A la casa de “l’Ensenyança” de Xàtiva

Aprofitant aquesta primerenca primavera he pogut, després d’haver passat un fort refredat, visitar l’exposició del llegat donat per Raimon i Analissa al meu poble, Xàtiva, el qual està compost per una col·lecció d’obres de diferents artistes del segle vint, i d’altres materials gràfics, tant cartells i documents, tot en relació amb l’activitat musical del nostre amic i company de moltes de les nostres vivències xativines. Aviat vindrà la cloenda de la mostra, i aquest conjunt artístic quedarà a l’espera de la seua ubicació al Monestir de Santa Clara tal com s’ha acordat amb les institucions. Doncs, el cas és que l’exposició que comente ocupa gran part de la planta baixa del Museu de Belles Arts, que a la vegada ocupa l’antiga “Casa de l’Ensenyança”, en concret el que va ser l’aula de primer de batxillerat i l’altra, la de segon, puix durant els anys quaranta i cinquanta del passat segle, l’immoble fou habilitat com institut.

L’edifici conegut com a “Casa de l’Ensenyança” va ser edificat el 1758, sota el mandat de l’arquebisbe Andrés Mayoral, que com el seu nom indica es féu amb la intenció de donar-li un ús docent, en concret la planta baixa es creà per educar a xiquets pobres, i les parts superiors a xiquetes de bona família. El cas és que a la postguerra durant quasi dues dècades fou, tal com ja he apuntat, institut. Amb ocasió d’aquesta visita, en principi per veure les obres donades, no he pogut deixar de recordar el nostre pas per les aules i racons de l’edifici, evocant fets i anècdotes que vaig compartir amb altres companys i companyes, en un període de la història molt especial, o siga dels primers anys de franquisme. No entraré de nou en el relat d’aquelles vivències, ho fet ja en altres papers, sols vull expressar com eixa part de la història de l’edifici valdria la pena que quedes concretat d’alguna forma en algun punt, perquè els visitants repararen en l’existència d’aquell “vell institut”.

Professors i alumnes coincidirem en una etapa difícil, amb silencis, i també amb sentiments continguts, els quals anàrem expressant més tard, amb l’esclat que significà la irrupció de les cançons del nostre company: “el Pele”. Per això, no he volgut deixar de visitar l’exposició, puix no hi vaig poder estar el dia de la seua inauguració. En el futur, el llegat de la Fundació Raimon-Analissa serà sense cap dubte, un testimoni artístic per a les generacions que vindran, un testimoni que també representa, igual que les cançons, els desitjos de llibertat i de recuperació dels valors culturals i ètics, que la dictadura negava, expressats en la llengua d’Ausiàs March.