Abel Guarinos: «Volem que la vertebració cultural del País siga una realitat»

Abel Guarinos (cognom sense accent, paraula plana) ens esperava al seu despatx, a l’edifici Rialto, despatx que té unes vistes privilegiades a la plaça de l’Ajuntament de València. I amb la mateixa normalitat, cordialitat i senzillesa del jove Abel que va iniciar, per exemple la Mostra de Mim de Sueca, ara parla i demostra ser el treballador inesgotable que sempre ha estat. Per això et pot respondre un missatge al mòbil a les 2 de la matinada. Fidel, molt fidel a un compromís, a un País: el seu i el nostre, fa front a la feixuga càrrega de posar ordre en la casa (descobrint les «bombes sense esclatar» que ha deixat el PP), i demostrar que la cultura pot eixir del fossam en el qual l’havia deixada l’anterior govern. Ja no tan jove, però continua tenint la il·lusió del segle XX i pensa en el segle XXI.

–Què és exactament l’Institut Valencià de Cultura?

–Jo sé el que serà l’Institut Valencià de Cultura: un ens que abraçarà i donarà suport a totes les arts escèniques, audiovisuals i musicals, i que farà arribar totes aquestes disciplines al llarg i ample del País. Actualment és un engranatge més complex, i ens remet als anys de major menyspreu per part de les institucions al sector cultural valencià.

–És quasi una Direcció General de Cultura?

–En certa mesura, les competències de la Generalitat en matèria de cultura les passa al seu ens públic per tal de ser més àgil.

–I ja sap quants treballadors hi ha?

–Actualment hi som 308 treballadors. El primer comença a Peníscola, i l’últim acaba a Alacant. Som 308 persones que treballem en restauració i conservació del patrimoni, que digitalitzem els 24 anys d’audiovisual de la televisió pública valenciana, que programem teatre amb regularitat… És un engranatge molt complex perquè no tots tenen una mateixa implicació dins de la casa ni una mateixa forma d’haver entrat a la casa.

–I és el primer que ocupa el càrrec per concurs. Ja se n’ha penedit?

–I ha estat molt bé, perquè si no, no l’hauria ocupat mai. Encara és molt prompte per a penedir-me’n [rialles], però cada dos o tres dies van apareixent bombes mina. M’hi vaig presentar amb el projecte que duia per subtítol «El públic és el protagonista», perquè al cap i a la fi tot el que fem és per al públic. En el pròleg del projecte començava qüestionant la configuració de CulturArts; de fet, vaig pensar que justament per això no em triarien, ja que pensarien per què una persona que qüestiona el naixement de CulturArts vol dirigir-la. Per a dinamitar-ho? Sempre he dit que CulturArts no era fruit d’un pacte ni d’una reflexió, i eixa estructura no creava cap sinergia.

–Parla de les bombes mina… Quina és la més escandalosa que ha trobat fins ara?

–La més escandalosa és quan un dia ens arriba un requeriment del BBVA dient que el 13 de maig hem de tornar 2.142.000 euros d’un préstec que l’any 2012 els havia demanat la mercantil Proyecto Cultural Castellón, i que l’any 2013 la Generalitat subroga el deute com a propi i ens el passa a nosaltres. És un deute que no apareixia ni en els pressupostos d’enguany! Això apareix als 15 dies de jo haver aterrat ací i en un moment en què no està el FLA signat, i tan sols podíem optar per renovar el préstec o assumir-lo. Però en tenim un altre de la mateixa entitat bancària per al 30 de novembre de 3 milions d’euros! Aquest prové del que era Teatres de la Generalitat, de l’època d’Immaculada Gil Lázaro. Els 2 milions de Castelló són el final d’un préstec per quatre anys, és a dir, que el préstec total era de 8.568.000 euros, diners que es van gastar en activitat desmesurada quan u estira més el braç que la mànega.

–I això els eixirà gratis total?

–A mi, com a qualsevol ciutadà valencià, m’agradaria que això no els isquera gratis. Però crec que hi ha una legitimitat i una legislació que va avalar en el seu moment aquest tipus de despeses desorbitades, i que hui, afortunadament, ja no es poden fer.

–Té la sospita d’alguna nova sorpresa?

–Espere que no, que amb això ja en tenim prou. Si no ens ajudara la Generalitat seria impossible fer activitats, perquè el nostre pressupost és de vora 8 milions d’euros, i tan sols amb els préstecs que han aparegut enguany ja no tindríem possibilitats de fer cap acció. Espere que no hi haja més sorpreses econòmiques.

–A més, aquestes despeses econòmiques no han estat destinades a promocionar la cultura valenciana…

–Exacte, perquè la majoria de les despeses no van deixar cap llavor ni van enfortir els nostres sectors culturals. No s’ha fet una cultura de base homogènia en tot el País.

–I quina és la radiografia de la cultura valenciana actual?

–En l’àmbit artístic està molt bé. Per exemple, el fet que Ananda Dansa haja rebut 7 premis Max demostra que hi ha una bona base malgrat tot el que ha ocorregut ací. El que passa és que eixa base està ofegada sota l’aigua, no està surant, i fa el que modestament pot. Cal fer unes mesures de xoc per salvar eixos sectors. Hem d’organitzar-nos millor per aprofitar les sinergies, vertebrar tot el País per arribar a tots els indrets i fer xicotetes mesures de xoc, com per exemple la cooperació del Circuit Cultural Valencià, que abans era Circuit Teatral Valencià, però que ara volem sumar-lo amb la Xarxa Musical Valenciana i amb la incorporació també de l’audiovisual valencià.

