A què tenim por?

O a qui? Sí, estem davant un món atemorit que busca refugi en la caverna. En el de sempre i no vol arriscar. La taca ja s’ha fet tan gran que ha arribat a la darrera vila de l’Europa continental. Si, el missatge cavernícola i fatxendós que s’ha passejat per arreu que algú batejà com món occidental i que un nou Cid ha escampat per més d’un continent, saltant fronteres i oceans; ja és ací. El mercenari portador ha estat d’allò molt ben rebut en la majoria dels llocs on s’ho ha proposat, que no ha hagut de treballar-s’ho molt. La major part d’Europa ha pres un tiny de blau intens, quasi morat, que ens aboca a posar-nos enyoradissos i també a l’aguait.

¿Però quina cosa fa a la ciutadania prendre aquest gir tan descarat cap a una opció radical de postulats i missatges negacionistes, masclistes, racistes, homòfobs i tot aquell seguit d’idees i criteris propis d’unes societats que ja pensàvem oblidades i d’impossible vigència? Com és que hem (han) optat per un sistema autoritari i l’hem posat a manar als nostres municipis, diputacions, Corts o Parlaments? Ací cal que furguem, on cou la ferida. Pot ser les democràcies que teníem, estaven prou afeblides i els mateixos governants no eren conscients de l’erosió del sistema. De com els mateixos executors de la democràcia, l’estaven devaluant i la clientela, que no es mama el dit, ha vist massa coses impròpies de la senyera que les guia i ha dit prou. Massa prevaricació, favoritismes, endollisme, i tot el que podríem tolerar a qualsevol de la dreta extrema o més cap allà, però no als qui enlairen la senyera de la democràcia, la llibertat i la igualtat.

No totes les causes del capgirament social, també cultural i polític, rauen en la mala gestió d’alguns representants dels sectors progressistes. Els poders fàctics, quan veuen minvar el seu terreny poden prémer el comandament a distància –per això són fàctics- i anar capgirant situacions que pensàvem irreversibles. Les classes populars de la pell de brau estan prou lluny d’un estatus digne. A més açò va arrossegant-se anys i panys. L’accés al treball per als i les joves, és tota una lluita que solament guanyen uns poquets il·luminats. De fet, molts d’ells, apleguen a deixar la família d’origen als trenta anys. Les persones adultes que estan a l’atur, si són un poc majors, ho tenen complicadíssim. O siga que causes perquè la població s’arrisque, pel que fa al vessant econòmic i de resoldre la diària papereta, no en manquen. Ara bé, si açò ha de ser a canvi que ens estiguem ben quiets, amb el cap cot i amb silenci, s’haurà de mesurar bé a qui votem, perquè la decisió té unes conseqüències de considerables magnituds.

I, tanmateix, són manta països i estats els qui han decidit entrar en aquesta dinàmica para feixista o directament feixista. Ens sorprén als qui pensàvem que encara estàvem estrenant la festa de la democràcia tot i que el llop estava, i està, ben a prop, però mai que poguera travessar els Pirineus. La bèstia pot això i més. Pot creuar continents i el que s’hi pose al davant. Tot i que les arrels històriques d’aquesta ideologia hi són ací, al casal de la mítica Europa, les influències de l’altra banda de l’atlàntic, d’on tot és un referent per la nostra cultura i societat, (a mitjan agost a Olot, un mosso d’esquadra li solta una bufetada a un rodamon, emulant així un gest habitual de la policia als EUA) I d’allà tan lluny ens ha vingut a nosaltres la ultradreta? D’allà ens venen moltes coses. El partit Republicà –quina ironia; sabran l’etimologia de la paraula República?- declarat d’extrema dreta ha estat manant i compte no tornen a manar tot i que el seu cap i candidat a les pròximes eleccions està imputat amb diversos càrrecs. Tot i això, l’esquizofrènia que guia aquell país de referència farà (?) possible és capaç de rescabalar i tornar a fer president, aquest extravagant ésser, del qual no diré el nom, que moltes vegades s’assembla més a un personatge histriònic rescatat d’algun circ, que propi del càrrec que ha exercit i que volen que seguisca exercint.

EUA no és solament aquest senyor Nord-americà. Ell encarna un estat, un país jove que es va construir a cop de pistola i escopeta –de les que encara continuen fent ús d’elles cada dia- i que la seua abundant riquesa i considerable desenvolupament va posar, en alguns moments de la història contemporània, com a potència econòmica i sobre tot militar capdavantera en el món. S’han sentit amos del món amb tots els seus tics neoconservadors i ultraliberals a més d’un, també, ultranacionalisme excloent, quasi racista, que tot bon nord-americà haurà de mostrar tenint una o més banderes a casa i també al jardí. La seua democràcia, que a vegades hem pogut constatar com exemplar; per a ells. La nostra, mancada com està de moltes millores, és més racional, lògica i sobretot; més humana. La persona compta, no tan sols és un nom en un paper.

I tots aquests criteris i conceptes són els que porten més d’un segle escampant per tot el món, ja que tot el món és el tauler on juguen cada dia i encara que no ho semble, van fent-s’hi els simpaticots, de retruc deixant caure aquell missatge subliminar carregat de conservadorisme, missatges ultraliberals que ens faran a qui més qui menys, a l’hora de triar, optar per allò que ho presenten com una alternativa segura i en el cas de les darreres eleccions a la pell de brau, optar per l’Espanya cañí.

Ara dissortadament, sembla que està de moda. A la península Ibèrica, però, ja fa temps que tenim un partit –el PP- que és d’aquells que en diuen de dreta, però que no seria homologable amb una dreta moderna, europea i respectuosa, o siga; democràtica. Tot el contrari. Més aviat podríem denominar el partit com de dreta ultra. Quasi ultramuntana, cavernícola vaja. Això no vol dir que l’aparició del soci que el P. P. ha pres no ens preocupa i ens torba. I tant!. Aquesta gent no va amb brometes i si s’ha de saltar la norma que siga, ja farà la martingala que li vinga al cap i anirà al seu objectiu. Sobretot a vigilar, desmuntar, prohibir, vetar, anul·lar i retallar. La seua comesa sembla que és la del guardià de los valores pàtrios i la moral integral.

A hores d’ara estem pendents de l’elecció del pròxim govern espanyol i del seu president. Tot un esdeveniment que ens té expectants, perquè hi ha pel mig unes negociacions d’aquells en les que cal fer malabarismes per a aconseguir treure alguna cosa. Sembla que hi ha experts en aquests afers i que potser arriben enlloc. La constitució del Parlament es va obtenir fent autèntiques filigranes que sembla que serà el mètode que s’aplicarà en l’afer que comentem. Però no perdem de vista la integració de l’extrema dreta –el tercer partit més votat a Espanya- pel que fa als àmbits de poder que ha assolit, sobretot pel que afecta alguns territoris com ara el nostre.