Tens 0 productes a la teua cistella
L’agricultura té una importància significativa en l’economia valenciana, tot i que el seu pes ha disminuït amb el temps. Detallem els principals aspectes que destaquen la seua rellevància econòmica:
El sector agrícola representa aproximadament el 2,5 % del Producte Interior Brut (PIB) del País Valencià. L’agricultura i el sistema agroalimentari en general són responsables d’un 11,2 % del Valor Afegit Brut (VAB) total de l’economia valenciana, i genera 10.718 milions d’euros (dades del 2020).
El sector agroalimentari dona feina a unes 277.102 persones, fet que representa el 13,7 % del total de l’ocupació.
La regió valenciana ocupa el 4,6 % de la superfície total espanyola, però el valor de la seua producció agrícola representa el 8,7 % del total espanyol. Això indica una eficiència i rendiment per unitat de superfície molt superior a la mitjana estatal.
La citricultura (de la que tenim dades, ocupa prop de 150.000 hectàrees del territori valencià); l’horta, la vinya, l’arròs, la ramaderia, l’oli i la resta de l’agricultura valenciana fixen població, generen paisatge i són receptacles d’absorció de C02, compensant així emissions de gasos d’efecte hivernacle, i tot en conjunt implica una dimensió mediambiental considerable.
La nostra agricultura ha experimentat una clara regressió. Unes dades ens donen una idea de l’evolució de l’agricultura valenciana referides al sector citrícola: entre 1999 i 1920 s’han deixat de cultivar 34.000 hectàrees associades a la desaparició de 71.000 explotacions de menys de 20 ha. Afegim que la superfície mitjana no arriba a una hectàrea, que en termes de la imatge dels qui estem vinculats al camp equivalen a 12 fanecades.
Agricultura professional i a temps parcial
Hi ha molts factors adversos que afronta l’activitat agrícola professional i a temps parcial, fet que genera en molts casos l’abandonament de terra. Pel costat de les relacions exteriors amb països de fora de la UE, patim competència deslleial de les importacions de fora de la UE. No hi ha reciprocitat en les produccions procedents de països tercers pel que fa a les exigències normatives europees, des de les laborals fins a les democràtiques, passant per les fitosanitàries i les de condicionalitat. Hi ha importacions de països amb plagues de quarantena que no reben tractament per a destruir-les per evitar la seua propagació en territori europeu. Tampoc no s’encaren amb eficàcia les importacions de països amb matèries actives prohibides en la UE. Hi ha acords amb països tercers que actuen amb avantatges competitius: Carta dels Drets Humans, processos contaminants, productes nocius per a la salut dels treballadors (matèries actives de pesticides) i la distribució implica elevades empremtes de carboni.
Sumat a l’anterior, hi ha factors ben coneguts com el poder de mercat de la distribució que fixa preus a la baixa, i altres de difícil o impossible previsió (derivats del canvi climàtic, plagues, canvis comercials, cicles econòmics…) que afecten negativament la continuïtat de les explotacions. D’una banda les assegurances agràries, i d’una altra, especialment, les polítiques d’ajut bàsic a la renda dels professionals i els ajuts als joves agricultors (dirigida a explotacions actives agràries) no pal·lien això anterior i resulten insuficients per a aconseguir els objectius establerts de combatre l’abandonament de terres i d’enfortiment del teixit socioeconòmic de les zones rurals. La renda agrícola tan inestable és un inconvenient per a l’agricultura, una activitat de més risc que la majoria.
Això fa que la política agrària hauria de frenar aquesta tendència i el centre ha de ser l’agricultura professional i les pimes com els que tenim al País Valencià, adoptant polítiques que afavorisquen la sostenibilitat i continuïtat de les explotacions. Són els professionals els que s’adapten a les circumstàncies, milloren les seues explotacions i tracten de fer canvis. A més de l’anterior, hi ha particularitats del nostre territori que requereixen un altre tractament com demana La Unió: la PAC ha de preveure ajuts diferenciats i més elevats per a l’olivar de baix rendiment, en comparació a l’olivar intensiu predominant al sud de la península.
L’agricultura a temps parcial té una gran importància al nostre territori: segons el Cens Agrari de 1999, el 40 % dels titulars d’explotacions agrícoles al País Valencià tenien una altra ocupació principal no agrària, percentatge superior a la mitjana espanyola del 28,8 %.
L’agricultura a temps parcial està estretament relacionada amb certes característiques de l’estructura agrària valenciana. Així, les explotacions estan compostes per un gran nombre de parcel·les de reduïda dimensió física, i preval en comarques amb una major proporció d’explotacions inferiors a una hectàrea. Assoleix els valors més alts al litoral, on les explotacions són més petites.
Hi ha una diversitat de formes d’entendre i d’implicació en el cultiu en l’agricultura a temps parcial que repercuteix de forma diferent en la seua continuïtat. Hi ha explotacions que s’enfoquen professionalment, associades sovint a una dimensió major que la mitjana, encara que hi també moltes explotacions molt reduïdes que s’enfoquen professionalment. Hi ha un fraccionament continu de les explotacions, afegit a la preferència dels fills per treballs en la indústria i els serveis, i tot junt són incentius que afavoreixen l’abandonament. Aquesta tendència creixent té importants implicacions per al present i el futur del sector agrícola valencià.
Dimensió productiva: la Llei d’estructures agràries (LEA)
L’agricultura a temps parcial d’explotacions reduïdes i parcel·les reduïdes (cosa que és pitjor) és la que mostra una taxa més elevada d’abandonament. En particular, les herències que impliquen divisions addicionals, afegides a molts altres factors (titulars amb ocupacions en altres sectors, carència de coneixements agrícoles, fora d’organitzacions de productors, anys amb preus baixos…) són un incentiu fort per a l’abandonament. Cal assolir dimensions adients de les explotacions, però posant l’èmfasi en les parcel·les, perquè són un requisit per a la sostenibilitat del sistema productiu. Les dimensions més grans són cada volta més necessàries perquè poden integrar factors tecnològics, digitals, de mecanització de tasques… per aconseguir economies d’escala (transport, assessorament…) i graus més alts de competitivitat.
Per tot això, desenvolupar i aplicar Llei d’estructures agràries –aprovada per majoria de les Corts Valencianes (28-2-2019)– és l’eina necessària del nostre sistema productiu a fi de generar valor, un ús eficient dels recursos productius i sostenibilitat a llarg termini.
En aquest context, les cooperatives són un instrument oportú i idoni per a obtindre superfícies més grans i una necessitat, ja que l’escala de producció dels socis de les cooperatives és predominantment molt baixa i el factor que ho empitjora molt és que són en un alt grau parcel·les reduïdes i escampades. Cal destacar que hi ha una manca creixent de mà d’obra agrícola que fa ineludible aquest objectiu de dimensió productiva per a les cooperatives.
Adrià Girbés és economista i membre de La Unió.
Revista número 505, pàgs. 22-25. Setembre 2024.
