La revista degana en valencià

Acció Cultural, l’entitat necessària

10/11/2022

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) és una associació cívica creada l’any 1971 (la legalització no va poder arribar fins el 1978). El nostre objectiu és la promoció de la llengua i la cultura pròpies del País Valencià, i de la consciència civil que se’n deriva: per tant, parlem també d’autogovern, drets civils, finançament i valors de progrés. Va ser fundada per Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Eliseu Climent i Joan Francesc Mira.

Mig segle després, l’entitat ha crescut, s’ha implantat territorialment, ha assolit una significativa capacitat de mobilització social i d’interlocució política, s’ha fet paritària i s’ha rejovenit, ha creat espais de direcció i treball col·legiats, i ha mostrat iniciativa per a fer propostes en positiu, treballar per elles i aconseguir avenços concrets. Ara mirem el futur amb voluntat de creixement i ambició propositiva, perquè hem avançat i volem fer-ho encara més.

 

50 anys de treball en positiu

Acció Cultural promou i organitza tot tipus d’iniciatives, activitats i campanyes per a la promoció de la llengua i la cultura i, tal com hem apuntat, l’autogovern, els drets civils, el finançament i els valors de progrés.

Però ho fem sobre la base d’un pensament estratègic: no es tracta de fer per fer, sinó de saber analitzar la realitat canviant i el context, i identificar les iniciatives que cal impulsar en cada moment per tal d’encarar el repte estratègic que tenim al davant i que, si ho sabem fer, pot actuar com un element multiplicador. Aquestes iniciatives de vegades poden passar per la mobilització i d’altres per la negociació i la creació de consensos i d’accions unitàries.

El pensament estratègic s’ha traduït en una successió d’iniciatives històriques, la importància de les quals ressalta tan sols de fer-ne el repàs.

Al començament de la transició, la gran preocupació d’ACPV era poder fer efectiu l’ensenyament en valencià una vegada s’aprovara una llei que ho permetés, després de 40 anys de dictadura. De manera que vam crear el Centre Carles Salvador, el qual va formar més de 10.000 futurs professors d’educació primària i secundària. El Centre ha continuat, ja ha format més de 60.000 alumnes, i s’ha actualitzat amb un claustre de professorat jove i la digitalització.

La inauguració de TV3 va posar en evidència la necessitat de garantir l’oferta de català en els mitjans audiovisuals. Així que, primer, vam crear la xarxa de repetidors que durant 25 anys van permetre la recepció de TV3 i de Catalunya Ràdio a la major part del territori valencià. I, poc després, vam endegar la campanya per garantir que Canal 9 fora monolingüe en valencià, davant de la possibilitat real que no fora així, i vàrem aconseguir que tots els ajuntaments de les comarques tradicionalment castellanoparlants donaren suport a la iniciativa.

Als anys noranta, el repte era connectar novament amb les generacions joves, que no havien conegut la transició. L’instrument que vam triar, i que va resultar un èxit, fou la música. Amb el concurs Tirant de Rock vam promoure el sorgiment dels primers grups de rock i pop que cantaven en català també al País Valencià, i amb els aplecs de la plaça de bous els vam donar a conèixer, bo i creant un públic i una llarga nòmina de grups i cantants que van convertir la nostra llengua, novament, un una distinció de modernitat i joventut.

Aleshores, ACPV va haver de fer front a la promesa electoral de Zaplana de fer del valencià una assignatura voluntària i de crear una estructura de l’anomenat «Sureste». Contra l’amenaça a la llengua i a la integritat territorial, vam crear el Bloc Jaume I i les multitudinàries mobilitzacions de 1995, que van impedir la realització d’ambdues amenaces i que van posar els fonaments de la xarxa de Casals Jaume I. Aquesta xarxa va servir d’estructura territorial d’un moviment de resistència lingüística i cultural als governs antivalencians del PP des d’on poder, a poc a poc, recuperar força i empenta social mentre es produïa la renovació política necessària que permetria, finalment, el canvi de cicle social i polític del 2015.

Abans, però, ACPV intuí la importància de fer front d’una vegada per totes al repte de la ciutat de València, que les majories absolutíssimes de Rita Barberá semblaven haver convertit en objectiu inassolible. Per això vam crear l’edifici Octubre Centre de Cultura Contemporània al centre de València, un edifici que a més de ser la nostra seu central, ha esdevingut un lloc de reunió d’associacions i moviments socials, amb una programació cultural que s’adreça a públics ben diversos i que gaudeix d’un molt bon ressò.

 

Què fa Acció Cultural?

El canvi de cicle social i polític del 2015 significà un nou repte estratègic: passar de «la resistència» a «la proposta», i no de forma retòrica, sinó amb la voluntat d’aplicar les propostes.

