Tens 0 productes a la teua cistella
L’artista i gestor cultural de Xàtiva ha faltat als 81 anys, deixant un llegat indispensable compost per la denúncia social, l’experimentació formal, el Pop Art de compromís i una tasca històrica al capdavant de la Sala Parpalló.
La cultura valenciana s’acomiada d’una de les seues figures més singulars, influents i compromeses. El pintor, escultor, dissenyador i agitador cultural Artur Heras (Xàtiva, 1945) ha faltat a 81 anys a causa d’una malaltia contra la qual lluitava des de feia temps. Heras deixa enrere una trajectòria artística impregnada de sàtira social, denúncia política i una defensa innegociable de la memòria i la llengua.
Fins a l’últim moment de la seua vida, l’artista va intensificar la seua activitat creativa, preparant exposicions de gran impacte estètic i ètic que connectaven directament amb els drames de la història contemporània. Com va destacar l’alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà, en conéixer la seua pèrdua, Artur Heras no sols va portar el nom de la seua ciutat natal per tot el món, sinó que ens va llegar «una manera de mirar el món: crítica, inconformista, compromesa i profundament humana».
De la «Crònica de la realitat» al Pop Art compromés
La irrupció d’Artur Heras en el panorama artístic dels anys seixanta va marcar un abans i un després en la pintura valenciana. Al costat de companys d’estudis a l’Acadèmia de Belles Arts de València com Manuel Boix i Rafael Armengol, Heras va començar a cultivar un Pop Art de caràcter social, més pròxim a la tradició crítica britànica de creadors com Richard Hamilton que no al vessant comercial nord-americà.
Aquesta renovació formal va ser batejada pel crític i director de museus Tomàs Llorens com a «crònica de la realitat», un corrent fonamental que utilitzava la creació plàstica per a obrir els ulls a una societat plural, superant les restriccions ideològiques del franquisme. Sobre el seu treball, l’escriptor Manuel Vicent va escriure que «Artur Heras ha usat la imaginació com a arma contra els principis establerts», destacant que la seua producció eleva «l’espontaneïtat, el desgarrament i la llibertat mediterrània a categoria estètica».
L’agitador cultural: de la Sala Parpalló als grans museus del món
Més enllà de la seua tasca com a pintor i escultor, la figura d’Artur Heras és inseparable de la seua dimensió com a gestor cultural. Entre els anys 1980 i 1995 va dirigir la mítica Sala Parpalló de la Diputació de València, convertint-la en un referent d’avantguarda a escala estatal i en el precedent de la creació de l’IVAM. Des d’aquesta sala, Heras va introduir a València noves mirades de relleu internacional —des de la fotografia de Robert Frank fins al cinema i les pintures de David Lynch—, alhora que promovia els grans noms de l’art valencià contemporani com Manolo Valdés o Miquel Navarro.
De fet, la seua pròpia producció artística forma part hui de les col·leccions de les institucions més prestigioses, com el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofía, la Fundació Bancaja i l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). En l’exposició permanent de l’IVAM s’exhibeix la seua icònica peça Los Siete Capitales (1971), on el bastidor adopta forma humana combinant colors intensos i llenguatge publicitari, i també la monumental instal·lació Plàtan-siesta (1970). Les seues obres han viatjat a grans capitals culturals com París, Nova York o Roma, consolidant-lo com un referent imprescindible de les avantguardes europees.
Memòria, resistència i una mirada innegociable
La trajectòria d’Heras va estar sempre travessada pel compromís col·lectiu i la memòria històrica. Va participar en fites de la resistència cultural com la contraexposició ALTRES l’any 1976 i en xarxes d’encontre intel·lectual lligades a figures com el pare Alfons Roig a l’ermita de Llutxent o la casa de Joan Fuster a Sueca.
Fins als seus darrers projectes —com l’exposició antològica Sura com el desig i el destí en la memòria (2019), Halt! Imàtgens que pensen (2024) o El Mal. Auschwitz 1945-Gaza 2025—, Heras va continuar utilitzant les seues imatges per a cridar a «dir prou» davant les injustícies, el feixisme i la guerra. Amb la seua pèrdua, el País Valencià diu adeu a un dels seus grans mestres de la imatge.