01/04/2020
Tampoc no cal començar sent gens dramàtic; qui sap si ni tan sols cal començar res, ara mateix únicament cal estar, ésser present i complet. El sol d’abril ens fa companyia al terrat de casa, un sol gens totalitzador que permet que ens arribe una lleu brisa de la mar inhòspita en què s’ha convertit aquest traç blau de davant nostre: preferim seure junts i solitaris a l’aguait de mirades estranyes.
I Es clouen les parpelles
1
Quan Emili Tornavís, en la seua desesperació per no treure el cap de l’habitació i que sa mare el renyés per brut, va decidir-se per l’ampit de la finestra del celobert de la finca del maleït veïnat, aquell mes de juliol de 2013, volia llançar un darrer missatge, ara sí, ben poc discret, després de tota una vida assumint la invisibilitat a què la seua condició d’homosexual -no acceptada per la comunitat, en la seua imaginació, segurament, però, sobretot per l’entorn familiar- l’havia condemnat, i no era altre que el representat pel vòmit que queia parets avall i el renou de mort que l’acompanyava.
Quan sa mare, Rebeca Cadenes, va adonar-se’n del què, ja era massa tard, i, tot i les preses de l’ambulància per fer-se present al lloc luctuós, no va haver res a fer. El deteriorament físic havia arribat a tornar-se irreversible, i darrerament ja deixava anar comentaris, sobretot a la seua germana estimada, en el sentit que millor així, que l’anar-se’n li resultaria més aviat una alliberació, tant de temps vivint sense haver assolit la plena jerarquia i rang complet de gai, contínuament esquivat pel rebuig que havia assumit entre els seus i que no el va deixar ni ser persona, una persona amb una parella del mateix sexe que hagués pogut compartir amb tots els drets la seua malmesa vida, ara gairebé feta miques i escolant-se paret avall del pati de veïns a la tendra edat de quaranta-quatre anys. El veïnat va ser qui, a crits, va haver d’assabentar sa mare que alguna cosa no rutllava, queferosa potser en adobar-se per anar a passeig, i ignorant del renou exagerat que eixia de l’estança del fill, a qui, per cert, feia molts dies que no sovintejava, pràcticament ni el veia d’ençà que s’havia instal·lat a la capital de la comarca, per fer més passadora la seua vida de cercador perpetu d’un bri de conhort emocional, que el seu poble de naixença tan sobrerament li havia arravatat, sobirà.
Una època es tancava amb aquest gest polit i espectacular, la fugida permanent de qui se sent expulsat pel pare alcohòlic i la mare desorbitada, per bé que els amics més íntims d’un temps, perquè del present no en quedava cap ni un amb aquesta atribució, pensaven en altres termes, més aïna condicionats per la tristesa del moment, i hi insistien a considerar el fet com una culminació d’una tràgica trajectòria mancada de decisions pròpies. Òbviament no era el mateix punt de vista que el veïnat havia experimentat durant anys i panys, un plugim de desavinences amb la família continuat, i ara el devessall.
Tant se val si havia estat condicionada o voluntariosament cercada, la mort de l’Emili Tornavís marcava un abans i un després, afitava les distintes maneres de viure el mateix temps, i en l’agonia recordava els dies passats a la finca del rebesavi, les vesprades caloroses dels estius voltats d’olor de tarongina, la bassa dels Tornavís, tan visitada per tothom que hi passés arran, d’una aigua fresca i transparent, just acabada de treure de les entranyes de la vall, com la que omplia les de Cruanyes, Lluïsa, Cambró, Panades, i tantes altres, les classes a les monges, voltat de nines incessantment, i alguns nins aviciats, les tardes amb la mare al passeig, els buits del pare, contínuament absent de casa, enyorant l’heroi que tantes baralles mantenia amb l’amiga i confident, els amics i Eivissa, l’Institut i Mireia, quines riallades, el viatge iniciàtic de la professió qüestionada per la família, la mort del pare, la decisió de partir finalment de la casa pairal i de tot quan la voltava, els amors tèrbols i nocturns, les visites cada cop més espaiades a la llar, la malaltia i la precipitació amb què es desenvolupà, amb prou feines per plantejar-se cap comiat, de qui, de què.
