La revista degana en valencià

Ací estem. Malgrat tot

He de confessar una obsessió secreta, que crec que tots els qui estem malalts d’amor d’aquest país –com cantava el poeta– tenim: no puc evitar preguntar-me com pot ser que encara estiguem ací, els valencians com a poble. Com és possible que no som, per exemple, com els mateixos llemosins autèntics, els naturals de Llemotges, no els éssers imaginats per la Renaixença nostrada? Un simple accident quasi geogràfic amb un passat absolutament convertit en això mateix: passat. Una senzilla regió a la província més mesella…

És un miracle que hàgem arribat ací. I eixe fet –amb la simple asèpsia dels fets– és una gran victòria nostra. No ens han eliminat, a pesar de tot. I –atenció– també és un miracle –no sé què en diria sant Vicent– que no només hàgem arribat fins ací, sinó que també hi continuem.

Perquè tornem a observar l’asèpsia dels fets: en alçar-nos, podem escoltar ràdio en la nostra llengua? Podem comprar un diari en la nostra llengua en el quiosc? Podem mirar la tele en la nostra llengua? Podem anar al cinema en la nostra llengua? Afortunadament, sí que podem, més o menys, llegir i escoltar música i, sobretot, gaudir-ne en concerts, en la nostra llengua. I també suplir eixes mancances a través d’Internet. Però això no deixa de ser una constatació que, com més depenguem de la nostra força diguem-ne estricta com a ciutadania i no d’un gran capital que demanen les altres empreses, el poble valencià hi és més viu.

El panorama en els mitjans de comunicació –insistim una altra vegada en l’asèpsia dels fets– és tan greu que hauria d’implicar alguna que altra violació de drets humans i de ciutadania. Ras i curt: qualsevol rastre de la nostra llengua en les ones ha estat eliminat, liquidat. Estem en ple segle xxi quasi al mateix nivell que en el franquisme de l’autocràcia. El poquet que teníem ens ha estat arrasat. I pensem en el començament dels anys noranta del segle xx, quan, a pesar de tots els entrebancs, podíem mirar un canal en la nostra llengua (TV3, en condicions de persecució constant) i també teníem Canal 9, que ja va nàixer censurant el mateix Ovidi, però que no deixa de ser una institució d’autogovern, com si ens plantejàrem tancar la Generalitat segons el govern que hi haja. Això no ho fa cap altre país (si bé, també és cert que cap altre país podria haver fet el Canal 9 que hem tingut, tot siga dit). Però no, cap espanyol es plantejava el tancament de TVE durant l’època d’u-erra-de-a-ce-i. (Anotació al marge: algú es planteja, en la direcció oposada, que TVE hauria de tindre l’obligació de donar eixida al patrimoni cultural plural de l’Estat? De preguntes més boges –i, tanmateix, absolutament escandaloses per evidents- se n’ha fet…)

Era molt poquet, però s’enfrontava a una competència castellana de la televisió estatal i un parell de canals privats. Aviat farà dos anys que la competència és de centenars quasi milers a zero. Zero.

I, malgrat tot, estem ací. Però, atenció, això no vol dir que, com que les hem passades de molt pitjors, el perill ja haja quedat enrere. Ni molt menys. Com se sol dir, amb les coses de menjar no s’hi juga.

Una radiotelevisió pública no és només tot allò que hi porta aparellat, que, cal deixar-ho ben clar, no és poca cosa. Ni molt menys. Una radiotelevisió pública potent, com qualsevol altra del nostre entorn europeu, és un gran dinamitzador de producció cultural i riquesa de tota mena. Un agitador del mercat. I pensem en tot el que representa en termes de PIB –ja no parlem des d’un punt de vista del que abans es deia espiritual”, sinó des de les dades dures i crues (i, efectivament, reduccionistes) de l’estricta economia– el sector de la Cultura, que, a més a més, és l’únic que ens és això mateix: únic. Perquè tota cultura que no fas, te la fan.

La (re)obertura d’una RTVV és una empresa de la més absoluta urgència. Encara que només fóra perquè els xiquets puguen mirar dibuixos en la seua llengua –amb tot el que això implica: pensem fredament en tota la tasca de normalització lingüística que va realitzar Bola de drac, per posar un exemple clar–, com han de jugar els xiquets al carrer en valencià si tots –tots– els seus referents són castellans?

Afortunadament, no ens podem queixar de la bibliografia que s’ha editat al voltant del cas del tancament de RTVV i les perspectives de futur. De fet, ens trobem en un escenari europeu on només la radiotelevisió grega –que ha tornat a obrir– s’hi pot comparar. Tenim moltes i nombroses propostes d’anàlisi. I, a més, de qualitat. Ara ens falta la voluntat política. En tindrem?

Títol: Passat, present i futur d’RTVV

Autor: Josep Rodríguez (ed.)

Editorial: Uno y Cero Ediciones

Any: 2015

 

Ricard Chulià. Filòleg

Article publicat al nº 409, corresponent a novembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar