Agricultura a temps parcial i externalització de tasques: base per a una economia circular de llarg abast en la citricultura valenciana?

L’agricultura valenciana, i en especial el sector citrícola, està sumida en una important crisi econòmica de rendibilitat que afecta molt especialment els agricultors-propietaris de les explotacions. Una de les vies que es preveuen per fer front a aquesta crisi és avançar en el desenvolupament d’una agricultura més sostenible. En aquest sentit, es parla de la necessitat d’aprofundir en la racionalització en l’ús dels inputs productius, com ara l’aigua, els fertilitzants i l’electricitat. També es considera essencial anar en la direcció d’utilitzar uns mètodes de cultiu i d’uns productes més ecològics. Encara que és difícil estar en contra de la necessitat d’aquests canvis, el problema que sovint es planteja és que, en el marc de les estructures productives i comercials existents, els esforços dels agricultors-propietaris en la direcció apuntada no es veuen moltes vegades recompensats per una millora dels preus rebuts per les collites.

Una de les conseqüències associades a la crisi de rendibilitat de la citricultura per als agricultors-propietaris, i la dificultat per a trobar maneres de superar-la, ha estat la irrupció recent en el sector d’un procés de compres i acaparament de terres adquirides per part d’actors habituals en el sector (com els comerciants) i d’altres nous que han aparegut en escena (com ara els fons d’inversió). Aquest procés tindrà segurament efectes de llarg abast que ara és difícil albirar, però que comportarà importants canvis en l’organització de les tasques agràries.

En aquest últim sentit, hi haurà nous actors que entraran de ple en l’organització de les tasques, com és el cas de comerciants i fons d’inversió, que compartiran aquesta tasca amb els vells actors tradicionals (agricultors-propietaris individuals, cooperatives, empreses de serveis, etc.). Per això, fora molt desitjable que entre els vells i els nous actors en la realització de les tasques aprofitaren l’herència organitzativa i institucional característica de la citricultura valenciana per tal de contribuir a l’adopció en el sector d’algunes innovacions radicals en matèria d’economia circular.

L’economia circular tracta d’aprofitar al màxim l’ús dels recursos emprats, tal com fan els ecosistemes naturals, o inclús de reduir-ne la quantitat requerida. Per a tal fi, un vector essencial d’aquesta opció consisteix a substituir l’adquisició de béns (que consumeixen recursos) per l’adquisició de serveis (via, per exemple, el lloguer d’aquests béns), per reduir així el consum de recursos. Precisament, moltes dècades d’agricultura a temps parcial i d’externalització de les tasques en la citricultura valenciana ens han deixat una cultura de llogar i de compartir maquinària en lloc de comprar-la, la qual cosa s’ha traduït en un parc de maquinària molt inferior al que hauria existit d’una altra manera. Encara que, sens dubte, si més no inicialment, apareixeran altres estructures que se superposaran a les anteriors a conseqüència dels referits moviments en el mercat de terres, seria una llàstima no aprofitar aquesta herència en l’ús compartit de la maquinària agrícola per anar propiciant una articulació adequada entre els vells i els nous actors de l’organització de les tasques. Són diversos els elements que depenen d’aquesta articulació. Per una banda, hi ha el fet de continuar privilegiant el compartir maquinària enfront de comprar-la, com defensa l’economia circular. Per una altra, d’aquesta articulació també depén la supervivència d’una porció important dels agricultors-propietaris (amb inclusió dels qui fan tasques per a altres agricultors) i dels actors que han protagonitzat en les últimes dècades l’organització de les tasques sota una forma empresarial (cooperatives, empreses de serveis, etc.). Al seu torn, també seria important posar en valor, per exemple enfront de les institucions de la Unió Europea, la profunditat en termes mediambientals que implica aquesta organització tradicional en l’ús compartit de la maquinària; un argument que podria fer-se extensible a altres recursos productius.