Vivien en un carrer principal del poble, dels de nova planta, la carretera, en una d’aquelles finques on s’havia concentrat el bo i millor de les famílies més reeixides econòmicament d’ençà dels temps de la represa, i en concret ells havien fet fortuna reparant i disposant del transport per carretera de l’or de la vall, la taronja. Aleshores fer negoci era ben senzill si hom no es desviava del camí recte, que no era altre que treballar i estar al solc, encara que amb les butxaques plenes, cosa que no era gens fàcil per als esperits inquiets, fornicadors, bevedors, gent de gesticulació a qui agradava d’acompanyar els vertaderament poderosos, bons de convèncer per fer tabola i ser el darrer d’arribar a casa, cada dia, tots els dies, de taula goluda i gots estirats de color de palla, que calçaven de pell i vestien també de lli, d’acord sempre amb el color setinat i colrat de la pròpia, ben emmorenida i a la vista, vorejada dels penjolls justos i precisos per definir-se a les clares com un nou ric hortera sense escrúpols, un ver cràpula capaç d’anar de putes a diari i de dur els fills a les monges, de deixar-se donar pel cul pels més viciosos de la contornada i d’assassinar la mirada curiosa i encara per fer dels fills que l’admiren, per no parlar de la capacitat de tenir la dona ben follada i callada, com qui marca els límits de llurs possessions, així son pare, l’Antonio Tornavís, factòtum diferit de la desfeta actual, que havia faltat quan el fill tenia la bella edat de vint-i-un anys, l’estiu del noranta, també del fetge, d’una manera també sonada aleshores, estavellant-se amb el descapotable que conservava dels bons anys, juntament amb dues estrangeres, una de les quals la varen haver de descordar encara amorrada a les parts del finat, i l’altra, pobreta quinze metres més enllà literalment partida per la meitat contra una d’aquestes columnes de blocs que afiten les entrades i les sortides dels caminals secundaris del camí Marenys, i era que li havien diagnosticat càncer terminal i no volia partir tot solet.
En aquell carrer a la banda ombrívola vivien, fresc d’estiu i humit a l’hivern, frontera entre el domini fluvial de la Vaca i la zona on deixar-se vore, el Passeig, de fet, el raval posat de llarg del poble, més enllà del qual senyorejaven encara els descampats i el camp de futbol, les vies del tren i el quartell de la guàrdia civil, igual de puters i bevedors, grans amics d’aquesta púrria, de qui el gran senyor de la Lunik, la discoteca de moda, n’era el mestre i iniciador, Raül Saragossà, el primer a fer de la nit del poble, de la platja, una cosa seriosa, un lloc on pagava la pena d’anar-hi a l’estiu a tocar cuixa forastera, de la bona, de primera qualitat, d’aqueixa que es deixa fènyer endins, com la bona massa, d’olor de salnitre i poca roba, incomparablement més atractiva i colpidora que la més rossa de les pobletanes, amb el ben entès que a aquesta fauna únicament hi podien accedir els pota negra de la vall, perquè, aquells, els civils del poble, els guàrdies forasters, com a màxim podien aspirar a fotre un clau, o dos, fins i tot tocar el cel i casar-se, havent prèviament posat les banyes a algun pobre desgraciat, amb alguna indígena del lloc, però les estrelles, el món inacabable de la nit màgica de la platja era dels avançats de la terra, d’aquells que es podien permetre, després de ben mamats, deixar la dona a casa amb els fills i cercar el camí de la glòria calçada enllà, i així endinsar-se en el moll de l’os dels plaers terrenals importats de la curiosa Europa, les primeres irlandeses transportades per la dèria d’aquell precursor de les primeres lliçons d’anglès al poble, Desmond MacCulligan, les noves germàniques que s’aplegaven al voltant del pub de la mar del Vlad Schneider, les tèbies francesetes recollides a les tendes del càmping d’enllà el vedat, el lloc amb més gràcia càlida de la contornada.
El pare de l’Emili Tornavís, de nom rodó, Antonio Tornavís, era un bell exemplar de mascle de mare dominant, Maria Grassa ama i senyora de les possessions heretades de l’avi, Bernat Grassa, ja aleshores pioner a la vall dels quefers amb els nous invents de més de quatre rodes i altres vehicles pesants, maquinària d’obrir camins i fer trinxeres per a urbanitzar-ho tot, que havia amasat, a més, fortuna de la bona, de la de la terra, i en tenia de verdes amb aigua abundosa al cor del món, i una bassa on es reflectia a les nits d’estiu i d’hivern tot l’univers, just devora l’eix de comunicació entre la capital marítima de la comarca saforenca i la via forta de connexió entre el cap i casal del País i Madrid, el desert on confluïen totes les carreteres de l’imaginari col·lectiu d’aquell Estat en construcció, així que, des dels temps del rebesavi, la saga familiar vivia arrepapada a la més important construcció vial d’ençà que els frares cistercencs s’instal·laren a la Valldigna de la mà del nostre rei Jaume II amb el vist-i-plau del prior de Santes Creus i Poblet, bressol de la catalanitat en sentit ampli.
El devessall avall del comiat de l’Emili pel celobert de la casa pairal, el pis de la carretera, l’única cosa que quedava de les festes del pare, que amb tot havia pogut menys amb açò perquè va morir abans de cirrosi, era el clam darrer d’una impotència, la mateixa que un poble el seu dia sentiria en veure’s superat pels fets, i no deixava de ser un cop damunt la taula, una mica tardà, si hem de dir la veritat, per dir prou. En realitat, si hom veia el posat del pare, de macarró de zona, sense arribar a la finor dels home-piu, com ara Enric Carnisser, movent-se exageradament, una mica en ziga-zaga, passeig ençà, resultava una còpia de jove del Jofre Putà quan sortia del Talismán en diagonal després d’entrevistar-se amb la Lola Flores del poble davant la mateixa cara del banyut del marit, el Miquel Cabut, i no era per les dimensions de la testa que tant de pes havia de suportar, sempre s’imaginava alguna cerimònia a la vista.
Els plecs de què estan fetes les històries del món són certament ben senzilles, estan els ben pareguts i els lletjos, uns van amunt si són capaços de comandar el ritme de les coses i els altres van avall tanmateix, per això els resulta tan fàcil als, com Antonio Tornavís, passar-se i passejar-se pel món amb la cara ben alta, malgrat n’estiguen farcits d’esvorancs interns, perquè són més bons de dur i d’amagar, si el que s’exposa és ben fresc, en aparença, si més no, i en canvi el seu fill, era lleig, goludament lleig, i invertit, a més a més, i això, per a un pare de físic jovial i butxaca plena, de vicis arravatats i dona desencadenada, és el pitjor dels mals i el més dolent de tot quant la família, la saga de tot plegat, podia suportar, i és que una bona descendència, si parlàvem d’un bon càncer a les vies principals, i aquesta gent ho era respecte dels foments i fonaments de l’Estat, ben partícips fins i tot pel que fa a la llengua que els varen transmetre als fills, la gran de Madrid, amb qui tant volien haver tingut, i també penyora, si ens referíem a la cosa pròpia, no es bona de quadrar. Al gran pervers li va sortir d’amagatall un xic que no era presentable a l’esdevenidor, enlloc d’un fracassat al cim li va eixir un perdedor de bon començament, al seu entendre, que era ben magre, filtrat d’antuvi per aquell pes tan decisiu de la mare controladora, Maria Grassa, i el record de l’avi que col·leccionava propietats, Bernat Grassa, entre la roentor dels estius passada a l’ombra de les palmeres de la finca de la bassa del cel i les olors dels olis de les mecàniques dels motors i la sentor dels cossos atlètics dels treballadors del taller a l’hivern, anava creixent el puto amo de la carretera, amb el permís d’altres amos igual de sobrats de testosterona, entre sorres de rossa postís i flaires d’impossible definició, com a la taula de nit de la mare els jorns que el pare no compareixia, on anava passant-la l’Emili Tornavís, que després serà de vocació perruquer de nines de porcellana, tan de cristall de cor com resultava ell tot el temps que va transcórrer entre el seu nàixer i el seu vòmit, a cavall entre el sentir-se sol com els mussols i haver de fer el cor fort i partir exiliat a la capital de la comarca, a la recerca de la pau emocional que els seus li arravataren de bon començament, gratuïtament i per sempre, sobiranament en nom d’una descendència com cal, no cancerígena.
