La revista degana en valencià

Adoctrinar

No és tornar al franquisme. No en són, tampoc, recialles l’aplicació del 155, o l’acusació d’adoctrinament a les escoles que aquest article de la constitució porta implícit, el moment que estem vivint. Tenim un problema del qual no se’n surt si no és modificant l’estructura de l’Estat i la forma de Govern. El Legislador haurà de reinventar-se en un nou procés constituent. Ara mateix allò que ha quedat en evidència és que mai hem sortit de la reverència que aquest estat li ret, monarquia o franquisme, a un clergat, a una església, a un poder de la religió sobre les persones, que ens acompanya de molt lluny. El que veiem al Parlament valencià, al Congrés dels diputats, o als mitjans de comunicació, quan es parla d’adoctrinament a les escoles, és l’expressió més genuïna d’un fons sacramental que identifica el castellà, l’espanyol, la corona, amb el catolicisme, la inquisició, els autos de fe, des de la conquesta de Granada. Poca broma.

I tampoc havien d’ingressar -pel retorn al franquisme, que els hagués afusellat- a presó els polítics catalans que possibilitaren votar. No, si no era una qüestió de venjança, de fer-los combregar amb les formes del poble espanyol, submís a la corona, ajupida davant del catolicisme més ranci. En realitat es tractava de fer complir l’amenaça del monarca i de l’oligarquia de la planura, amb el vist i plau de la Conferència Episcopal més reaccionària. Una lliçó de portes endins. Però una mala lliçó de portes enfora. Jurídicament menyspreable. Nosaltres, en aquest estat, encara estem fent resolucions (30 de novembre de 2017) en plenaris de Junta de Personal Docent no Universitari que exigeixen una educació laica, o equidistantment neutra, cosa que faria plorar de riure a mitja Europa. Nosaltres, en el mateix context, encara estem sol·licitant –exigint es diu- que no s’ataquen ni els docents ni el valencià perquè en seu acadèmica usen mapes de domini lingüístic de l’àmbit del català, cosa que faria engolar-se de pena qualsevol mestre d’arreu del món. I ho fem com si fóra la cosa més normal del món, enlloc d’anar als tribunals, els d’aquí, si són capaços d’escoltar, o els de més amunt, si ens obliguen a acudir per fer-nos oir, perquè facen callar d’una vegada tanta brama forassenyada. La Hispanitat, aquí i a les planícies d’enllà Almansa, tuf de sagristia.

A Schiller ja li va sobtar com se les gastava la monarquia hispànica del segle XVI envers el poble flamenc. Aleshores ja pintaven bastos. Cosa que va fer que Verdi dramatitzés els fets en forma d’òpera, Don Carlo. No és, doncs, cap novetat. El monarca sempre ha estat millor sota aixopluc, en mans de Déu. Església i Estat Monàrquic, aquí, representen un tàndem únic i desconegut a l’Europa contemporània. Nosaltres encara tenim professors de religió catòlica al nostre sistema educatiu que paguen els contribuents i escull l’església. Vertiginós. I ens partim la cara per decidir com han d’accedir a la funció pública els interins, de física, matemàtiques, història…Fantàstic. La unitat de la pàtria, aquí, està en mans de Déu. La doctrina forma part substancial i inherent del sistema educatiu. La forma de govern, aquí, es discuteix amb Déu, no entre els ciutadans, des de sempre, amb minúscules excepcions, des dels Catòlics i la Inquisició. Socarrar ja no poden socarrar ningú, però condemnar-lo als mitjans de comunicació per heretgia -qüestionar la unitat de la pàtria, per exemple; sol·licitar un referèndum per decidir la forma de govern, república o monarquia, i altres herbes, per exemple- sí, això sí. I que ingresse en presó, també.

