Tens 0 productes a la teua cistella
Amàlia Garrigós. Periodista
La ràdio no és la tele
Vaig entrar a treballar-hi, amb el títol de periodista sota el braç, quan les emissions de la ràdio autonòmica estaven en proves. També vaig estar en la inauguració del projecte, el 2 d’octubre de 1989. D’aquells inicis hi ha dos fets prou significatius: primerament, la ràdio va començar a caminar una setmana abans que la tele perquè aquesta estrenava les emissions regulars el 9 d’octubre i acaparava tota l’atenció dels mitjans i la societat. La decisió de separar les dates de la inauguració va ser, precisament, perquè el protagonisme de la ràdio no fóra fagocitat el mateix dia del seu naixement oficial. Per singularitzar-se, si més no, en l’eixida al mercat.
En segon lloc, la ràdio va fer un concurs públic per veure amb quin nom es batejava. Va guanyar Canal Nou per golejada. Però, l’aleshores TVV Televisió Valenciana, adoptà la marca i el logotip, i clar, la germana menuda del dial va haver de dir-se Canal Nou (Ràdio). Aquesta nomenclatura compartida creava confusió entre els ciutadans que veien el distintiu de la tele i no el de la ràdio. Amb l’objectiu de diferenciar-se l’una de l’altra, es va rebatejar com a Ràdio Nou. En nombroses ocasions quan treballava de reportera i entrevistava algú del carrer o dels pobles, tot i que no portava cap càmera al muscle, em preguntaven: “Quan eixirà açò per la tele?” i jo els havia d’explicar amb paciència que no érem la tele sinó la ràdio… “Ah, però hi ha una ràdio en valencià?” Amb el pas dels anys, va anar aconseguint ser ella mateixa, però no com hauria d’haver sigut. La promoció era pràcticament inexistent, amb campanyes comptades i sense cap intenció de difondre la seua presència.
La televisió i la ràdio són iguals de dret. Han sigut engendrades en la Llei de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) i foren parides al mateix temps en la Llei de Creació de 1984, però en la pràctica, la ràdio ha estat invisible als ulls dels valencians. Per què? Deixant de banda la llosa de la reputació de RTVV associada a la generalització d’una mala praxi comunicativa, segurament la raó és senzilla: perquè a tots els polítics els importa la imatge. Allò que no ix per la tele no existeix. En l’antiga RTVV es va prioritzar sempre la televisió i aquesta tendència es va mantindre així durant els seus 24 anys de vida. Un fet que no ha passat en altres cadenes. Les comunitats autònomes, que des de la creació dels seus mitjans audiovisuals han construït un model de radiodifusió independent de la televisió, han aconseguit connectar amb els interessos dels ciutadans, són líders o estan situats en els primers llocs dels rànquings. Si mirem les dades de l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació, l’emissora RAC1, referent de ràdio privada d’àmbit autonòmic, lidera l’audiència catalana amb 768.000 oients. Li segueix l’oferta pública de Catalunya Ràdio amb 614.000; les ràdios autonòmiques d’Andalusia, la Galega i Ràdio Euskadi també assoleixen nivells molt acceptables. Al capdavall, l’audiència potencial la tenim a casa nostra i ara seria l’hora de bastir la ràdio, visualitzar el territori amb les gents que hi viuen; crear una malla formal de corresponsals que permeta comarcalitzar l’emissió per entendre’ns com una realitat lingüística, política, social, cultural i esportiva singular; perfilar col·laboracions concretes amb les emissores municipals i acordar desconnexions locals; creure en l’esport autòcton i potenciar la pilota valenciana; incorporar als programes esportius dels grans equips els partits de segona divisió connectant amb les capitals de comarca; confiar en la ràdio com a teràpia que cura la soledat de les nits i la dels nostres majors; rescatar els gèneres clàssics de l’entrevista documentada, el reportatge sonor , el serialisme… I fer ficció amb la matèria primera dels nostres escriptors. La ràdio té moltes cares i és tremendament evocadora. Somiant-la així, potser comprovaríem com l’audiència s’hi vincularia. L’equació és bàsica: si som pròxims, arribem als nostres veïns; i si som creatius en la posada en escena radiofònica, oferirem qualitat.
Xarxa pública
Des que va nàixer Ràdio Nou, fa 27 anys, hi ha més d’una dotzena de freqüències situades estratègicament per tindre una cobertura potent (en alguns punts del país les freqüències han sigut ocupades per canals il·legals). També disposem de tres centres emissors principals i una desena de reemissors. Tota aquesta xarxa pública de comunicació sonora està en desús des que poc abans de les 00:00h del 29 de novembre de 2013 la companyia privada de telecomunicacions, Abertis, que prestava el servei de transmissió del senyal al primer canal radiofònic, emmudira la seua veu. Una execució que seguia les ordres de qui fou president de la Generalitat, Alberto Fabra. Per rebre eixe subministrament tècnic els valencians pagàvem 500.000 euros anuals a Florentino Pérez, llavors propietari de l’operadora. En la segona vida que es preveu per a la ràdio, després de ressuscitar-la, sembla que hem aprés eixa lliçó: els ciutadans ens estalviarem aquesta innecessària despesa i rebrem les emissions a través de la xarxa pròpia.
Dos canals
Segons marca la CVMC, la ràdio tindrà dues emissores: una generalista, amb informatius, entreteniment, ficció, tertúlies i esport; i una altra temàtica dedicada a la música i la creació cultural. S’emetrà a través de les freqüències de l’originària Ràdio Nou i del segon canal, Sí Ràdio. La Corporació tindrà un sòl pressupostari de 50 milions d’euros i un sostre de 100. Per al 2016 hi ha destinats 29 milions, dels quals 5 posen al dia els equips tècnics de la televisió, 15 adquireixen produccions i 9 són els previstos per a engegar-la. Però l’anhelada obertura ha estat dilatant-se en el temps i de la ràdio poc se’n sap. Caldrà tindre alguna notícia en algun moment sobre la partida amb què comptarà la ràdio per emprendre-la. Hi haurà les garanties necessàries de viabilitat? Aquest punt depén d’una voluntat política que, en aquesta segona oportunitat per reviure la ràdio, se la crega i la dote dels recursos suficients per gestionar amb eficàcia la funció que li pertoca com a eina fonamental de cohesió de la societat. La ràdio del poble valencià és homologable a qualsevol altra legitimitat social. Ens referim al dret de rebre informació de proximitat des del nostre dial i en la llengua pròpia. Una facultat que ens pertany i és tan òbvia com escandalosament absent.
La plantilla
La programació radiofònica haurà d’estar d’acord amb el mandat marc, el contracte programa i les directrius acordades pel Consell Rector. Ignorem si la ràdio, tal com farà la televisió, podrà contractar amb tercers la producció i edició de determinats continguts o si tota la graella es farà amb el personal de plantilla de l’empresa pública. No està definit encara el nombre de treballadors i hi ha pendent de resoldre una incertesa: la demanda laboral de la CGT a l’Audiència Nacional que podria concloure amb la nul·litat del segon ERO, l’expedient de regulació d’ocupació, fet després de l’apagada de RTVV.
Restabliment de les emissions i ubicació
Caldrà estar atents a l’òrgan assessor en matèria de continguts depenent del Consell de la Ciutadania. La ràdio valenciana ha de ser rendible socialment fent-se de voler i guanyant-se la fidelitat de l’oient. «Lo que puede sintetizar el espíritu de la radio es la participación colectiva de la gente. La radio no es sólo un actor social que difunde comunicación, sino también una organización de personas que participan» (Chasqui Radio, Perú).
Per dur a terme de manera efectiva la idea d’una ràdio on hi haja continguts de tot tipus durant les 24 hores del dia amb butlletins horaris i informatius potents; on tinga preeminència la participació activa de col·lectius, associacions, sindicats, plataformes, etc; fent una funció autènticament social i de servei públic, convindria disposar d’uns estudis tècnics ubicats a la ciutat, de fàcil accés amb transport públic per a tothom. Perquè la participació de la ciutadania no la conta la ràdio, sinó els mateixos ciutadans. És més ràpid i barat estar a València que a Burjassot on sí que té sentit que estiga la televisió perquè la producció de programes necessita de grans espais per als platós.