2
-De veres que no tens benzina?-, preguntava Mireia Ribelles, una mica astorada d’imaginar-se el retorn a casa a peu i havent d’arrossegar la moto de l’Emili, -digues-me la veritat, Emili-, insistia la Mireia, mentre l’Emili posava cara atonyinada, que era la seua preferida a l’hora de mentir, pietosament, o no tant, perquè la tornada fins a casa des de l’Institut, devora el cementiri, fins la carretera, que era on vivien tots dos, en finques successives, separades per l’impressionant cinema Capitolio, convertit ja en un encara més impressionant Mercadona, -mira que sempre me la pegues com vols, va prova, fot-li patada a la palanca, no m’enganyes-, -ja t’ho he dit que no tinc benzina, m’he quedat sense, de fet quan pujava la costera de l’entrada ja m’ha costat una mica d’arribar fins dalt, no, no t’enganye, prova tu si vols-, concloïa l’Emili, -va pues, va, anem, que m’esperen a dinar i encara tindrem morros a ca meua, que ma mare ja saps com és, cagon dena, ja és tenir mala sort, jo que em pensava que em portaries a casa i ara resulta que em toca espentar, va tira-li-, perorava la Mireia, -si tampoc és per tant, dona, total quasi tot el camí és cap avall-, mig mentia l’Emili, -sí, però primer s’ha de fer la pujada –es referia al camí la Dula-, i després tota la carretera fins a ta casa i la meua, va au- començava a atipar-se l’al·lota, l’eixida de l’Institut era costa avall, fins que hom topava amb el camí que un temps les cavalleries inundaven de fems d’haca, sortida natural de tota la part més encimellada del poble envers les terres de cadascú, enllà la Marina, i pas obligat de tots els veïns en la seua ruta darrera en direcció al nínxol definitiu, un camí que aquella vesprada de tardor d’uns anys enrere va haver de fer el pare de la Mireia per soterrar la dona morta sobtadament, tretze anys abans, quan la petita tenia dos anys i escaig, camí de silencis, ara ocupat per les dèries dels amics, -i vols dir-me que el Xisco Butà no se n’adona que m’agrada-, que deia l’Emili, encara a les beceroles de reconèixer obertament la seua deriva sexual davant de tothom, però més disposat a fer-ho davant de l’amiga de l’ànima, l’única que es deixava prendre el pèl d’una manera tan franca i senzilla, i tot perquè en definitiva els seus interessos venien a coincidir sense haver-se d’explicar, -i tu què creus que no li he fet veure jo al Voro Butà que també m’agrada, i què, quin cas m’ha fet, igual un que l’altre estan pastats amb la mateixa farina, jo crec-, afegia la Mireia, i amb molta raó, que el Voro i el Xisco eren germans, i encara n’hi havia un altre darrer, -pues xica, no sé què t’haig de dir, no se n’adonen de res, perquè més clar ja no es poden dir les coses, l’altre dia, l’Albert, l’altre germà, em deia que el Xisco estaria fora tot l’estiu perquè se n’anava a treballar a Moraira i jo li vaig deixar caure que a mi no m’importaria anar també, que li ho diguera al seu germà, si necessitaven algú més per al ‘xiringito’ de platja, més clar impossible-, s’acalarova l’Emili, -i jo què, que sempre que el Voro s’arrima per l’orxateria, a mi se’m nota tant que Agnès ja m’ha dit que procure dissimular una mica-, bufava la Mireia, -espenteja, Mireia, que faig jo tota la força- se’n fotia l’Emili, Dula amunt, allunyant-se del ressò dels darrers adéus, dels plors controlats d’uns homes que no es podien permetre el luxe d’expressar a les clares els seus desitjos, un temps en què les dones quedaven a la plaça de l’església quan treien el taüt per endur-se’l a fer el viatge final, La Barca enllà i després La Dula, llarga caminada de dol que ara es feia de tornada amb paraules de goig, -ens hauríem de posar d’acord i parlar-los clar un dia, tu, Emili- proposava la Mireia, -sí, per a tu és molt fàcil, però a veure com li dic jo, a un tio que li agraden les dones, que estic enamorat d’ell, igual em pega una punyada i tot, i em fa encara més lleig del que ja sóc, ja, ja, ja-, bromejava l’Emili, -no home, no, que tan soca no és el Xisco, encara que no sabria dir-te perquè a mi de Voro precisament el que m’agrada més és eixe ser seu tan violent, poc fi i encara menys parlador, que quan et mira creuries que t’està perdonant la vida- que afegia la Mireia, a la qual cosa retrucava l’Emili -però què vols, crec que tots els germans han eixit a son pare, el butaner, que són ben poc parladors i sempre van tan carregats que és normal que vagen per feina i directes al gra, ja, ja, ja-, tot divertit, més pensant en com li l’estava pegant a la Mireia que en cap altra cosa, gaudint ja de les mels de la rialla final quan li diria amb un cop de peu al pedal de la moto la veritat de la passejada.
