A la fresca

No fa molt, el periodista Claudio Moreno va publicar un reportatge al Levante sobre el carrer Canyete, al cor històric de València. La peça em va interpel·lar de seguida, ja que durant cinc anys vaig ser veí d’aquell atzucac, un d’aquells carrers sense eixida tan característics del barri del Carme.

M’hi vaig instal·lar ara fa catorze anys, després de Sant Joan. Era estiu i, a poqueta nit, un grup de dones treia les cadires a la porta de casa i, a la fresca, es posaven a jugar a cartes. Com que el carrer només té una entrada i tan sols hi ha portes de garatge al primer edifici, el trànsit de vehicles era ben bé inexistent. Hi havia aquella sensació de calma i familiaritat que solem atribuir als pobles menuts. De tant en tant, la gent de la Penya El Clau animava més l’ambient, amb els preparatius de la festa que, cada juliol, commemora la figura del beat Gaspar Bono. A les esglésies de Sant Nicolau i de Sant Sebastià hi ha sengles capelles dedicades a la seua memòria. En una ciutat desbordada com València, no deixa de sobtar la resistència d’aquesta veneració local, tan sols superada per la singularitat del Sant Bult, a la Xerea. Al carrer Canyete, on diu la tradició que va nàixer el beat, es custodia la imatge que es trau en processó cada estiu. Durant molt de temps, un mural recreava la celebració i, de manera discreta i còmplice, caricaturitzava alguns dels veïns. Aquella pintura va desaparéixer, substituïda per mostres d’art urbà més modernes i reivindicatives.

Les veïnes que eixien a la fresca han envellit i algunes han faltat. Recorde una dona de les Useres, que tenia un valencià preciós, i una altra de Múrcia, ben coneguda al barri, que duia un penjoll amb la fotografia del fill, mort a causa de la droga. Estrella, li deien. No hauríem de ser ingenus, quan elogiem aquella vida ciutadana a punt de desaparéixer: el Carme preserva la memòria de molta gent senzilla i treballadora que va haver de patir la duresa de l’emigració, l’impacte de la droga, el desinterés de les autoritats i dels grans propietaris davant de la degradació del barri i tantes altres dificultats. L’elegia sol ser enganyosa. Aquella societat, que ara s’esmuny com aigua en cistella, tenia algunes llums i moltes ombres. Si l’evoquem, ha de ser amb un mínim sentit de la justícia social, amb voluntat de reconeixement i de reparació, d’esmena i de millora. El carrer Canyete no és una postal: és un microcosmos que condensa tota la tristesa i tota la potència dels barris vells de les ciutats mediterrànies. És un reflex del que fórem i un avís del que podríem ser, una invitació a repensar els nostres espais i a qüestionar les nostres decisions personals. Quan aquest estiu la vida petita del carrer Canyete es reivindique contra tot pronòstic, quan algú traga les cadires a la fresca o se senta el cant d’estil dedicat a Gaspar Bono, recordem que s’hi expressa el final d’un món, però també la promesa d’un altre. El tenim a la vora: tan sols –tan sols!– ens cal una miqueta de sort i de força de voluntat.

Revista número 504, pàg. 56. Juliol 2024.