Foto: Iguazú, Missions (Argentina), 17 d’abril de 2003.
La primera impressió que els viatgers tenen mentre recorren en taxi el camí que els porta al cogollet de la ciutat és l’enormitat. Buenos Aires degué créixer amb el somni geomètric de París enganxat a l’ànima tanguista. Acá són temps d’eleccions presidencials. Deu ser per això, i per la ressaca de la mateixa guerra, que el borum de la devastació de l’Iraq hi arriba esmorteït. A penes algun llençol al carrer del país que ha exportat la cassolada com a percussió contestatària ens ho recorda. La campanya transcorre amb monotonia albiceleste i sembla que hi compten els noms i les cares dels candidats més que no les seues propostes. Sobta més això quan t’adones que el veritable esport nacional no és el futbol, sinó la xarrera, que ateny una retòrica d’espasme adobada amb l’olor dolçosa de les ametles garrapinyades a cada cantonada. La indignació permanent sembla ser la forma argentina de ser en el món, potser perquè a pesar dels grans fraus patits en carn pròpia aquest poble encara creu en la república, i s’indigna amb qualsevol excusa per mantenir viu un hàlit d’esperança. Com a antídot a deduccions massa aèries, els viatgers compten amb els versos punyents de Juan Gelman: “Cuidado con el país que existe./ Cuidado con el país que no existe”. “Hay / que leer las reglas del espanto / en una ciudad con sol”.
Milers de quilòmetres al nord, els viatgers visiten el país de l’aigua, el cor d’una terra que alguna vegada fou del poble guaraní i que avui es reparteixen Paraguai, Brasil i Argentina. Segurament no hi ha cap poble al món que amb una sola vocal (i) anomene el líquid essencial. Iguazú o Iguaçú vol dir això, aigua gran. A les seues cataractes hi ha instal·lat un fenomenal complex turístic, amb sendes marcades i aventureta a tant l’hora. Com un parc temàtic dels nostres, amb la diferència que ací la simfonia de papallones, els tucans, els caotís i els falciots de les cascades són tan reals com la música imparable de l’aigua, que rega i purifica tots els somnis.