements més violents i neuronalment inestables. “La calle es nuestra”, poden dir sense equivocar-se. Nosaltres, mentrestant, podem continuar reflexionant.