Tens 0 productes a la teua cistella
Aquest any de sequera ha deixat moltes fonts eixutes, milers de pins morts, alguns pobles desabastits i molts agricultors desesperats. La manca de pluja ens ha recordat el paper crucial de l’aigua en l’activitat agrària i en la conservació del medi natural. També ha posat en relleu les conseqüències d’una excessiva pressió sobre el recurs, que genera situacions d’alta vulnerabilitat –ambiental, social i econòmica– allà on s’han ultrapassat determinats llindars d’explotació. La gestió de l’aigua, en l’actual context d’emergència climàtica, camina a la cerca d’un difícil equilibri entre la conservació del medi natural i el productivisme. El regadiu està al centre d’aquesta cruïlla. És indispensable per a la producció alimentària i el sosteniment social del medi rural, però també és, amb molta diferència, el principal usuari de l’aigua valenciana (80 %).
Magnituds i distribució d’un sector clau
El punt de partida per a calibrar el paper clau del regadiu és referir les seues magnituds. El sector va experimentar una expansió sense precedents al segle passat. La superfície regada es va incrementar especialment a partir de la dècada de 1950, de manera paral·lela a la construcció de les infraestructures per a la mobilització de recursos hídrics. La política hidràulica d’inspiració regeneracionista va impulsar el que els economistes anomenen «un model d’oferta de gestió de l’aigua». Aquest model tenia la finalitat primordial de fomentar el desenvolupament econòmic mitjançant l’augment de la producció d’aliments i les exportacions agràries, per a millorar la balança comercial. El procés desenvolupista es va alentir als anys 80 del segle passat per l’aparició de problemes d’escassetat i de qualitat del recurs, així com per la falta de viabilitat d’algunes explotacions de regadiu.
Segons les dades del Ministeri d’Agricultura Pesca i Alimentació, l’any 2023 es regaren 280.203 ha a la Comunitat Valenciana. Encara que, en els últims 37 anys, s’ha observat un retrocés en la superfície de cultiu en general, la disminució de la superfície de secà (-51 %) ha sigut molt major que la de regadiu (-13 %). Des de 2016, de fet, per primera vegada en la història, les terres regades ocupen més superfície que les terres de secà. Això s’explica pel fet que la disponibilitat d’aigua per a regar els cultius multiplica per 8,5 la productivitat de les explotacions de la regió.
El sector del reg acull les formes més dinàmiques i competitives d’agricultura. Segons les xifres de la Generalitat, el regadiu assoleix el 7,88 % del VAB i el 9,63 % de l’ocupació valenciana, i té també un pes fonamental en l’estructura d’exportacions autonòmica. És el sector en què es concentra l’agricultura més innovadora, més tecnificada i amb millor connexió amb els mercats d’exportació. Però el diferencial competitiu del regadiu també fa que en el sector es refugien algunes formes d’agricultura tradicional minifundista que en el secà no han aconseguit resistir. Estan abandonant-se a poc a poc. Són terres que els llauradors saben que els seus fills no continuaran cultivant.
Les pressions derivades del canvi climàtic estan accentuant aquestes tendències. El descens de les precipitacions mitjanes i l’increment de l’evapotranspiració –causat per l’ascens tèrmic– afecten molt negativament les produccions agràries que no compten amb el suport d’aigua addicional que aporta el reg. Ací, el regadiu esdevé l’única eixida possible per mantindre una activitat agrària rendible, la qual cosa està canviant la fesomia de l’interior valencià.
Històricament, el mapa del regadiu valencià es definia per un acusat dualisme, entre un litoral reiteradament glosat com un contínuum d’hortes i marjals feraces i un interior de secans aspres, esguitat ací i allà per hortets vinculats a l’autoconsum o el comerç local. Tanmateix, des del canvi de segle s’hi observa un canvi significatiu: mentre que a les comarques del litoral s’ha produït una disminució de la superfície de regadiu per l’abandó d’explotacions poc rendibles o l’increment de la superfície urbanitzada (com a la Safor, la Ribera del Xúquer, la Plana o l’Horta) o per l’escassetat d’aigua (Vinalopó Mitjà i Baix Segura), en altres d’interior (la Plana d’Utiel-Requena, la Vall d’Albaida o els Serrans) s’ha produït un important augment de les terres regades, especialment de cultius llenyosos tradicionalment de secà (vinya, olivera i ametler), els quals milloren notablement la seua productivitat amb l’aportació d’aigua. El mapa del regadiu valencià està reequilibrant-se amb aquests processos.