Aquest repte exigia començar per un procés de renovació dels òrgans directius, de manera que la Junta Directiva pràcticament només masculina, presidencialista i d’edat molt avançada, evolucionara, de manera progressiva i consensuada, cap a una Junta paritària, que actuara de forma col·legiada i organitzada amb àrees de responsabilitat, i notablement rejovenida.

En paral·lel, ACPV inicià el debat i elaboració de plans de treball amb objectius clars en els àmbits econòmic, organitzatiu i d’objectius, acompanyats de sistemes d’avaluació i correcció, atenent que, tot i el canvi de cicle, ni la realitat social valenciana no ha girat com un mitjó (ha evolucionat, però és evident la persistència de valors, actituds i ideologies contràries o com a mínim no favorables a la nostra llengua i cultura), ni podem obviar la realitat plural i complexa del Consell ni de la majoria parlamentària que li dona suport.

Tenint, doncs, molt present la complexitat del context, i els riscos evidents de reversió del cicle de canvi (com de fet va passar a la ciutat d’Alacant, per motius que ultrapassen l’extensió i objecte d’aquest article), ACPV inicià un procés de renovació que ha portat un balanç positiu, malgrat el parèntesi imposat de la pandèmia de covid-19 (i la consegüent paralització de l’activitat pública, nostra i de tota la societat).

En aquest sentit, a més de l’esmentada renovació dels òrgans directius i de l’organització, ACPV ha mostrat la capacitat de proposar i impulsar objectius concrets per avançar en la línia estratègica de la igualtat lingüística: hem treballat per la plena participació de la Conselleria de Cultura en l’Institut Ramon Llull o l’absoluta col·laboració actual entre TV3 i À Punt, dos exemples que compten amb un balanç positiu (tot i que la seua culminació –entrada formal i reciprocitat, respectivament– ha estat, de moment, frenada pel PSPV-PSOE).

També en són exemples la reforma de la Llei de la Funció Pública per a introduir el requisit lingüístic (i la forta batalla que ara mateix té lloc per a l’elaboració del reglament que ha de fer possible la seua aplicació efectiva a l’hora de convocar unes oposicions, a causa de la negativitat de la consellera Bravo); o la creixent consciència de la discriminació que pateix el poble valencià per part del Govern espanyol i la necessitat conseqüent d’un finançament just i de l’articulació real del Corredor Mediterrani; o la progressiva normalització de la col·laboració entre les Conselleries de Cultura valenciana, catalana i balear (recollida en l’anomenada Declaració de Palma. I igualment ho és la defensa efectiva dels nostres drets lingüístics, així com la visibilització de la discriminació que patim els valencianoparlants, gràcies a l’impuls de la consciència de la necessitat de denunciar els casos de discriminació i de la positiva resposta de la Direcció General de Política Lingüística amb la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat o del Decret d’Usos Administratius del Valencià (val a dir, i és significatiu, que ambdues resolucions han estat retallades pels tribunals espanyols, tan reticents sempre a la igualtat lingüística i a respectar l’oficialitat del valencià).

I ara, sis anys després d’aquell canvi de cicle i després de dos anys de pandèmia, ACPV ha iniciat el procés de debat intern que ens ha de dur a un nou Pla Estratègic, el qual ha d’implicar un nou impuls de renovació dels òrgans de direcció de país i comarcals, una redefinició d’objectius i mitjans per a assolir-los, una continuació del pla de creixement de socis i d’implantació territorial, i del progressiu increment d’ingressos propis, que ens ha de portar a continuar complint amb el nostre paper de principal associació cívica valenciana i d’instrument al servei de la llengua, la cultura, l’autogovern i els drets civils del poble valencià.

Cal també rellançar la Federació Llull (que aplega ACPV amb Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear) i, a través d’ella, la col·laboració associativa del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. I explorar les vies possibles per a incrementar el nostre autogovern i la sobirania legislativa de les nostres Corts, davant l’evidència que sense això totes les iniciatives que impulsem a favor de la llengua patiran retallades judicials. ACPV ja ha iniciat aquest camí, en coordinació amb la Federació Llull i les entitats germanes del País Basc i Galícia (Kontseilua i A Mesa por la Normalizacion), i, de fet, hem presentat una Proposició No de Llei al Congrés espanyol i hem fet diverses tandes de reunions amb els grups parlamentaris de Compromís, ERC, Junts, CUP, Més, PNB, Bildu i BNG, a més d’Unidas Podemos. Caldrà posar el País Valencià en la mateixa alçada que Catalunya, el País Basc i Galícia.

Així doncs, ACPV tenim l’ambició de ser-ne més i assolir nous avenços. Amb realisme, ambició, determinació, planificació, organització i capacitat de crear aliances i bastir consensos. Perquè hem avançat molt en l’objectiu de construir el País Valencià, i hem –i podem- avançar molt més.

Cinquanta anys després, ACPV continua essent l’entitat útil i necessària que era en la seua fundació.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top