Tots els equipaments tècnics dels estudis de Ràdio Nou a l’Avinguda Blasco Ibáñez de València, un local de «titularitat pública», actualment estan desmantellats, classificats i emmagatzemats al centre de producció de programes de televisió amb la idea inicial de construir unes noves instal·lacions allà mateix a 8 km del centre neuràlgic del Cap i Casal. Un vell plantejament de qui era director general en els últims anys de RTVV, Pedro García, que tenia el propòsit de traslladar la producció de continguts radiofònics al mateix lloc que la tele. L’informe de la consultora Price WaterHouse així ho apuntava. Es van fer els plànols i el procés anava a concretar-se després del primer ERO de RTVV amb la directora general, Rosa Vidal. L’objectiu era diàfan i obeïa, únicament, a criteris d’estalvi de recursos humans: es a dir, aconseguir la polivalència de periodistes i tècnics de ràdio i televisió. Els professionals sabem que les necessitas i dinàmiques de funcionament diari d’un mitjà i de l’altre són distintes i encolar-les aniria en detriment de la ràdio que es convertiria així en una pobre sucursal de la televisió. La ràdio i la tele valencianes deuen estar connectades de manera telemàtica; formar part conjuntament de la plataforma multimèdia i compartir (si així es decideix) les emissions d’alguns programes molt concrets com per exemple, tertúlies polítiques, concerts en directe o esdeveniments puntuals. Sí que es podria estalviar en el nombre de directius de l’organigrama i unir els coordinadors de les diferents àrees. Els departaments econòmic, jurídic o el d’informàtica també coincidirien, però els treballadors i la producció de continguts haurien de fer-se independentment l’una de l’altra.
Quina seria la manera més eficaç, ràpida i econòmica per restablir les emissions radiofòniques? Mantindre la ràdio on estava i aprofitar les instal·lacions de Blasco Ibáñez o fer-ne unes noves a Burjassot? En la segona opció, l’obra civil costaria 400.000 € i l’equipament tècnic d’estudis, insonorització i portes 600.000 €. En total: un milió d’euros. Mentre que continuar al local de Blasco Ibáñez valdria menys de la meitat perquè els estudis ja existeixen, les parets estan insonoritzades i les portes (de 6.000 € cadascuna) també. A més, gran part dels equips de so servirien perfectament per començar a emetre en pocs mesos. La localització de Blasco Ibáñez no és cèntrica, com la de la resta d’emissores emplaçades al cor de la ciutat, però sí que està dins de la població on hi ha fàcil connexió d’autobús, metro, tramvia i carril bici. Una altra possibilitat seria la de traslladar el milió d’euros previstos a fer uns nous estudis en alguna planta baixa de les desenes que té en propietat la Generalitat. Tenint en compte que en el moment d’escriure aquest article (finals de 2016) ni tan sols s’ha començat a construir el disseny previst de la nova ràdio a Burjassot, resulta pertinent com a mínim, plantejar-s’ho, que se’n parle i que quede constància. Si a algú li importa i hi pensa, la millor promoció de la ràdio seria que estiguera a la vista de tothom amb uns estudis envidrats cara al carrer.
El vigor de la ràdio
L’Estudi General de Mitjans (EGM) del 2015 apunta que vora 26 milions de persones de tot l’Estat (més del 50 per cent de la població) sintonitzen alguna emissora cada dia. Per tant, la ràdio, com a mitjà, continua tenint credibilitat i gaudeix d’una contundent capacitat de penetració social a través de l’emissió convencional en FM. L’únic termòmetre per a testar la salut de la indústria radiofònica és imperfecte i inexacte però completament vàlid per estimar les audiències i calcular les tarifes publicitàries. La Llei de la CVMC defineix, en els articles que van del 36 al 39, els principis pressupostaris. El finançament serà mixt i li permetrà fer ingressos derivats de la comercialització de publicitat.
Les estimacions d’audiències de l’EGM es realitzen tres vegades a l’any i l’última onada assenyala que la ràdio generalista, en el seu conjunt a tot l’Estat, ha provocat l’èxode de 667.000 oients, mentre que l’oferta temàtica ha pujat en 211.000 i la musical en 247.000. Així doncs, observem una basculació que gira a favor del consum de ràdio especialitzada o temàtica. Un clar indicador que ens marca la senda: s’hauria d’apostar per cites radiofòniques perdurables en el temps que divulguen la producció científica i cultural en el seu conjunt i promocionen la creació musical, molt particularment. Els valencians som posseïdors d’un patrimoni musical riquíssim i divers estilísticament. Hi ha una collita esplendorosa des del punt de vista artístic i la ràdio n’és el seu hàbitat natural.