–La Federació de Societats Musicals també forma part de les vostres competències?

–Sí, forma part de la nostra cultura i tenen el major conveni que tenim en tot l’Institut Valencià de Cultura, que són 845.000 euros. Que no en són suficients, perquè són més de 500 societats musicals, però és el major conveni que tenim.

–La producció cultural s’ha centralitzat a València. Apostareu per la vertebració cultural del País?

–Sí, eixa és la idea i crec que no solament pel que fa a l’Institut Valencià de Cultura, sinó en tots els aspectes de la Conselleria. Però, pel que fa a les nostres tasques, ho farem recolzant en els espais propis que tenim a les diferents capitalitats de les comarques del nord, del centre i del sud, però també en tots els espais públics que depenen dels ajuntaments i que vulguen involucrar-se en la tasca de col·laborar amb nosaltres i poder portar programació regular i professional de totes les disciplines a tots els municipis. La cultura ha de ser un nexe d’unió entre les diferents poblacions.

–Ja que parlem d’assignatures pendents, es farà efectiva la igualtat al món cultural?

–Una de les accions que ja hem fet ha sigut intentar conscienciar els programadors en el que serien temporades escèniques en igualtat de gènere. A la Mostra de Teatre d’Alcoi vam portar la Plataforma Dones-Homes per la Igualtat i férem l’acció de presentar les plataformes escèniques d’igualtat de gènere, que prenen l’exemple de França. A més, en les convocatòries d’ajudes ha d’haver-hi un element que prioritze la creació femenina per apropar-nos a eixa igualtat. El mateix passa en les composicions dels jurats.

–I el valencià serà una llengua vehicular?

–Clar! Un dels pilars fonamental del meu projecte era l’ús del valencià. Molt del personal amb què compta l’Institut Valencià de Cultura no domina tant el valencià com pensem, i tota la comunicació amb el ciutadà hauria de ser en valencià. A més, des d’ací potenciarem la producció en valencià; de fet, en el Teatre Principal de València ja s’ha fet alguna cosa. Però no es tracta de fer coses aïllades, sinó que hi haja una regularitat. Clar, al Principal ja s’està notant, perquè de passar de cap producció en valencià a tindre’n tres ja és molt, però encara no estem en una situació d’equilibri. Hi ha moltes ciutats que fan exclusivament la seua programació en valencià per compensació de tota la proposta cultural que hi ha en castellà. Nosaltres hem d’anar buscant eixe equilibri, per tal que en menys de tres temporades hi haja una equiparació entre valencià i castellà, al marge que es puga fer, per exemple, un Shakespeare en anglés. Òbviament, hem d’apostar pel teatre valencià i pels autors i actors valencians, però també podem obrir-nos a altres llengües.

–Amb tot això podrem fer realitat la creació de públic?

–Fer-ho en valencià ajudarà a captar un públic que hem perdut en els darrers anys. I si el que es fa és de qualitat, no crec que el valencià siga una barrera, ans al contrari. La captació de públic també ha d’anar en altres vessants.

–Però el públic serà merament un espectador? O hi haurà algun mecanisme per a vehicular la presència d’eixe públic en espais de decisió?

–Fóra molt bonic que la participació ciutadana tinguera un feedback amb les institucions culturals. No per a programar, però sí que es vol canviar el xip i que el ciutadà puga sentir-se’n partícip i participe realment en l’esdevenir de la cultura del nostre País.

–Qui és el seu responsable? Carmen Amoraga, Albert Girona o Vicent Marzà?

–Per ordre d’importància, òbviament, Vicent Marzà, Albert Girona i després Carmen Amoraga, tot i que funcionalment nosaltres depenem de la Secretaria Autonòmica de Cultura.

–I les relacions estan bé?

–Personalment no els coneixia, i tot el que he trobat en aquests dos mesos ha sigut suport. Jo no vaig participar del projecte del Pla Estratègic de Cultura, i quan me’n vaig assabentar vaig veure que anava molt en la línia del meu projecte i que, fins i tot, és més esperançador econòmicament que el que jo havia plantejat. He tingut tota l’ajuda per fer tot el que modestament he pogut fer en dos mesos.

–Si demà li esclatara una altra bomba mina, a qui telefonaria?

–El primer que ho sabria seria el conseller. Ell té un molt bon equip de gent jove i preparada que està fent que no es patine, i és important que l’administració no patine en el moment de prendre una decisió, i de prendre-la de forma meditada.

–No ha tingut mai la temptació d’anar-se’n?

–No, seria donar la raó a l’enemic. Tot el que volem fer són coses de sentit comú, pensant en el pressupost que tenim i en el país que tenim. Perquè si som l’Institut Valencià de Cultura hem d’atendre a tots, no ser exclusivament centralistes. I no serà gens fàcil canviar aquest paradigma, però ho intentarem.

Entrevista publicada al nº 417 (juliol/agost de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar