Activistes climàtics als museus

09/12/2022

Han omplert grans titulars i han ocupat minuts de televisió: a Els gira-sols de Van Gogh, a La jove de la perla de Vermeer i a La maja desnuda de Goya –entre altres–, els han llançat pintura i sopa uns activistes climàtics, que, a més, s’han enganxat amb pegament als marcs dels quadres. Ni Van Gogh, ni Vermeer ni Goya tenen la culpa del canvi climàtic ni de les mesures que els governs fan o deixen de fer per aturar-lo. Però, amb aquesta acció a través de les seues obres, un grup de joves ha trobat una fórmula de captar l’atenció mediàtica per a la seua campanya «Just stop oil».

La primera acció va ser impactant i va obrir un debat molt interessant sobre si era justificable destruir una obra d’art per reivindicar una aposta ferma per la lluita contra el canvi climàtic. Els joves feien una asseveració contundent des del perfil de Twitter de «Just stop oil»: us importa més la destrucció d’una obra d’art que la del planeta. Després van explicar que abans d’atacar l’obra sabien que aquesta tenia un vidre protector (com totes les que són el centre de les seues accions).

Tal com explica Guillermo Martínez en un article a La Marea, aquests joves han radicalitzat la protesta davant la inacció climàtica perquè estan cansats de recollir signatures, fer campanyes de conscienciació, manifestacions, etc., i que no hagen canviat les coses. Per això, s’ha decidit optar per la desobediència civil.

Les accions no estan exemptes de crítiques, però aconsegueixen una major atenció mediàtica. Ara bé, caldria plantejar-nos si és efectiva o no, si suma més adeptes a la causa, si fa reflexionar sobre la problemàtica i fins i tot sobre la mateixa acció i els límits del que veiem bé o malament. Amb la primera acció es corria el risc de no fer arribar bé el missatge. No obstant això, amb la reiteració de les accions ja han aconseguit que la gent s’assabente per què estan lluitant: «Just stop oil» naix per denunciar les polítiques del govern britànic amb els combustibles fòssils i instar-lo a comprometre’s a aturar-ne la producció.

És efectiu aquest activisme climàtic? Per una banda, visibilitza que hi ha un moviment climàtic alertat per la crisi actual i que ens vol fer obrir els ulls i aconseguir que els governs prenguen mesures reals per pal·liar-la. Després del boom de les vagues pel clima de Fridays for Future i Greta Thumberg (que van quedar en un segon pla mediàtic des de la pandèmia), ara es torna a mostrar el descontent, la mobilització i la reivindicació a l’entorn de la lluita climàtica.

Per una altra banda, un estudi de la Universitat de Pennsilvània fet per Shawn Patterson Jr. i Michael E. Mann, basat en dues enquestes, mostra que «el públic expressa la desaprovació general de les protestes no violentes i disruptives per cridar l’atenció sobre els perills del canvi climàtic», i un 46 % informa que aquests esforços disminueixen el seu suport a la causa. A més, les enquestes mostren que «les accions tenen efectes mínims en la percepció de la gent dels perills del canvi climàtic» i les persones enquestades expliquen que no van tenir «cap efecte en la creença que l’ús humà dels combustibles fòssils crea efectes que posen en perill la salut pública».

Per tant, aquesta acció d’activisme –com moltes altres, que al cap i a la fi són una altra manera de fer comunicació política i d’incidir-hi– té un vessant positiu i un altre que no ho és tant, i des de les organitzacions se n’ha de fer balanç per valorar i ponderar què és el que més convé. Difusió i notorietat? Noves persones a la causa? Assenyalar els principals causants de les situacions? Aquests són alguns dels principals objectius de les mobilitzacions climàtiques dels darrers anys, i són elles les que decideixen la seua estratègia. Nosaltres ja veurem si ens apel·la i ens fa implicar-nos-hi o no.