Els límits del creixement i el canvi tecnològic
El mapa de les terres regades se solapa amb un altre de preocupant, per a l’agricultura i per al medi natural: el de les masses d’aigua en mal estat. Segons els instruments de planificació elaborats per les confederacions hidrogràfiques, el 51 % de les masses d’aigua superficials i el 45 % de les subterrànies de la demarcació del Xúquer i el 55 % de les masses superficials i el 70 % de les masses subterrànies de la demarcació hidrogràfica del Segura no assoleixen la qualificació de bon estat. La sobreexplotació dels recursos hídrics i la contaminació per nitrats i pesticides són les principals causes d’aquests problemes. És, en definitiva, el resultat d’una prolongada aplicació de l’esmentat model de l’oferta, que ha portat a la situació que els experts anomenen de basin closure o tancament de la conca, la qual es refereix a aquella situació en què el balanç entre recursos i usos és negatiu i ja no poden mobilitzar-se més aigües subterrànies o superficials. En aquestes circumstàncies, la gestió ha de batallar amb una escassesa estructural i, cada vegada que es produeix una sequera, les conseqüències són immediatament el desabastiment i l’impacte sever sobre els ecosistemes aquàtics.
La resposta recent del regadiu valencià als problemes d’escassesa ha sigut una transformació tecnològica sense precedents, que des de les acaballes de la dècada de 1980 ha portat a la substitució massiva de les xarxes de séquies per conduccions pressuritzades i instal·lacions de degoteig. Com a resultat d’aquest procés, actualment prop d’un 75 % de la superfície regada de la Comunitat Valenciana compta amb aquestes tecnologies. Val a dir que l’estalvi no ha sigut l’única motivació per a incorporar el reg per degoteig. La millora del confort de l’agricultor i altres avantatges productius i de fertilització han pesat molt en aquest procés de canvi tecnològic, generosament subvencionat per les administracions públiques. I també cal apuntar que, juntament amb un acusat descens de l’ús de l’aigua per les comunitats de regants –entorn del 30%–, el canvi tecnològic ha facilitat una progressiva aplicació més ajustada de les dosis de fertilitzants, que està reduint la càrrega de nitrats que arriba als aqüífers.
Però l’aigua que el degoteig estalvia no és la que consumeixen les plantes, sinó sobretot la que passa de camp a camp, recarrega l’aqüífer o alimenta ecosistemes associats, per la qual cosa l’estalvi real generat pel degoteig en el conjunt dels sistemes hidrològics és irrellevant. Fins i tot, pot donar-se l’anomenat efecte rebot, terme que refereix a un consum d’aigua superior a la situació prèvia al canvi tecnològic. Aquesta situació, preocupant en algunes conques espanyoles on els hipotètics estalvis s’han dedicat a crear noves zones regades, no sembla observar-se de moment en el regadiu valencià.
Reptes
De cara al futur, el regadiu valencià s’enfronta a reptes enormes, alguns dels quals –relacionats amb els mercats o la manca de relleu generacional– són compartits amb altres sectors agropecuaris. L’Estratègia Valenciana de Regadius, elaborada per la Generalitat, ha fixat recentment les línies mestres d’actuació per a les pròximes dues dècades, i deixa clars els desafiaments i les ferramentes per a tractar de superar-los.
El més exigent és la disponibilitat de recursos hídrics. No hi ha una recepta comuna per a donar solució a aquest repte, perquè les condicions territorials són molt diverses i requereixen aproximacions diferents. Ni són necessàries grans infraestructures. Hi ha marge de millora en la major part de les comarques avançant en la gestió integrada de recursos i, sobretot, maximitzant el potencial de reutilització de les aigües depurades o d’unes plantes dessalinitzadores infrautilitzades.
D’altra banda, el sector necessita migrar cap a l’energia fotovoltaica per dos raons fonamentals: primer, per reduir els seus costos de producció –que en el reg pressuritzat són principalment energètics– i millorar la seua competitivitat; i, segonament, com a estratègia de mitigació de l’escalfament global, per a contribuir a frenar un canvi climàtic que posa en risc recursos hídrics i cultius. Les instal·lacions necessàries per a les comunitats de regants poden ser posades en marxa amb poc impacte territorial, cobrint basses de reg –com ja ha fet la Comunitat de Regants de Llíria– o edificacions –com la Comunitat del Canal del Túria.
En tercer lloc, el canvi tecnològic operat en les últimes dècades ja està generant un problema d’obsolescència d’infraestructures que exigirà quantioses inversions en els pròxims anys, difícils d’escometre sense el suport del sector públic. Aquest canvi ha de dur-se a terme incorporant les últimes tecnologies, com ara les ferramentes d’agricultura de precisió o les tecnologies d’informació que fan més transparent l’ús i maneig de l’aigua, com a recurs que pertany i afecta al conjunt de la societat.
Finalment, com molts tècnics del sector reclamen, cal fer un enorme esforç formatiu. Els agricultors i les comunitats de regants demanen amb freqüència suport per a la seua capacitació en aspectes molt diversos, que van des de la formació empresarial a la gestió de noves tecnologies o la posada en marxa de tècniques de fertirrigació i maneig dels cultius més compatibles amb la conservació de la qualitat dels recursos hídrics i dels ecosistemes associats.
Carles Sanchis Ibor i Marta Garcia Mollá. Centre Valencià d’Estudis del Reg. Universitat Politècnica de València.
Revista número 505, pàgs. 38-41. Setembre 2024.