La ràdio del present i del futur
Hem de veure quin és el moviment en l’espectre radioelèctric mundial. Als Estats Units ja són 100 milions de persones (el 36% del país) els que donen l’orella a un podcast. L’altra dada, no massa distant de la nostra realitat més propera, és que un terç dels joves entre 18 i 34 anys no té cap aparell de ràdio. És clar que nosaltres no som nord-americans, però l’influx en els joves i adolescents que usen altres suports diferents als analògics és ja el present i la desafecció al transistor clàssic, una certesa. Aquest context ens permet preguntar-nos què podem fer des de la zona zero de l’edifici on estem posicionats i, sobretot, cap a on volem créixer d’ací a 20 o 25 anys vista. Tampoc som noruecs però no podem deixar de mirar vers el país escandinau que serà el primer del món a implantar la transmissió DAB (Digital Audio Broadcasting), a partir del 2017. Amb el sistema digital terrestre cada canal nacional noruec passarà de 5 a 25 emissores i això plantejarà un nou escenari de molts més continguts, segmentació de l’audiència i del mercat radiofònic. La Unió Europea ja va implementar, a finals dels anys 90, un estàndard que es deia Eureka 147 del qual es van fer proves en la SER, RNE i algunes autonòmiques. Ara per ara, el nostre espai radioelèctric es manté en transició. A l’Estat Espanyol, després de l’apagada analògica de la televisió, l’any 2010, per fer el pas a la TDT i amb la crisi econòmica que encara causa estralls no li suposa això una prioritat. No obstant això, la transmissió DAB podria ser el futur en uns anys no massa llunyans. En l’endemig, el present transcorre per dos camins: la ràdio en freqüència modulada i la ràdio en línia a través d’Internet (que també és digital), amb l’avantatge d’oferir una capacitat de consum aleatori i a la carta. La ràdio viu en aquest món híbrid en què, per ara, l’online complementa l’analògic sense substituir-lo. La convivència serà tranquil·la si la nova no envaeix el terreny de la veterana. Recentment, l’Associació Espanyola de Ràdio Online (AERO) ha convocat totes les ràdios en línia i podcasters a formar part del primer directori que classifique i certifique les audiències que aporten les dades de les operadores d’streaming per esdevenir així un registrador oficial que podrà garantir la supervivència de moltes emissores d’internet gràcies als ingressos dels anunciants. És per això, que no s’entendria una ràdio territorial valenciana que no disposara d’una poderosa plataforma web i un bon player. Hem de jugar amb totes les cartes si no volem caducar només començar. En eixe sentit, l’aportació del moviment podcasting i les ràdios universitàries han de fer el seu paper, com també l’haurà de fer la xarxa de ràdios escolars que l’entitat cívica, Escola Valenciana, està escampant arreu dels centres educatius. Els xiquets del segle XXI vénen al món endollats a una tauleta i un mòbil i estan hipnotitzats pel món visual. Tanmateix, les experiències pedagògiques i d’entreteniment fetes en les ràdios online i en la xarxa escolar demostren que si els infants i els adolescents s’escolten per la ràdio i participen en la seua confecció queden enlluernats pels sons.
A manera de conclusió final
No inventarem la pólvora. Els professionals que han fet de la ràdio la seua vocació saben de quin magma està feta. El requeriment ara és, a més, un altre: saber incorporar les noves demandes d’usar i/o consumir la ràdio. La tasca és ingent i s’haurà de fer de manera progressiva. Si de veritat la ràdio li importa a algú, al llarg del recorregut creixerà i millorarà. Sabem que quan arribe el dia de sintonitzar-la no arrancarà com ha de ser la definitiva. Però caldrà incidir en la idea que allò provisional i incomplet no ha de convertir-se en un estat permanent. Amb més motiu i raó s’haurà d’entendre que, per damunt de totes les consideracions, la ràdio no pot ser foragitada per la televisió i que cadascuna d’elles té el seu camp d’acció de manera autònoma. Altrament, no només repetirem els errors del passat sinó que els multiplicarem i els ciutadans seguiran preguntant-se sobtats i confusos com és que hi ha també una ràdio valenciana i no se n’havien assabentat.
Article publicat al nº 420 (novembre 2016: “Com ha de ser la nova RTVV?”). Ací pots fer-te amb un exemplar