La corrua del sapel·li s’allargassava macadams amunt a la trobada de La Barca, -estàs bé?-, que demanava Batista Ribelles, el gran dels germans mascles al vidu recent i pare de la Mireia, de dos anys i escaig, -sí, una mica marejat-, responia Frederic Ribelles, -serà pel fum del cotxe, agafa’t a mi, aguanta’t Frederic, que no convé que et deixes anar-, insistia Batista, -vaig bé, vaig bé-, temptava de tranquil·litzar-lo el germà, la missa s’havia fet eterna després de tantes hores d’emocions extremes, els plors de les germanes, Maria, Josepa, Eulàlia i Vicentina, totes més grans que el petit de tots, i Batista en tercera posició, Ribelles de llinatge, el dia d’abans immens, que els ofecs de la dona començaren d’hora, a la matinada, ben jove, de trenta-sis anys, mare de déu senyor, i amb tres criatures, a més de Mireia, la darrera novetat, Marc de catorze i Mauro de dotze, quina gran desgràcia, vidu i de quaranta anys, amb tota una projecció vital per endavant, el negoci que li va bé, força bé, creixent a la carrera, orxateria al passeig, i maquinetes de vendre orxata repartides per gairebé tots els bars de primera línea de la platja de Cullera i Tavernes, i algun altre d’immers cap a l’interior de la vall, a Benifairó i Simat, els bressols vers de la quasi comarca de la Valldigna, la gent se’l veia passar i ja feia comptes, jove, vidu, ric, fort, ben paregut, però amb tres criatures, ara qui el pesqués, estarà difícil, pensaven les joves mares amb filles casadores d’una certa edat, si voleu, tampoc no verges de vint anys, si en quedaven, clar, cap ni una, però sí tantes d’aquelles dones boniques que al magatzem del Paller escollien i triaven taronges i altres fruites de temporada, lloc de feina de l’hivern del jove Frederic vidu, fort i de cames boniques, -xics com va això-, que els demanava Batista als fills també, per assegurar-se que tots dos anaven bé, com calia, al comiat de llur mare, aquell dia Batista feia de germà gran i de tio, d’organitzador del ritme de la corrua del sapel·li cap al cementiri, grisor de vesprada trenta-sis hores després de la mort d’Encarnació de trenta-sis anys d’edat, exposada a la fàbrica del passeig, que al negoci pairal no era el cas de fer-ho, aquí Eulàlia va voler fer un cop d’ajuda decisiva envers el germà petit, vídua ella també des de feia uns anys, però sobretot veïns de plaça i de negoci, tots dos instal·lats al lloc on un temps arribà Maria la Farta amb el Batista Ribelles el Soldat llogats per fer camí pels fills, -ja vorem aquest Frederic com s’ho agafarà, tan jove-, que rumiava l’home de la Bolleta, Mingo Curra, de nom Diumenge, al Papi, amics tots dos i còmplices de les taboles innocents amb el Frederic i l’Encarnació els dies d’hivern que s’aplegaven a sopar a casa d’un o d’altre, o al bar Cristal, i vinga les rialles i les llonganisses i botifarres de fregit i els ous durs com si foren olives gola avall i el bon vi i la prèvia cassalla de la plaça de l’ajuntament al Bar Nou, -s’haurà de refer, s’haurà de refer-, que es repetia el Papi, els darrers raigs de llum de sol directe il·luminaven la caixa i els vitralls del cotxe, que quasi molestaven per molt que hom abaixés el rostre de dol per l’exposició a les mirades de la gent que es congregava a les voreres per veure de primera mà això del pas de la corrua i els ocells darrers de la primera tardor xisclaven els vols de regrés al cau i una calma tensa ben tronadora feia d’eix Barca avall, a la recerca de carrers més estrets per on de segur no hi hauria tanta gent i es podria respirar millor la intimitat malmesa, i un cop arribats a La Dula, on ja els veïns eren pràcticament inexistents aleshores, sí, aleshores hom podia concentrar-se a xerrar més obertament de les seus coses, sense ser vist per ningú i és quan començava de bon de veres el ver soterrar, la família a les primeres files, capcota, Batista ocupant-se de tots, i darrere els coneguts, saludats i amics fent-la petar a la gana, sempre en veu prou baixa perquè ningú se sentira ofès per la manca de dedicació en exclusiva, però tots relaxant-se ja de les mirades dels carrers centrals per on totes les corrues del poble havien de passar, i amb la perspectiva del carrer La Dula pagava la pena de distreure’s una mica, la mar enllà de la partida, encara més si hom sap que en arribar al cementiri la concentració era exigida a tothom, sense opcions possibles de defugir la responsabilitat de callar i fer la cua per donar el darrer condol als familiars del decés, un darrer comiat que els amics més apropats aprofitaven per convertir en una ostensiva demostració de franca solidaritat amb la inevitabilitat del fet luctuós.
