A cada mos, un disgust

Fotografia de Luis Beltran: www.luisbeltran.eu

Hi ha una cosa que ens uneix a tots més que el futbol, les Falles o discutir per on es talla la truita de creïlla: anar al supermercat i eixir amb cara de “però què ha passat ací?”.

Abans anaves amb 50 euros i tornaves amb el carro ple. Ara vas amb 50 euros… i tornes amb una bossa que fa eco. I no és perquè hàgem decidit menjar menys (que també ajudaria), sinó perquè la cistella de la compra s’ha convertit en una espècie de joc de màgia: desapareixen els productes… i els diners.

El més curiós és que no només paguem més, sinó que a més ens donen menys. És com si els productes estigueren fent dieta sense avisar-nos. Obrir una bossa de creïlles fregides s’ha convertit en una experiència espiritual: aire, molt d’aire… i al fons, si tens sort, quatre creïlles que pareixen haver anat de vacances.

I què dir dels iogurts? Abans eren de 125 grams, després de 120, després de 110… a este ritme acabarem comprant iogurts de record, com si foren souvenirs. “Mira, este és el iogurt que em vaig menjar en 2026, quasi no es veu però estava boníssim”.

El mateix passa amb els cereals, les galetes, el café… tot ve en versió “mini” però amb preu “maxi”. És com si ens vengueren el concepte del producte més que el producte en si. Tu no compres galetes, compres la idea de galetes.

I mentrestant, nosaltres fent equilibris impossibles. Comparant preus, mirant ofertes, fent càlculs mentals davant de l’estanteria com si estiguérem resolent una equació de segon grau: “Si compre esta marca blanca i deixe el format familiar, potser arribe a final de mes sense haver de menjar arròs tres dies seguits…”.

Perquè eixa és una altra: el format “familiar”. Familiar de qui? D’una família de formigues? Perquè cada volta és més xicotet. Abans era per a una setmana; ara, si et despistes, no arriba ni al berenar.

I tot açò sense parlar de la fruita i la verdura, que ja no saps si comprar-les o demanar un préstec. Una bossa de cireres pareix un article de luxe. Ja no és “postre”, és “capritx”.

Al final, anar al supermercat s’ha convertit en una experiència quasi filosòfica. Entres pensant en què necessites i ixes preguntant-te coses com: “Realment necessite menjar?” o “I si em faig fotos mirant menjar i així m’enganye un poc?”.

Però, bromes a banda (o no tan a banda), la realitat és que la cistella de la compra està tocant la butxaca de tots. I molt. No és només una qüestió de preus, sinó de sensació: la de pagar més per menys, la de notar que cada compra pesa menys però costa més.

Així que la pròxima volta que obris una bossa mig buida o veges el tiquet del supermercat, recorda: no estàs a soles. És el gran esport nacional del moment. I, com sempre, el juguem tots… encara que alguns el patixen més que altres.