A Ramon Guillem, poeta

Ramon Guillem faltà el setembre de l’any passat. Si més no, s’estalvià una barrancada i la destrossa col·lectiva posterior. I, encara que l’aigua corria esbravada per la Rambleta, no plogueren granotes; no, Ramon. Fou poeta, narrador, assagista, agitador cultural, bibliotecari i melòman empedreït. Era un intel·lectual i activista a qui, per la seua vàlua i compromís vital, li tocà de fer tots els papers de l’auca, car no pogué triar, el destí ja ho havia fet per ell.

 

Sempre s’ha de reconéixer i celebrar públicament -i a casa nostra amb més vehemència si cal- els qui han fet de la literatura -i de retruc, de la llengua i del país- la seua trinxera personal. I aquesta, com sabem, és una tasca feixuga i sovint desagraïda, tot i que, en el cas de Ramon, la seua obra comptà en vida amb el reconeixement incontestable de nombrosos premis i distincions i que, en el futur, serà referent ineludible i motiu d’estudi especialitzat.

 

Sabia que era, sobretot, poeta i bona persona -perquè era les dues coses alhora. Conversador vehement, erudit, sorneguer, incisiu i, sovint, condescendent, era aquella mena de persona que, sense ser-ne plenament conscient, havia volgut fer de la seua vida la seua millor obra. Terra d’aigua -obra icònica en la seua producció i evocada ara i adés per ell mateix-, al meu entendre, és el símbol d’una producció literària vasta i d’una qualitat indiscutible, homologable, que, assecada, esdevindrà fang perdurable -símil premonitori i inquietant, però.

 

El nostre amic comú Albert Hernández i Xulvi -company de tertúlies vespertines en la biblioteca catarrogina- també ens parlà eloqüentment fa anys del fang, del seu Temps de Fang, un temps que Ramon Guillem fixà magistralment en les seues obres, metàfora i testimoni mut d’una lluita que, malgrat tot, encara perdura.

 

  A Ramon Guillem

 

Sovint el poeta escriu perquè té por a la mort

-però no ho diu.

I la seua obra és un diàleg amb si mateix,

un diàleg que el vol transcendir

però no hi arriba

-per si l’escomet la fi.

 

Només reviu, maldestre, als llavis de qui el llig i,

fins i tot així, la carn putrefacta del seu cadàver

no pot gaudir de revifar, ni que siga per un instant,

en la pupil·la enlluernada de qui n’admira l’escrit.

 

Sovint el poeta és un nàufrag que ha perdut el rumb

de si mateix

sense far que oriente l’avenir que ja no és destí,

sinó silenci fred, cristal·lí, marmori,

de qui diuen que deia en el dir.

 

Els morts no parlen, no,

ni les seues paraules són portadores de desig, d’ira,

d’alegria, d’enyor, de neguit,

són buides com el silenci,

com una capsa de galetes un dimarts al vespre.

 

Les paraules, en el naufragi, les unes darrere les altres,

són formigues dòcils

que seguixen marcialment el rastre d’un destí que hom

vol escriure des de la vanitat o la desesperació

-inútilment, val a dir.

 

Així, escrivint els poemes que altres ja han escrit, passa la vida

i arriba la pena negra.

I llavors només resta el silenci espés dels xiprers

que tu creus que parlen de qui ets.

 

I al remat, glaçat, vidriós, definitiu, el silenci s’arrossega ensenyorit

per la terra que et cobrix.

I en sordina sents allà lluny que algú parla de tu:

de qui deien que deia en el dir,

i que fou poeta, i dels bons.