Aigües

Mercé Estrela Tena és llicenciada en Filologia Catalana i professora de llengua i literatura. Activista cultural i autora polifacètica ha treballat especialment el relat curt, i en els últims anys, la poesia. La tasca literària li ha proporcionat guardons al País Valencià i a Catalunya per escrits on mostra una vinculació estreta i compromesa amb la Natura i la llengua amb què pensa, sent i s’explica, la nostra, el català. Aquests guardons han vist fruit fins hui amb la publicació de cinc poemaris i diverses col·laboracions en antologies i llibres col·lectius.

     Milaigües, el seu treball més recent, s’ha editat en abril del 2025  sent guanyador del premi de poesia Mossèn Narcís Seguer, que patrocina l’Ajuntament de Vallgorguina i edita amb molt de gust l’editorial Parnass. S’ha de dir, per als enamorats del paper, que físicament el llibre és atractiu per moltes raons, entre elles el tacte, tan agradable, i la portada i les il·lustracions interiors, tan cridaneres a la vista, que combinen els versos de l’autora amb la intensitat i l’harmonia de les làmines que l’acompanyen i que són en realitat, no sols un complement al text, sinó una proposta cultural de l’artista plàstic Ramon Estrela, que funciona de manera autònoma, viva diria jo, dins les pàgines del llibre.

    Milaigües, publicat poc després de la Dana, va dedicat AL VOLUNTARIAT, QUE ENRETIRÀ TANT DE FANG. Amb aquesta cita Mercé, nascuda a Catarroja, manifesta l’agraïment a totes les persones que ens han ajudat en aquestes circumstàncies tan excepcionals i complicades que ens han tocat, i encara a molts, els està tocant patir. Així mateix, aquestes paraules deixen entreveure els valors de la solidaritat humana per a recolzar-nos uns a altres quan la necessitat ho requereix.

El llibre va acompanyat del pròleg de l’escriptora Imma López Pavia Les mil formes de l’aigua, que ens anuncia que iniciem un itinerari complet i que al final d’aquest cant l’esperança rau en la contemplació de la bellesa.

El recull està dividit en sis parts que tracten el postulat argumental des de tots els vessants possibles. Al llarg del text trobarem una notable variació estilística. Mercé no dubta a alternar els versos amb la prosa poètica amb gran quantitat d’imatges, belles i sorprenents, però també sota les formes d’un llenguatge acuradament directe, fins i tot de caire formal i tècnic quan el sentit del poema ho requereix.

El llibre és aigua, va i ve, pren totes les formes i colors, tots els sorolls, totes les emocions, raons, mirades i pensaments d’una autora fascinada per la inabastable essència, per la immensitat que s’esgota i renaix. Estrela tracta de comprendre, vol compartir amb nosaltres des de la seua condició humana, tot el ventall de variables presents, des de la gota mínima a la mar poderosa, de la bellesa a la desesperació.

L’autora ens parla de la seua importància en totes les cultures i la seua funció purificadora que renta i aclareix, que ens deslliura dels pecats, que és a la vegada un simbolisme de la vida que passa, del temps que corre, igualment apreciada en totes les parts del món, una aigua que és també, símil del temps que s’esgota.

Mercè és sincera en els seus versos, no pot evitar la denúncia i la crítica pel malversament d’un líquid tan necessari, imprescindible per al progrés i la indústria, per al camp, per a la higiene, per a llavar i llavar-se, per a desinfectar i beure, que en el Primer Món és comercialitzat, manipulat, tractat. Parla d’una aigua asèptica, química, embotellada, mesclada.

L’aigua que és també la ratlla entre la vida i la mort. Necessitat absoluta, font de poder que mal usada és una arma terrible. Riquesa, en alguns llocs angoixosament vital, en altres, desaprofitada per l’abús de gent sense ànima que se n’aprofita i fa negoci. El llibre alça la veu en favor de la pau, de la vida i de la dignitat humana sense defugir quan és necessari remarcar les injustícies. En la darrera part,   que és un compendi de les altres cinc, ens recorda l’equitat de l’aigua que corre sense saber de rics i pobres, que ens iguala en la nostra humanitat.

No podem qualificar Milaigües com un conjunt de poesia social, la seua perspectiva cerca la totalitat del concepte, insisteix doncs en els paisatges, un espai local i universal a un temps que podrem reconéixer. Com a valenciana sovint els versos se li omplin d’horta, de cavallons, d’ullals, de tarquim, de mar o de petxines, paraules d’aigua a la fi. No es deixa res solt ni pendent i d’aquesta forma no oblida el treball i l’arquitectura, recs, sénies, séquies, assuts, portelles, o les modernes canonades per al reg de degoteig. Vocabulari variadíssim, divers, ric, on també trobarem els accidents geogràfics dels seus recorreguts: neus, muntanyes, barrancs, rieres, rambles, fonts, pantans i basses, o l’aigua dels oceans, rius i llacs.

Però en l’acabament tenim un canvi temàtic, un gir amb un elegant toc sensual.  Els poemes prenen la vivesa i el color d’una natura que s’harmonitza als sentits i desperta el nostre desig més íntim de felicitat i alegria. Aigua de la qual en definitiva estem fets i en som part, llàgrima, saliva, suor o fluids diversos.  Potser hi ha un paral·lelisme implícit entre la humanitat i l’aigua, una identificació com a elements d’un mateix conjunt universal, hi ha semblances que s’apunten en una lectura atenta.

En resum, Milaigües, ja ho diu el títol, aporta una visió variada, global, física i anímica, real i metafòrica. Un llibre temàtic però pròxim, de mil mirades, un llibre per a tots i totes, obert, reflexiu, bellíssim. Els el recomane. Els seus versos són pluja. No tinguen por d’acabar mullats.