A recer de la Nau

Peu de foto: El claustre de la Nau, seu històrica de la Universitat de València

Com l’hivern, la primavera ha estat partida en dos: una primera part més càlida del que és normal, seguida d’un mes de maig fresc i plujós. A poc a poc, ens acostumem –perillosament– a les anomalies provocades pel canvi climàtic. En el moment d’escriure aquestes línies, juny també ha començat, sobretot a les comarques muntanyenques, amb temperatures suaus i estrepitoses arramassades, com si l’estiu haguera de fer tard. Tanmateix, tornarà la calor. Diria que ho farà «cual torna la cigüeña al campanario», que va escriure Machado, però ni tan sols això: la majoria de cigonyes ja ni se’n van. A l’interior, la calor serà eixuta i dràstica. Al litoral, la calor serà més relativa, sempre humida i apegalosa, llevat dels dies tràgics en què una glopada de ponent dispara els termòmetres i fa impossible eixir al carrer.

I així, l’estiu anirà passant, allargant-se com una lenta llepada fins a ben entrat el mes d’octubre. Els turistes perseveraran, mentre els locals aprofitarem els dies més benignes per a fer alguna excursió de proximitat o redescobrir la pròpia ciutat, mentre ens prenem un gelat o ens bevem una orxata. Si volem arrecerar-nos en alguna ombra, els parcs i els jardins de València ens oferiran refugi, però no tan sols. Encara hi ha edificis públics oberts a la ciutadania on trobar un banc protegit de les inclemències, com ara el claustre de la Nau.

Lluís Vives ens observarà, entremaliat com sempre: la sap llarga, el vell humanista. Per aquell pati han passat tantes coses i tantes persones que ja no li deu sorprendre res. Això sí, com la resta de membres de la noble família il·lustrada, deu mantindre intacte el sentit de la indignació. Si ens hi fixem, potser identificarem en el seu gest impertèrrit una incomoditat, una molèstia, un principi de ràbia. Ni les vacances ni la canícula ens haurien de fer oblidar la tensió que s’ha viscut entre maig i juliol, amb dues grans convocatòries electorals i un veritable terrabastall polític. Europa es clavilla i els extremismes trauen el cap amb massa facilitat. La mateixa intransigència que va patir Vives amenaça el fràgil consens democràtic, construït sobre el sacrifici d’una generació que va intentar cedir-nos la pau –la pau que ells no tingueren– als seus descendents. A la Nau havien d’estudiar els meus iaios, però la guerra els ho impedí. Després de la contesa, l’un va llicenciar-se a l’Acadèmia Militar, mentre que l’altre va poder acabar Dret al cap d’uns quants anys, entre altres raons perquè en passà un presoner en un camp de concentració. Per als dos, per raons no massa diferents, la Nau era un lloc important. De fet, el meu iaio patern, molt vell, va morir amb la satisfacció de pensar que hi llegiria la tesi doctoral: en realitat, l’havia de defensar a la Facultat de Filologia, però com que no sentia ni s’hi veia bé, vam mantindre la seua il·lusió i no desférem l’embolic.

Cada vegada que vaig a la Nau, pense en ells, en la pau que ens donaren: en la pau que em van donar. Una pau que, més enllà de l’enemistat ideològica o de la discrepància vital, van saber posar per davant de tot. Seria lamentable que ho malbaratem, això, ara precisament. Pensem-ho, ni que siga durant l’instant feliç en què prenem un gelat a l’ombra de Lluís Vives.