La revista degana en valencià

A propòsit de la dimissió de Mónica Oltra

23/06/2022

Resistir és crear, resistir és transformar

Aquest va ser el lema del Fòrum Social Mundial de Salvador de Badia que va tenir lloc el 2018. Un dels moments àlgids va ser la presència de Lula da Silva que era el candidat favorit a les eleccions presidencials d’octubre de 2018 a l’Assemblea Mundial en Defensa de les Democràcies, el 15 de març a l’Estadi de Pituaçu, on va ser ovacionat pels 20.000 activistes de 120 països.

Unes setmanes més tard va entrar a la presó de Curitiba. Lula da Silva va romandre 19 mesos a la presó. Inhabilitat Lula da Silva, Jair Bolsonaro va guanyar les eleccions i va accedir a la presidència del Brasil l’1 de gener de 2019. Mesos després va ser absolt i posat en llibertat. Ha estat absolt en 17 processos judicials. Diverses investigacions han demostrat que l’empresonament de l’expresident brasiler va ser el resultat d’un complot. Una de les investigacions, duta a terme per la revista digital The Intercept va posar al punt de mira Sergio Moro, exjutge que va liderar l’operació Lava Jato. Moro hauria cooperat de manera il·legal amb el fiscal Deltan Dallagnol a l’operació anticorrupció per manipular les fases de la investigació.

Ningú no podrà reparar els 580 dies de presó il·legal, la violència i el patiment inflingits a Lula da Silva i a la seua família durant cinc anys. Tampoc els danys que ha patit el poble del Brasil durant el mandat de Jair Bolsonaro que, amb tota seguretat, no hagués estat president si Lula da Silva s’hagués pogut presentar a les eleccions del 2018.

El que ha passat amb Lula da Silva no és un cas únic: dirigents i activistes, a diversos països, també a l’estat espanyol, han estat perseguits judicialment i, posteriorment, absolts. L’ús de la guerra jurídica és, malauradament, una pràctica habitual, molt estesa, per atacar els oponents polítics.

El 6 d’abril del 2010 estava preparat per a sortir de València quan em va arribar un missatge demanant que anàrem al Cabanyal, ja que estaven derruint cases. Quan vaig arribar, vaig veure que hi havia diputades, regidors i veïns intentat aturar els enderrocs. Va ser un matí molt tens amb càrregues policials. Els polítics, de tots els partits d’esquerres, van ser trets per la policia quan defensaven la legalitat. Una era Mónica Oltra. Una altra, Marga Sanz. Aquell matí mai no l’oblidaré: tinc les imatges gravades a la meva ment.

La presència de Mònica Oltra, contra els plans de la dreta espanyola de destruir el meu barri, no va ser un fet puntual. La recorde en les mobilitzacions contra les polítiques d’ajust que van suposar greus retallades en els drets dels treballadors i les treballadores o en les nombroses protestes del sector educatiu. També, en moltes altres, en què es reivindicaren totes les causes que suposaren la defensa dels drets de la gent, especialment la més vulnerable. Una defensa als carrers però també a les Corts Valencianes i, des del 2015, com a vicepresidenta del Consell i Consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives. Entre els meus records també hi ha la seua presència el 7 de gener de 2014 a la Ciutat de la Justícia de València en un judici de què vaig ser absolt davant d’unes acusacions falses que pretenien criminalitzar les protestes socials i intimidar els activistes. Un muntatge policial contra la meua persona que no va tenir més conseqüències però que és freqüent en moltes protestes com el temps ha anat demostrant. Mónica Oltra va estar present, solidària, propera, com altres dirigents polítics i nombrosos activistes i sindicalistes.

La solidaritat és la tendresa dels pobles. Una solidaritat que també s’havia fet palesa l’octubre del 2010 a l’acte “Jo també sóc Mónica Oltra”, a la Petxina de València, amb una participació coral en què vam estar nombroses persones i entitats, contra “la persecució sistemàtica al pensament progressista i valencianista del nostre País”.

El diumenge 24 de maig de 2015, un tsunami polític va recórrer el nostre País. La mobilització social, la lluita als carrers i a les institucions van aconseguir fer realitat el canvi polític que molta gent anhelava. Moltes persones van contribuir a aconseguir-ho; persones d’organitzacions polítiques, socials, culturals i sindicals; persones anònimes i conegudes, com Mónica Oltra que, com he dit, sempre va estar a la primera fila sense importar-li les conseqüències que la seua lluita pogués tenir. I això no ho podien consentir els poderosos que es pensen que tenen el patrimoni del govern i de les institucions.

Des de llavors hem assistit a tota mena d’estratagemes contra el legítim govern valencià, diverses autoritats municipals i polítics dels partits que conformen el Botànic. Però no només ells. També les han patides nombroses entitats a què han qualificat amb tota mena d’insults sense importar el mal reputacional i personal que els fan.

L’exvicepresidenta del Consell no ha estat una excepció. La maquinària del poder i màquina de fang s’han aplicat implacablement per intentar acabar amb una gestió de què ningú parla i amb un canvi polític que incomoda els poderosos. Importa poc la política realitzada i els beneficis generals que se’n desprenen.

Hui hauríem d’estar parlant de com fer front a la crisi generada per la pandèmia i la guerra d’Ucraïna; les polítiques per combatre les desigualtats socials que augmenten als nostres barris i pobles; el reforçament de l’escut social, la implementació de nous drets, les millores dels salaris i les pensions o l’enfortiment dels serveis públics. No, no estem parlant-ne. Parlem de la situació judicial de l’exvicepresidenta del Consell basada en “indicis” però no en cap “prova directa” i en la seua dimissió forçada per una pressió brutal fins que s’ha aconseguit.

Però a mi sí que em ve de gust parlar de les polítiques socials que s’han posat en marxa els últims anys pel departament presidit per l’exconsellera Oltra. Des del meu punt de vista, la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives al llarg d’aquests últims anys ha aconseguit col·locar en el centre de la vida política els serveis socials com a part fonamental del sistema públic, la qual cosa s’ha denominat la “quarta pota” de la societat del benestar. No sols s’ha reactivat una Conselleria que a penes tenia personal ni infraestructures, sinó que s’ha destacat en la necessitat de canviar el paradigma en el qual estaven sumits els serveis socials.

L’aspecte central ha estat el canvi en l’enfocament: d’una política que havia practicat la dreta en la qual els serveis socials estaven pràcticament privatitzats i tenien una dimensió merament caritativa, s’ha passat a una visió inclusiva, moderna, basada en els drets i l’horitzó en els quals es basa la inclusió. Tot açò s’ha concretat en una llei pionera a escala europea com és la Llei de Serveis Socials Inclusius de 2019, una llei que converteix en dret subjectiu l’atenció social enfocada a la millora dels serveis públics, de qualitat i centrats en els col·lectius desfavorits.

Al llarg d’aquests anys s’ha treballat en el desenvolupament de la Llei de Serveis Socials Inclusius (LSSI) i la seua posada en marxa tant a escala municipal com autonòmic incidint en què els serveis socials han d’estar al mateix nivell de rellevància que altres àrees municipals i donant-li un paper preponderant als professionals del sector, dotant-los de recursos i garanties suficients perquè les seues condicions laborals puguen millorar.

Açò mateix, per exemple, s’ha concretat en alguns decrets, la importància dels quals es veurà amb el pas del temps com són: el decret de Coordinació Interadministrativa, que afectarà directament els condicions laborals dels treballadors i treballadores municipals de serveis socials que, en teoria, es desenvoluparà en els pròxims cinc anys i suposarà una estabilització d’algunes persones treballadores que fins ara estan fent tasques eventuals de suport a través de contractes-programa que precaritzen les relacions laborals; el decret de Tipologies de Centres, Serveis i Programes que establirà el nou sistema públic de serveis socials; el decret d’Òrgans de Participació i de l’Observatori del SPVSS que estructura i defineix el Consell Valencià d’Inclusió i drets socials d’àmbit autonòmic i també establirà com han de ser els consells de participació de zona i locals o el decret de Comitès d’Ètica dels SPVSS pel qual es crearan 21 comités d’ètica departamentals.

D’altra banda, també a nivell autonòmic, s’ha desenvolupat la Llei de Dependència (d’àmbit estatal), que ja té 14 anys, i, per tant, el Sistema d’Atenció a la Dependència tant referit als seus usuaris com a la millora dels condicions laborals dels treballadores i treballadors dels Serveis Socials. És obvi, ningú no nega que cal continuar aprofundint en la millora de la gestió per reduir llistes d’espera que són un dels talons d¡Aquil·les de la Conselleria.

Altres novetats han estat també la creació de la figura de l’assistent personal per al desenvolupament de l’autonomia personal de les persones amb diversitat funcional i de la renda valenciana d’inclusió. Així mateix, la relació amb la societat civil i el sector de la dependència ha estat significatiu i molt valorat durant aquestes dues legislatures, si més no, així opinen les diverses entitats i plataformes.

Podria estendre’m parlant també d’altres matèries gestionades per la, fins ara, consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, però m’excediria amb els lectors. En tot cas, en qualsevol gestió hi ha balanços positius i negatius, encerts i errades. És una obvietat dir que no sempre s’ha encertat en les polítiques o en les declaracions. No estem davant d’una excepció. De fet, algunes no les he compartides i m’han generat rebuig i malestar. Ara, en aquest context, considere que no són rellevants, ja que hi ha un comú denominador que és força més important: la voluntat decidida i ferma de millorar la vida de les valencianes i valencians, de les treballadores i treballadors, avançar cap a una societat més justa, més lliure i més igualitària i protegir el planeta de la depredació a què se l’està sotmetent. I això és, sense cap dubte, el que molesta les elits dirigents. Molesta que hi haja governs, organitzacions i persones que no es pleguen als seus interessos, que no vulguen formar part dels seus consells d’administració, de la seua cort de genuflexos, i que no els riguen les gràcies. Aquest ha estat i està, indiscutiblement, el pecat comès per algunes activistes socials, sindicalistes i polítiques com Mónica Oltra. Jack London ens parla d’aquesta lluita desigual al seu cèlebre El Taló de Ferro en què l’oligarquia governa sense pietat.

Sabem que el camí cap a l’emancipació de la nostra classe ha sigut, és i serà llarga i dura, plena de dificultats i costos col·lectius i personals, però necessari per a aconseguir un món millor per a tots nosaltres i per a les generacions futures. Per això és necessari, més enllà dels acords o desacords, de les fílies i les fòbies o de les capelletes, expressar el nostre suport i solidaritat a la gent compromesa en aconseguir-ho. Sempre caldria fer-ho, però molt més en els moments difícils i complicats. Ara toca fer-ho amb Mónica Oltra i demà, amb total seguretat, tocarà fer-ho amb altres companyes i companys. Totes i tots junts, com la mata de jonc, amb la nostra força i la nostra feina a les diferents organitzacions, als centres de treball, als barris i a les institucions serem capaços de plantar-los cara i de véncer-los i en alçar la vista veurem una terra on pose llibertat. Sense cap dubte, vencerem.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top