La revista degana en valencià

Accions noves per a situacions noves

04/11/2021

És força difícil que la gent es comprometi en qüestions relacionades amb el canvi climàtic, encara que els interessats a aturar-lo elaborin accions eficaces en contextos adients.

Quins poden ser els motius d’aquesta desídia generalitzada? El primer és conseqüència de la pandèmia provocada per la Covid-19. Ha  originat tal munt d’amenaces que ha aclaparat la gent i li resulta del tot impossible absorbir més missatges negatius, com ara aquells relacionats amb el canvi climàtic. Amb tot i això, hi ha col·lectius que, davant situacions crítiques com les que travessem en l’actualitat, se senten capaces de lluitar per tal de frenar-lo i despleguen una energia solidària ben poderosa.

Un segon motiu podria ser l’esgotament davant accions que foren efectives en el passat, perquè les transformacions sofertes en els darrers seixanta anys les han fetes inoperants. Qui no recorda manifestacions com la Marxa a Washington pel treball i la llibertat (28 d’agost del 1963), on Martin Luther King va pronunciar el seu famós discurs «He tingut un somni» o les manifestacions arreu del món exigint el final de la guerra del Vietnam? Malgrat que la primera no hagi significat un canvi substancial en la situació dels negres, la segona sí que  hi generà un canvi transcendental. Certament, hui hi ha manifestacions, però tenen un caràcter més commemoratiu que no pas reivindicatiu. És més, la seua inoperativitat s’ha aguditzat durant la pandèmia, puix que a la  manca d’interès per manifestar-se s’ha afegit el perill que comporten concentracions massives, la qual cosa ha impulsat més prohibicions i, en conseqüència, major repressió. No obstant això, les restriccions governamentals no són la causa fonamental del fracàs creixent de les convocatòries a manifestar-se, ja que ve produint-se des de fa prou  anys. Fridays For Future (FFF) o Extinctionrebellion (XR), per parlar de les organitzacions més actives en l’actualitat, consideren que les concentracions —acompanyades, fins i tot, de performances— són eines informatives eficaces. Tanmateix, els resultats n’han estat ben minsos si atenem a l’escassa reacció del 95% de la població mundial. Possiblement ha estat així perquè els missatges climàtics elaborats són tan negatius que provoquen una reacció de rebuig en la població. En efecte, les disrupcions provocades per situacions crítiques en la vida quotidiana impedeixen que les persones puguin absorbir sense aclaparar-se situacions com el col·lapse climàtic.

Un tercer motiu és el «silenci» conscient dels mitjans de comunicació de masses. Estarien perfectament capacitats per a assumir una tasca informativa eficient, però els més coneguts són propietat dels qui han provocat el canvi climàtic i tenen les mans lligades.

Entenem, doncs, que ens calen accions noves perquè les situacions son noves. Per exemple, què passaria si combinéssim canvis individuals amb missatges coherents? Podríem originar una consciència col·lectiva solidària?

Una primera acció, per tant, consistiria a impulsar el canvi individual tot adaptant-lo a les noves circumstàncies. Indubtablement, una acció individual no pot doblegar una amenaça global, però, si assumim que la responsabilitat personal per fer-li front a un problema comunitari pot millorar la situació, fomentaríem actituds modèliques col·lectives eficaces que assolirien objectius de major envergadura progressivament. Ara bé, com generar una resposta col·lectiva al canvi climàtic a partir de canvis individuals? Es tracta d’una acció complexa, perquè la informació sobre el canvi climàtic no ha estat clara i el públic no considera efectives les accions individuals ni ha vist en els activistes una interiorització sincera de la urgència de la qual parlen contínuament. Endemés, els polítics no volen implicar-se en canvis radicals, perquè comportarien costos significatius a curt termini amb la consegüent pèrdua de vots. Sols una pressió ciutadana consistent els obligaria a actuar amb contundència.

Una segona acció podria ser l’elaboració de missatges coherents que es destinarien a grups reduïts i es propagarien mitjançant un lideratge horitzontal. En una segona fase, els receptors expandirien les notícies als seus propis grups. Es tracta d’una tasca llarga i lenta, però més efectiva a hores d’ara que les manifestacions tradicionals.

Si pretenem que la comunicació sigui efectiva, caldrà que busquem, primer de tot, missatgers fiables que comparteixin valors i comprenguin les necessitats de les seues audiències. En aquest sentit, els «ecologistes o defensors mediambientals» no són els més apropiats, perquè presenten en l’actualitat connotacions negatives per a la majoria del públic, ja que els consideren elitistes, excessivament moralitzants i poc implicats directament amb la gent. Per contra, sembla que són millor rebuts els científics i sanitaris independents. Ho hem pogut comprovar durant la pandèmia, ja que la major part de la població mundial se n’ha refiat. Tot i això, cal anar amb compte quan a l’àmbit sanitari, perquè no tothom comprèn de manera cabal la relació entre canvi climàtic i salut.

En segon lloc, els missatges coherents haurien de provocar canvis sistèmics efectius mitjançant la denúncia de l’enorme responsabilitat que el sistema capitalista ha tingut en tot l’assumpte. Efectivament, grups humans força vulnerables assoleixen una certa seguretat si estan units. Caldrà potenciar aquesta unió denunciant el sistema capitalista, fortament injust, perquè provoca sovint esdeveniments força disruptius que creen greus vulnerabilitats socials. Així, durant la pandèmia, la gent en situació econòmica molt desavantatjosa ha estat la més exposada a riscs i danys irreparables. Malgrat la crítica situació —atur massiu,  manca d’aliments essencials i crisis comercials, professionals i culturals—, la societat s’ha focalitzat en la protecció del treball més vulnerable —el de la cura professional—, que ha recuperat la valoració que va tenir en el passat. És cert que el neoliberalisme és el responsable del canvi climàtic, però els missatges que així ho expressen han d’emprar termes que puguin ser acceptats per gent de totes les ideologies. A tall d’exemple, expressions com ara «legitimitat, equitat, equanimitat o imparcialitat» serien millor acceptades que mots com «justícia», molt properes a la ideologia d’esquerres.

En tercer lloc, els missatges coherents han d’anar acompanyats d’imatges, que atrauen molt més que no pas les paraules. En la nostra cultura la imatge focalitza l’atenció de les persones tot desencadenant un seguit d’emocions que poden ser utilzades al servei del medi ambient. Ho hem constatat també durant la pandèmia, gràcies als milers de fotografies —document històric ben valuós— vinculades a ella que ens han arribat al llarg del darrer any i mig. Els éssers humans som «animals visuals»; per tant, fotografies i vídeos són eines poderosíssimes per enfortir missatges relacionats amb el canvi climàtic. Amb anterioritat a la pandèmia, els experts en comunicació ja constataren en l’àmbit mediambiental que el públic se sentia més atret per històries i imatges autèntiques de la vida quotidiana que no pas per representacions «metafòriques» (xemeneies, óssos polars, escenes artificioses i polítics imponents parlant de canvi climàtic). També són força ben rebudes pel públic imatges que destaquen el sentit d’«estar tots units en alguna cosa», com ara treballant plegats.

En resum, caldria potenciar la combinació d’imatges que mostraren solucions noves i actuals davant la crisi climàtica amb històries humanes que ressaltaren la nostra fragilitat i la del planeta i els efectes negatius del canvi climàtic sobre la salut.