Actualitat de Néstor Almendros

25/11/2022

Dos esdeveniments han tornat a posar d’actualitat el nom de Néstor Almendros Cuyàs (Barcelona, 1930-Nova York, 1992), un dels millors directors de fotografia de la història del cinema. Oscar a la millor fotografia per la pel·lícula Dies del cel (1978), mítica obra del realitzador nord-americà Terrence Malick i director de fotografia emblemàtic de la Nouvelle Vague. En aquest moviment cinematogràfic exercí d’operador en cap en llargmetratges de directors fonamentals com ara Eric Rohmer (Ma nuit chez Maud, Le Genou de Claire), François Truffaut (L’Enfant sauvage, Le Dernier métro), Barbet Schroeder (More) o Jean Douchet (Paris vu par…).

La primera remembrança de Néstor ve de la mà de l’admirable llibre del mestre i investigador freinetista valencià Ferran Zurriaga, recentment publicat per la Universitat de València, dedicat a son pare Herminio Almendros. Un maestro de la Segunda República, principal introductor de la pedagogia Freinet als anys de la República i a l’escola cubana, amb l’aportació fonamental de la inspectora i pedagoga Maria Cuyàs, mare de Néstor. El pare, Herminio Almendros, exiliat des de 1939, va tindre un paper destacat en la renovació de la pedagogia i literatura cubana (Universidad de Oriente a Santiago de Cuba, Escola Annexa, corrector de la revista Gramma, difusor de l’obra de José Martí…) i, sobretot, pel seu treball innovador durant la revolució castrista, com a responsable pedagògic de la Ciudad Escolar Camilo Cienfuegos, on generalitza l’ús de les tècniques Freinet. En el relat dels avatars d’aquesta pionera experiència pedagògica a l’escola experimental Cienfuegos és on la narració de Ferran Zurriaga i la de Néstor Almendros convergeixen i es nodreixen mútuament per tal de reivindicar l’èxit de la seua proposta pedagògica. Malauradament, desfeta més tard pel dogmatisme de la incipient revolució cubana. Van ser els membres del PC francés, en missió pedagògica a Cuba, amb la direcció del sinistre personatge Garaudy, membre del Comité Central del PC francés, els que li donaren el colp de gràcia i acabaren tot d’una amb l’experiència revolucionària, cooperativa i activa basada en les tècniques Freinet, com ara la impremta a l’escola o la lliure expressió, immerses en el medi natural i social cubà. Néstor Almendros va fer una defensa apassionada i valenta d’aquest projecte educatiu de son pare en el llibre Cuba: pedagogía y sectarismo, denunciant l’autoritarisme i l’estalinisme que liquidaren aquesta experiència didàctica moderna, finalitzada amb la retirada de les impremtes escolars que practicaven la investigació, el mètode natural i el lliure debat entre els més de 18.000 alumnes.

L’altra referència d’enguany a Nèstor Almendros, aquesta procedent directament del seu ofici relacionat amb el cinema, ve del sentit homenatge que li va fer Tomàs Pladevall (Sabadell, 1946), director de fotografia català participant en cinquanta sis llargmetratges (Daniya, el jardí de l’harem de Carles Mira, Pont de Varsòvia de Pere Portabella o La rossa del bar de Ventura Pons, entre d’altres), a més de quatre-cents documentals, nombrosos curts de ficció i programes de televisió, en rebre el Gaudí d’Honor, atorgat per primera vegada en la història de la gala dels Gaudí a un representant de la il·luminació, a un operador de càmera. El discurs de Pladevall en rebre el Gaudí d’Honor es convertí en un exquisit reconeixement a la trajectòria de Néstor Almendros, presentat com el millor director de fotografia català, del qual ell havia aprés tant en la seua carrera. Pladevall, en acabar el seu emotiu discurs, es va traure de la butxaca una bombeta incandescent i va proclamar als presents de la Gala de l’Acadèmia del Cinema Català: «Visca la llum, visca la llum». Doncs, sí, visca la llum i visca Néstor Almendros!