No és, doncs, un retorn al franquisme que Rajoy lloe les bondats de gent que va servir goludament la dictadura, o que la marca taronja, que va començar el seu camí acollint els ‘xarnegos’ desencisats del Maragall catalanista, es mostre obertament falangista. No és cap retorn. Hi som. I no és qüestió de maniobrar perquè s’atenue l’ostensiva exposició de l’extrema dreta espanyola. S’ha de vèncer. Fer-la desaparèixer políticament, socialment, econòmicament, culturalment, de l’imaginari i de la realitat. No hem avançat gens ni mica. Han tingut subvencions tot el temps, sempre, tret dels moments històrics concrets que les han combatudes. Pocs, però. I en totes les formes conegudes, n’han disposat. Les policies i forces de seguretat d’aquest estat en van plenes de personatges de dubtosa formació democràtica. No hi hagut límits, ni controls, ni matisos. Enlloc s’ha volgut escurçar pedagògicament les distàncies entre els ciutadans. Hi ha els de primera, de parla castellana, i els altres. Hem viscut a casa i hem estat tractats com estrangers. Sense misericòrdia, sense pietat. Manta vegades ens hem refugiat i ens hem convençut que ho érem, cada cop que hi hem renunciat a exercir els mínims drets que ens afitaven com a poble. No és un retorn a cap lloc. Fa molts anys que hi som, alliçonats com a vençuts, còmodes en la nostra posició de subsidiaris.

La doctrina l’hem hagut de suportar nosaltres, els vençuts, sí. Vençuts per raó de classe, de gènere, de llengua. Aquí, a Espanya, hom pot aplicar doctrina jurídica al marge dels estàndards europeus, si no ja em direu què és això de mantenir presos polítics i retirar l’ordre contra els exiliats, al mateix temps. Es vol evitar la bufetada en el segon cas i es manté la venjança en el primer. Com no poden promoure accions inquisitorials a Bèlgica les simulen aquí. Als diputats flamencs de l’òpera suara citada no els hagueren pogut cremar a Flandes, però aquí sí que ho varen fer. Venjança interna contra el català, tractat com un estranger que atempta contra la inqüestionable unitat de la corona. Perquè d’això parlem, de forma de govern i d’estructura d’estat. ¿Quant de temps més s’allargarien els privilegis d’una Església instal·lada al cor del poder de la Corona i el manteniment de les prerrogatives en aquesta a l’empara d’aquella si se sotmetien a referèndum, la forma i l’estructura? Si la Constitució de fa quaranta anys es reforma serà en una direcció bastant distinta, segur. Per una senzilla raó, la gent ja n’està una mica tipa de perdre sempre. El ciutadà d’ara es pot informar millor, si vol, i entendre que les coses no poden ser sempre destinades als mateixos, que una part de món ens pertany, per raó de classe, de gènere, de llengua.

Qui sap si en són pocs o en són massa, però la realitat és que hi ha molta gent en aquest estat que no se’n sent de ple dret, ciutadà. Seguim ancorats en la ignorància. Hom creu que a casa, si s’està bé, ja va bé tot. Aquí la casa sol ser molt petita. Ara bé, tothom n’és, si pot, propietari. Ca nostra és el que hem registrat a cal notari, en castellà gairebé sempre. És aquella heretat reformada per un arquitecte, en castellà. Cal metge, és també ca nostra, a qui li parlem, obvi, en castellà. I l’escola també ens és familiar, tot de mestres i professors que tenen les capacitacions que després faran, o no, servir. I les zones urbanes que ja no t’entenen, igualment hi formen part de ca nostra. Com el cel i la mar, les terres de conreu o la música de les bandes, les festes dels pobles, si podem els fem de casa, assignant-los una casella assimilatòria. I ben cofois que n’estem de ser un poble tan educat, que parla en valencià en la intimitat de casa, com aquell del bigoti. No, malauradament, no és cap tornada al franquisme de la qual hom poguera aixecar-ne acta i fer-ne la denúncia internacional que s’escaiguera. És un assumpte intern. Així ens ho han fet saber a Europa. Per bé que tenen l’esperança que alguna cosa s’haurà aprés entre aquell segle XVI de Felip II i aquest segle XXI de Felip VI. Si no, on posa Don Carlo poseu el que us vinga de gust.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top